Dijous, 20 de novembre, al Teatre Principal de Palma, Leo Sidran i Leonor Watling oferiran un concert en el marc del Jazz Voyeur Festival, on presentaran el disc Leo & Leo. L’àlbum, publicat el passat 5 d’octubre, arriba a Palma en un dels primers concerts que fa la parella artística, acompanyada pels músics habituals de Leo Sidran.
El disc va una mica a contracorrent, amb cançons pop tenyides de jazz, blues i fins i tot soul. Una petita meravella que vol transportar-nos a l’ambient d’un club de jazz de Nova York, i que esperam sentir —i viure— al Teatre Principal el pròxim dijous.
- Potser per a molta gent no és massa conegut d’on surt la idea de fer aquest disc amb na Leonor Watling. Com va néixer el projecte i per què vos vàreu ajuntar?
Sí, de fet vaig llegir qualque cosa a premsa o a la promoció d’aquest mateix concert a Palma, on el mateix festival posava una frase tipus «en realitat no sabem com serà això, perquè és un projecte nou». Fins i tot nosaltres mateixos continuam aprenent, cercant i descobrint moltes coses, perquè, com dius, és un projecte molt fresc.
Sorgeix perquè na Leonor i jo ens coneixem des de fa més de quinze anys. Ens vàrem conèixer a través d’en Jorge Drexler, que és amic meu. També hem fet feina plegats: vaig coproduir amb ell la cançó guanyadora de l’Oscar, Al otro lado del río. Ja fa vint anys d’això. I vaig conèixer la Leonor a través d’en Jorge. Sempre que estic a Madrid, ella ve a veure’m tocar amb mon pare —que també és músic de jazz—, o amb els francesos, el meu grup habitual, i moltes vegades ha pujat a cantar qualque tema amb nosaltres.
Després, fa un parell d’anys —potser més—, coincidírem a Vitòria en un petit festival on compartírem escenari. Ella hi va anar amb el grup d’en Javi Peña, un gran guitarrista de Madrid que és amic nostre. Jo hi era amb els francesos i vàrem coincidir per un concert. Vàrem riure d’això dels «dos Leos», la trobada dels Leos. I vàrem començar a jugar un poc amb aquest nom.
Un any i mig més tard, ella va venir a veure’m tocar a Madrid amb en Javi Peña. Després del concert em va proposar fer qualque cosa plegats. Em va dir que li agradaria fer un projecte amb aquests músics, amb repertori de Leo sidran, amb el seu repertori, amb ella cantant. Crec que s’imaginava una cosa tipus «Leonor Watling canta Leo Sidran», jo com a productor i ella com a veu principal.
El cas és que, com que Marlango no està gaire operatiu, i ella es trobava bloquejada, li venia de gust agafar un repertori ja fet i cantar-lo. Quan em va fer la proposta al backstage, el març del 2024, li vaig dir de cop: «Idò ho podem anomenar Leo & Leo». Amb el nom ja teníem una espècie d’ànima inicial. I passàrem mesos intercanviant idees per WhatsApp, cançons… Li vaig enviar vint o trenta cançons inèdites, li vaig proposar coses, però ella volia sobretot el repertori que ja coneixia del meu grup.
Per mi el repte era trobar una manera fresca i nova de presentar aquestes cançons. Molta gent no em coneix, per tant podríem haver fet versions iguals a les originals. Però volia que un fan meu, si escolta el disc, pensàs «han trobat qualque cosa nova i interessant dins aquest repertori». I que qui no em coneix també ho trobàs atractiu. Això ha estat un repte creatiu important. Al final, acabam cantant gran part del repertori a duet, i també vàrem compondre peces noves.
- Com has comentat, en el disc hi ha cançons antigues teves, regravades i canviades, i d’altres de noves. Com heu aconseguit que tot plegat sonàs coherent?
Una cosa clau és que gravàrem el disc en tres dies. Després sí que hi afegírem vents, cors i convidats, però la base musical i totes les seves veus es gravaren en tres dies. I si tens un equip muntat que no canvia, pots agafar cançons de fa quinze anys, de fa un dia, meves, d’ella, i tot acaba sonant al mateix univers: aquests músics, en aquest lloc, en aquell moment.
