Va néixer a Santa Maria del Camí l’any 1956. És Llicenciat en Història. Durant 17 anys va ser secretari general del PSM i durant 11 (1990-2001) batle de Santa Maria. En temps del Pacte de Progrés va ser conseller d’Agricultura i Pesca. Ha publicat diversos llibres de caràcter polític: L’esquerra nacionalista a Mallorca amb Sebastià Serra, Per Mallorca però sobretot de caràcter històric: Fora botiflers, fora galls! La Guerra de Successió a les Illes Balears i sobretot de l’entorn del seu poble i del món pagès: Guia Bibliogràfica de Santa Maria del Camí; Llegendes i rondalles santamarieres; Guia dels pobles de Mallorca: Santa Maria del Camí amb altres autors; Pagesos; Muntanyes de Coanegra; Aferrats a la terra. Història d’una societat pagesa i Les possessions de Santa Maria del Camí, amb Tomàs Vibot i Gabriel Ordinas. També s’ha interessat a recuperar figures com la de Francesc de Sales i Aguiló o el poeta Miquel Dolç.
Recentment Els Norats, una de les seves darreres obres, ha estat objecte d’atenció perquè el guió de la pel·lícula que s’ha emès a IB3 i sobre el qual es basa el seu relat «ha inquietat l’extrema dreta». En tot cas el seu únic objectiu ha estat contar uns fets defugint el to acadèmic i evitant en tot moment de literaturitzar-los. Pare i fill, eren picadors d’esquerda molt convençuts de les seves idees- eren d’UGT - i prengueren la decisió de viure amagats en tenir coneixement del cop d’estat.
- Com vares tenir coneixement de l’existència dels Norats.?
Quan jo tenia 12 anys mon pare un dia em va assenyalar una cova que hi havia a la garriga i em va dir: «Aquí s’hi amagaven els Norats». La curiositat en aquest moment se’m va encendre. Vaig pensar que algun dia ho contaria. Primer ho vaig fer en forma d’article i més tard, en la part final del llibre «Muntanyes de Coanegra».
- Costa pena d’entendre que poguessin viure d’amagat durant tretze anys en un medi tan hostil com és la muntanya. No creus que el fet de ser dos en comptes d’un, va ser clau?
Sense cap dubte aquest fet va ser determinant. Però la meva impressió és que l’element més important va ser el suport extern que tengueren al llogaret de Baix des Puig, però també amb persones de Bunyola, Palma, Santa Maria i Marratxí. Sé d’una dona per exemple que quan feia pa o coques cada quinze dies en feia també per a ells. El que he comprovat és que sense l’ajuda d’altres persones els fugitius en un lloc hostil no poden sobreviure. La muntanya era un lloc concorregut en aquell temps perquè hi transitaven pastors, caçadors, llenyaters, pagesos, carboners, que podien ser un perill però també una ajuda si eren amics. Se sap, per exemple, que els Norats havien dormit compartint rotlo amb carboners. De totes maneres s’ha de dir també que eren molts astuts i virtuosos. Aprofitaven per exemple les rossegueres per fer-hi un buit i habilitaven aquell espai per amagar-s’hi de tal manera que des de fora no s’apreciava gens que davall aquell munt de pedres hi pogués haver qualcú amagat.
- I no creus que també varen comptar amb la connivència d’una part dels repressors?
És un fet que no tots els falangistes ho eren per convicció. Molts es feien requetés perquè tenien por. Vivien aterrits per l’impacte d’haver vist cadàvers abandonats per la carretera. Se sap que més d’una vegada algun jove d’aquells que s’havia fet falangista per por, se’ls havia trobat i havia fet com si no els hagués vist o que no en diguessin res d’aquella trobada. I també se sap, que n’hi va haver que els passaven la informació quan sabien que els anirien a cercar. A l’inici les persecucions foren contínues però amb el pas dels anys varen perdre intensitat.
- Sobreviure d’amagat ha de ser una experiència traumàtica però haver de viure amb el seu record encara més...
