Caterina Karmany: «Per ser lliure el que compta és ser honesta amb una mateixa i decidir»

Caterina Karmany va néixer a Sant Joan l’any 1975. Va estudiar periodisme a Barcelona i realitzà diversos postgraus en Noves tecnologies i Comunicació etc... Actualment és la nova corresponsal de TV3 a les Illes Balears en substitució de Margalida Solivelles. Va començar la seva tasca en els serveis públics de comunicació a Catalunya ràdio l’any 2005. Del 2017 al 22 va passar a ser coordinadora i redactora de TV3 i Catalunya ràdio a Madrid.

El temps de les magranes és la seva primera novel·la. Confessa que la literatura és per ella una oportunitat immillorable per submergir-se en la ficció i evadir-se de la realitat a la qual està inevitablement lligada per motius professionals. Es declara lectora compulsiva i com a escriptora el que cerca és transportar-se a llocs nous, cercar nous punts de vista i experimentar noves maneres d’escriure ... Li agraden les històries d’herois i antiherois de la vida quotidiana. I entre els seus llibres preferits explica que de jove, li va impactar de manera especial «Un món feliç» d’Aldous Huxley. La seva destresa per construir escenes emotives i crear diàlegs plens d’humor i ironia, són dos aspectes determinants que enganxen el lector.

• En la novel·la abraces molts de temes. Va ser una decisió presa des del principi o és l’escriptura la que t’hi va portar?

Sens dubte m’hi va portar. Vaig plantejar-me el relat com un homenatge a la meva padrina Joanaina, que als 8 anys va anar a collir oliva, més tard «va fer de criadeta a ca uns senyors de Palma» i finalment es va casar o més ben dit, la van casar amb un vidu que si no li doblava l’edat, però s’hi feia a prop. Sovint dic que la novel·la va ser fruit de la inconsciència perquè com que no pensava que me la publicassin, em vaig deixar anar completament, tot va anar sortint del cor i de les entranyes. De fet, la vaig escriure a Madrid quan ja començava a sentir que havia de tornar a Mallorca. Crec que aquesta circumstància ha pesat molt perquè el sentiment d’enyorança i d’estima em va remoure i va articular el relat. Escriure va arribar a convertir-se en una obsessió i em va dur a investigar sobre l’època de la meva padrina. Vaig interioritzar tant els personatges que va arribar a un punt que semblava que actuaven sols. Va ser una experiència de catarsi.

• Diu la filòsofa Elisa Rosselló que si el sistema patriarcal ha perdurat al llarg del temps és perquè les dones s’han encarregat de perpetuar-lo. Creus que s’està trencant aquesta cadena de perpetuació?

Crec que encara hi ha molta de feina per fer i hauríem de començar per nosaltres mateixes. Hem interioritzat masclismes que a vegades reproduïm sense ni adonar-nos-en. Per exemple, les crítiques entre dones moltes vegades estan fetes amb arguments i una mirada des de la societat heteropatriarcal és a dir, des de la censura que exerceix l’home per controlar la dona. Per aquest motiu jo intent deixar de participar en converses que se centren a criticar altres dones per com vesteixen, es maquillen o viuen. Hem d’anar alerta. De la mateixa manera me’n vaig d’una cita si l’home que tenc al davant em diu que la seva exparella està boja. Deu ser per això que fa tant de temps que no tenc una cita. (Riu). Aquest 8 de març la llibreria Ona de Barcelona va fer una bossa amb una cita que em va encantar: «E los qui de dones malparlaran cauran en la mia ira» D’Isabel de Villena.

Des de petites, carreguem amb la norma de ser adequades, de no cridar, de no mostrar els nostres sentiments, d’agradar (sobretot als homes) i carregam amb una llosa invisible de culpa i vergonya. Passa això per exemple en el cas de l’avortament. Si avortam, ens sentim culpables; si perdem el fill, sentim vergonya. O les dues coses. Quan escrivia la novel·la vaig parlar amb moltes dones, totes menys dues em van confessar que s’havien vist obligades a tenir sexe amb un home per por de no sentir-se «escalfabraguetes.». A la feina, igual: les dones ambicioses són objecte de crítica perquè ho són «massa».