Aquest disc es va gravar entre dimecres i dissabte. Si hagués estat entre diumenge i dimarts, seria un altre disc. El que sents és el moment capturat. També hi ajuda la veu de la Leonor, tan especial, i la meva pròpia veu, que sempre sona com és. Trobar una identitat en un disc no és tan fàcil; no basta que soni professional. De vegades això fins i tot és contraproduent. Vols que soni a una cosa única. A una cosa real. I la Leonor volia que sonàs com un grup tocant en directe. Això és el que li va agradar del concert que havia vist.
La gent ens diu que és un disc molt old school, que sona d’una altra època. No ho hem fet expressament. Simplement hem fet la música que ens agrada, i resulta que ens agraden coses old school.
- També és ver que la música actual, sobretot la que arriba a grans masses, és molt electrònica, amb aturades, efectes de veu... I clar, al vostre disc no hi ha això.
Pel que fa als efectes, el estudi és una eina d’expressió. Però venim d’un entorn musical on la música tocada té molt de pes. Jo em vaig criar dins el jazz. I tot i que ens posin dins festivals de jazz, si mires els altres músics que hi passen, són molt més puristes que nosaltres. Però crec que hi encaixam perquè no ens amagam darrere tecnologia.
- I també cada estil té el seu llenguatge. I hi ha gent que menysprea allò que no escolta. Però al final tot és respectable.
Absolutament. I al final les etiquetes són complicades. No sé si mai han existit del tot. Sí, pots dir que el trap és això, o el country és allò. Però la realitat és que tots escoltam de tot. I elegir estil sovint respon a qüestions de comunicació, de limitar el camp creatiu... però cap músic escolta només una cosa.
- Canviant de tema: el directe. Com l’heu pensat? L’estètica, l’escenari, l’ordre, les llums… M’interessa molt. Què teniu preparat?
És un espectacle en evolució. Hem tocat poques vegades però cada concert ens ensenya molt. M’agrada deixar clar al públic que és un show preparat però amb coses fresques de cada dia. El repertori el canviam contínuament. Fa uns minuts la Leonor m’ha escrit parlant de l’ordre i fins i tot de si afegim una cançó nova per la setmana que ve. Aquesta energia d’aventura arriba al públic.
Durant el concert, començam amb jo i els músics fent un parell de cançons, per crear un moment especial quan entra na Leonor i també per mostrar d’on neix tot plegat. A Barcelona, fa quinze dies, una crònica comparava el concert amb veure una comèdia romàntica: acollidor, càlid, amb molta complicitat. I crec que, en un moment de tant d’estrès internacional, presentar un projecte que simplement diu «som aquí per gust, per amistat i per amor a la música» és necessari.
- I sobre l’escenografia: el Teatre Principal de Palma té una acústica molt bona. Cantareu amb micròfons o sense?
Normalment sí, cantam amb micro, però si la sala ho permet, ens aprofitarem de l’acústica. També hi ha moments on la Leonor canta amb un o dos músics, moments amb jo tot sol… Feim petits conjunts dins el grup. I un teatre així és ideal per cantar sense micro qualque moment.
És un projecte amb esperit jazzístic. Com el disc, el directe canvia: el repertori és similar però movem coses cada concert. Està pensat, però no massa. Està pensat perquè passin coses.
- Això és molt jazzístic: la improvisació.
Exacte. I moltes vegades li dic a na Leonor que, teòricament, ella és l’europea i hauria de voler-ho tot planificat, i jo, com a americà del jazz, hauria de ser el més flexible. Però és al revés. Jo som qui envia constantment idees d’estructura. I ella diu: «No t’estressis. Confiam en els músics i en les cançons. Hem de deixar aire». Ella és la més americana i jo el més europeu.
- Quins músics vos acompanyen? I quines sonoritats tendrem?
Són els mateixos músics del disc. Un trio de París que vaig conèixer fa deu anys, just sortits del conservatori, i que des d’aleshores són el meu grup europeu. Piano (i teclats), baix elèctric i bateria. I jo a la guitarra.
Tenen moltes influències. Quan els vaig conèixer, estaven molt ficats en música negra, jazz, fusió americana: Roy Hargrove, J Dilla —productor de hip hop que va influir molt el jazz. El baixista té un so molt particular. Record que en Jorge Drexler va venir a veure’ns tocar a Madrid i quasi me’l va robar.