Els dos Norats eren portadors de sòlids valors humans que provenien de la millor tradició solidària de les classes populars mallorquines. Ells mai tengueren rancor contra ningú i tampoc mai no volgueren renunciar a ser qui eren. És cert que viure a l’Espanya franquista, implicava adaptar-se a viure en les terribles condicions d’una dictadura; però, després de viure com a fugitius tants d’anys, tenien dret a començar de bell nou i reconstruir les seves vides de la millor manera possible.
- A l’hora d’organitzar la informació; col·loques el final de la història, a l’inici. Per què anticipes els fets?
Per una banda per trencar la linealitat temporal del relat però també per acostar al lector la història. Els Norats emprengueren la ruta cap a la llibertat a finals de 1949, no era un temps remot, sinó que mancava poc perquè esclatàs la Mallorca del turisme de masses. El contrast entre la quotidianitat de la vida de la gent i la peripècia dels Norats, és un fet impressionant. Volia deixar clar que la història dels Norats és també una història d’amistat, de solidaritat i de memòria històrica que acaba bé, a diferència de moltes altres.
- Dediques algunes pàgines a explicar el context social i cultural dels anys 20 i 30 a Santa Maria. Als clients de molts bars del poble se’ls assignava una ideologia concreta. Hi havia el bar dels socialistes, el dels comunistes etc... Què ha passat perquè aquest panorama hagi canviat tant?
És molt difícil que torni res semblant a allò perquè les formes de sociabilitat i de comunicació han canviat de dalt abaix. Amb la dictadura es va esquinçar el joc democràtic. Vàrem haver de viure 40 anys en la més absoluta misèria moral. Varen ser uns anys marcats per patrons que encara ara perduren perquè la transició va estar controlada per l’aparell d’estat.
Ara mateix vivim un moment xerec per a la política democràtica. Gairebé hem de parlar en termes de resistència contra una onada de foscor que l’únic que pretén és assegurar el predomini i enriquiment dels poderosos.
La segona República en canvi va ser un moment en què per primera vegada tothom -rics i pobres- va poder entrar en contacte amb la política activa. Els treballadors varen tenir més coneixement dels seus drets i es va incrementar la implantació de partits i sindicats. Va ser una situació democràtica que només va durar sis anys però que contribueix a explicar en part que haguessin pogut existir dos fugitius com els Norats.
- En aquesta contextualització intentes explicar les dificultats dels polítics progressistes d’aquell temps per despertar la consciència adormida dels treballadors. Parles de jornades laborals interminables, desatenció sanitària etc.. Creus que aquesta actitud de resignació i esclavatge torna a ser vigent ara?
Més que mai, però amb noves formes. El capitalisme ha aconseguit fer invisible la classe obrera i ha destruït les seves organitzacions per dur-nos a un món de cada cop més desigual. I no tan sols això, sinó que està convertint una part de les classes desafavorides, un cop perduts els referents, en un dels principals receptors del missatge demagògic contra la democràcia, contra els immigrants o contra la diversitat cultural.
- Jaume Trias explica que son pare plorava i es lamentava contínuament d’haver perdut la dona i no haver pogut veure créixer la filla. No has sentit en cap moment la necessitat de ficcionalitzar aquesta història, és a dir, fer-ne una novel·la?
He evitat la ficcionalització de manera ben conscient per dos motius: primer perquè creia que hi havia una bona història de molt de pes amb base històrica i objectiva que s’havia de destacar; i en segon lloc, perquè crec que a vegades s’abusa de la literaturització dels relats històrics. Sovint hi ha qui s’anima a ficcionalitzar amb una tècnica narrativa insuficient i això fa que s’escriguin obres carregades de bona voluntat, però amb moltes limitacions des del punt de vista literari. Jo he volgut contar la història dels Norats de manera objectiva però alhora evitant el to i les formes acadèmiques dels llibres d’història. M’interessa més arribar al lector que no carregar el text de citacions. Ho vaig fer així a Muntanyes de Coanegra, a Els Norats i, també, a La memòria esborrada, la vida de Francesc de Sales Aguiló, mort a l’exili l’any 1956 en el més absolut dels oblits.
- Per quin motiu creus que la història dels Norats fa nosa encara avui ?
L’extrema dreta està interessada a crear una nova veritat. Saben que disposen de moltes palanques mediàtiques i que poden amagar, tergiversar i falsificar qualsevol fet. El seu objectiu és destruir la mica de memòria històrica que hàgim pogut bastir perquè així pot plantejar el seu programa neofranquista com si la seva opció fos renovadora i no com el que en realitat és: la vella política de la intolerància ancestral del nacionalisme espanyol.