• En la novel·la els personatges masculins quan es frustren cauen en l’alcohol, adopten conductes violentes o tenen relacions extramatrimonials; en canvi els femenins cerquen ajuda. Creus que les dones estan més entrenades en l’exercici d’expressar amb paraules les seves emocions?

Crec simplement que el vincle que es crea entre elles és molt potent. Diria que estem més alliberades en aquest sentit. D’aquí el sentit simbòlic del títol de la novel·la, El temps de les magranes. Els vincles entre les dones són com una magrana, de grans individuals però units per una membrana que crea una fruita resistent, preciosa i plena de vitamines.

• Entre elles s’ho expliquen tot però no de manera completa....

En efecte hi ha secrets que ni elles tan sols en saben la causa. No saben per què se senten culpables o avergonyides del que han fet o els passa. I a vegades són coses molt greus. El fet de tenir un cercle gran o petit on puguis ser tu, sense sentir-te jutjada, és un regal. I, a vegades et posa els peus a terra.

• Del contrast entre la vida de na Margot, la néta; i la seva padrina na Joanaina, s’extreu el retrat de com ha anat canviant la dona aquests darrers 70 anys. Les joves com na Margot han tengut més oportunitats per formar-se professionalment i més llibertat per gaudir de la sexualitat però sovint se senten empeses a haver de sortir de la zona de confort per avançar.

Crec que això és una estratègia de la societat del consum. Imperatius com: «Atreveix-te! Sigues feliç, sigues feliç, sigues feliç!» condicionen les nostres decisions. «Deixau-me viure, primer!» -diria jo. Clar que això em porta a plantejar-me què vol dir ser feliç. La resposta no la tenc però crec que no ve per la feina, per molt que ens apassioni. De fet, record haver llegit en algun lloc que en el moment abans de morir, ningú no desitja haver treballat més.

El que compta és ser honesta amb una mateixa i després decidir. Sembla molt fàcil però en el meu cas, no ho és. Es tracta senzillament de detectar quines coses van en contra del que tu realment desitges però que després acabes fent per satisfer les expectatives dels altres.

El mateix passa amb la llibertat. Em deman fins a quin punt no s’ha pervertit el concepte quan veig l’ús que en fan en la publicitat o quan veig quins partits en fan bandera.

• Llegint les confessions entre les amigues de na Margot comprovam que ni la formació, ni viure en una societat de benestar no els ha garantit gaudir d’una vida lliure d’abús. És aquesta realitat la que volies denunciar?

Volia explicar que la violència masclista és transversal com passa amb l’assetjament, moobing o bulling. En molts casos és tanta, la manipulació i la por que sents, que arribes a pensar que t’ho mereixes, t’arribes a creure que ets un desastre i que sense l’altre no ets ningú. T’allunyes de la família, dels amics, justifiques tot el que ell fa. No t’atreveixes a portar-li la contrària perquè saps que si trepitjges determinades línies, et vindrà una pallissa o tornaràs a passar una travessia pel desert, insuportable. Però quan et descuides PAM! ho tornes a fer malament. Clar, això és el que et diu ell, el que et fa creure. La realitat és que ell espera qualsevol excusa, per minar-te l’autoestima i fer-te creure que no vals res. I caus en una espiral de por, vergonya i culpa d’haver contribuït a deteriorar la relació de parella, que és molt difícil sortir-ne.

Els maltractadors solen ser persones acceptades socialment i són més o manco populars. Per tant, com pots confessar el que sents als altres? Penses que no et creuran, que ets tu que ho exageres. Però el pitjor és pensar que t’ho mereixes o que és el preu que has de pagar per estar amb aquella persona.

Crec que no hem de tenir por de parlar del que passa dins ca nostra amb les persones adequades. No els creguem quan ens diuen que ‘els draps bruts es renten a casa’. Déu meu! odii aquesta expressió de tant que me la van repetir. A més, si algun dia treus algun d’aquests draps bruts davant ell, reps una hòstia física o psicològica.

