Climent Picornell i Vicenç Sastre presenten ‘Paisatges Minvats’, un nou llibre dedicat a la «Mallorca profunda»

La Mallorca que es perd i es transforma. El Gall Editor acaba de publicar Paisatges Minvats de Climent Picornell, que clou el cicle que ha dedicat a la mal anomenada «Mallorca Profunda». El llibre, que començarà amb un atapeït calendari de presentacions, conté unes magnífiques il·lustracions de Vicenç Sastre.

El calendari de presentacions és el següent: Sant Joan, dia 17 a les 19 a Can Tronca (amb Miquel Calent i Cosme Aguiló). Palma, dia 23 a Can Alcover a les 19 (amb Margalida Mateu i Josep Lluís Pol). Felanitx dia 31 a les 20 h a la Penya Barcelonista 'Els Tamarells' (amb Jaume Binimelis i Joan Mir).

La Mallorca profunda

Amb Paisatges Minvants, Climent Picornell clou el cicle que ha dedicat a la mal anomenada «Mallorca Profunda». Va començar amb Apunts del Pla de Mallorca (2009), amb fotografies del seu cosí Climent Picornell, una obra que fluctua entre la poètica d’un món antic i un de nou que s’autodibuixa; continuà amb Mallorca profunda? (2015) que era compost de relats sobre territoris i gents de l’interior de Mallorca; Dalt del Turó (2019), que presenta el testimoniatge d’algú que resisteix malgrat que vegi el tsunami de la modernitat arrasar-ho quasi tot; La fi d’un món (2023), que percep un món, la Mallorca interior, de la qual fins fa poc encara era possible trobar-ne algun retall, però ja no: és una cosa nova que, malgrat tot, recorda Mallorca. Ara amb Paisatges Minvants, amb il·lustracions de Vicenç Sastre, es tanca un cicle sobre l’evolució dels paisatges socials i ambientals de la Mallorca interior actual.

Paisatgea minvants no és un inventari de pèrdues sinó una manera de recordar, de rescatar petits instants. «El meu país, tal com el vaig conèixer, potser ja no existeix, però les seves ombres encara em parlen. Hi ha pobles que no moren de cop. El meu va començar a esborrar-se sense fer massa renou i ara ha estat substituït per una altra cosa que, malgrat tot, encara reconec. El que segueix són històries sense grans gestos que sostenien l’ànima del poble, escenes curtes, com a finestrons que deixen entrar veus, olors, llums que generen ombres damunt les parets buides, silencis sobre els ritus quotidians, com anar a comprar el pa, olors com el de la terra banyada d’un camí vell, polsós i ple de sotracs», ha assegurat Picornell.