El que ha de quedar ben clar per damunt de tot és que una persona que t’estima no et pega, no et crida, no t’insulta, no et mira fixament i amb veu baixa et diu que estàs boja, no et deixa en ridícul davant dels altres, no et fa de menys, no et diu que no serveixes per a res, no et retreu casa cosa que fas, no critica els teus hobbies, no et diu que tens massa ego, o que has ballat massa, no lleva la mà quan la hi dones al carrer, no treu importància a les coses que t’agraden, no t’allunya de les passions, ni dels amics. No et diu que ell és bona persona i que ets tu, la que el fas enfadar.

• Creus que aquest comportament respon a unes circumstàncies socials determinades o són estrictament individuals les causes que el motiven?

Supòs que de narcisistes i manipuladors n’hi ha hagut sempre. La qüestió és saber-los detectar però és molt difícil perquè abans que te n’adonis, ja t’han anul·lat. Ells en canvi saben detectar perfectament les persones que poden sotmetre.

• Dediques moltes línies a explicar el control asfixiant dels xafarders del poble. Què és el que els mou a actuar així?

Jo crec que és l’immobilisme. El que he detectat és que hi ha grups de persones que no fan res, no es mouen, no prenen iniciatives, són poc participatives perquè així no es poden equivocar i des d’aquesta atalaia d’immobilisme critiquen a tothom. I qualsevol cosa que surti de botador mereix la crítica destructiva. Ara bé això també t’ho pots trobar en cercles més reduïts a grans ciutats: una escala de veïns, o a la feina. Són aquells que no opinen ni diuen res a la cara, però que a la màquina de cafè fan vestits a mida. El cert és que el fet que hi hagi xafarders m’ha marcat, jo no hauria passat tanta pena. Tenen molta habilitat per treure informació, en realitat, són bons periodistes. (Riu)

• De tots els personatges, el qui destaca per la seva gràcia, bondat i intel·ligència és na Joanaina, una dona independent perquè va quedar vídua tot d’una. No és possible el benestar amb un home?

Esper que sí! És possible sempre que hi hagi una relació basada en el respecte mutu. Disney i la indústria audiovisual no han ajudat gens les dones perquè ens ha obligat a mirar-nos a través dels ulls dels homes i això és un error, ho dic per experiència. Hem d’aprendre a valorar-nos i a estimar-nos, a nosaltres, els nostres cossos i les nostres idees. La intel·ligència emocional s’hauria d’ensenyar a les escoles, no ho trobes? I que els psicòlegs fossin al cistell dels productes bàsics. La qüestió és que aquest equilibri és molt difícil i s’hi ha de fer feina però sí, estic segura que hi ha homes i relacions basades en el respecte.

• En referència al teu estil, tens una manera molt clara de dir les coses...

Jo pens que això és conseqüència del meu ofici. Quan no hi ha suport audiovisual, és a dir quan faig ràdio som conscient què l’oient segurament està fent altres coses i li he d’explicar tot de manera molt clara i ordenada. Intent sempre respectar la construcció sintàctica que consisteix a col·locar els elements dins una oració segons aquest ordre: subjecte, verb, predicat. He tengut sempre la idea clara que he de crear imatges i he de donar molt de ritme a la narració, explicant històries de manera molt continuada.

• El relat de la vida de la padrina converteix la teva novel·la en un relat de memòria històrica centrat en la vida del bàndol dels vençuts. Carme Riera explica que escriure pot convertir-se en un acte de venjança. T’has volgut venjar contra aquesta injustícia històrica?

En cap cas no he volgut fer novel·la històrica, no era la meva voluntat. Senzillament he hagut de contextualitzar l’entorn de la padrina. En relació a la meva opinió sobre la guerra civil el que tenc clar és que de justícia, no se n’ha feta. I hi ha coses que clamen al cel, com per exemple que encara hi hagi famílies que no han recuperat les restes dels seus estimats o que la llei de la memòria democràtica cada dos per tres estigui en perill al Parlament. No sé dir-te si ho vaig escriure des del sentiment de revenja o no. Més aviat ho formularia en positiu: des del sentiment d’alliberament.

A mi m’agrada l’afirmació de Paul Auster -que ara mateix no record de manera literal- en referència als creadors. Segon ell, els artistes són persones ferides que no en tenen prou amb aquest món i per això necessiten construir-ne d’altres. Sigui com sigui, el que sé és que escriuré sempre perquè per a mi escriure és viure.