Amagar la memòria històrica els ha servit per silenciar la brutal repressió dels falangistes i militars i per naturalitzar una falsa reconciliació.
- Afirmes que entre la població s’ha transmès la visió dels Norats com la d’uns bandolers. No et feia por caure en l’extrem oposat, és a dir, convertir- los en uns herois?
En realitat eren persones normals. Val a dir que la meva intenció era remarcar el caràcter excepcional del cas dels Norats. És veritat que tenien conviccions ideològiques però per a mi el més important és la capacitat de resistència, de cercar suports i de fer-se forts davant les adversitats. Però també m’interessava evidenciar el sosteniment callat de persones anònimes que els ajudaren perquè consideraven senzillament que havien estat perseguits injustament. Hem de menester referents i els Norats, han estat un exemple de dignitat el record del qual s’ha de treure del baül dels oblits perquè un poble sense referents és un poble mort.
- Hi ha altres històries semblant a la d’ Els Norats a Mallorca?
En efecte, hi ha moltes històries més. Els Norats, en aquest sentit, han tengut molta sort d’haver pogut ser coneguts perquè el fet d’haver viscut tretze anys a la muntanya ha atret l’interès dels creadors, però hi ha altres històries ben interessants que no n’han tenguda tanta. I darrera cada una d’elles hi ha tota la nostra història. Hi ha tota una tipologia «d’amagats». Al marge dels fugitius hi ha els «talps» però aquests són de tipologia més bé urbana, és a dir, s’amagaven a ca seva o a ca un familiar. A Santa Maria en tenim un de ben conegut, l’amo en Gabriel Amengual «Pereta» que va estar set anys amagat. I encara hi ha un altre cas extraordinari: el dels «escondits» a Artà.
- Iniciares l’enregistrament de Jaume Trias els anys 80 i continuares amb la dels testimonis durant 20 anys. Per què l’obra no va aparèixer fins l’any 2020?
El meu primer escrit sobre els Norats és de 1982 i en seguiren d’altres fins al 2017. En aquests anys el tema va prendre cos però sense mai deixar de ser present. Ara bé, sens dubte la realització de la pel·lícula del 2017 Els Norats. La presó de Coanegra, dirigida per Martín Rubio, va marcar un abans i un després. Sense aquesta pel·lícula i el suport d’IB3, aleshores dirigida per Andreu Manresa, la història dels Norats no hagués tengut tanta difusió. Va ser aleshores que em vaig adonar que no hi havia un text complet i per això vaig decidir-me a escriure Els Norats (1936-1949). Dos antifeixistes a les muntanyes mallorquines, publicat per Illa el 2021. El segon cop de sort va ser la pel·lícula d’Antoni Bestard i Ferran Bex, que ha inquietat l’extrema dreta, però que ha estat un enorme impuls per donar a conèixer la història i, de rebot, difondre el llibre.
- Sobre els Norats s’han escrit articles de premsa, monografies, s’han realitzat documentals i una sèrie de 4 capítols. A en Jaume Trias li feren un homenatge a Santa Maria l’any 1982. S’ha erigit una placa a Baix des Puig. Què més es pot fer per homenatjar la memòria d’aquests homes?
El millor homenatge és continuar lluitant per la memòria. Hem arribat a un punt que un gram de memòria té un valor infinit perquè s’estan trencant totes les formes de transmissió entre les persones. Ara mateix estam en una cruïlla d’incerteses. Sabem per una banda que ens volen fer desaparèixer com a poble a causa d’una concepció unitarista de l’espanyolitat i més enllà d’això, hi ha una pressió globalitzadora que és com una capoladora d’històries i cultures a causa de l’eclosió de les noves eines digitals.
- Diuen els representants polítics de Vox que la Llei de memòria històrica és una normativa sectària que s’usa com a eina de manipulació. Com a historiador, creus que per part de la historiografia actual hi ha pogut haver qualcú que s’hagi excedit en la interpretació dels fets?
Hem de recordar que quan els anys 70 comencen a aparèixer els primers investigadors que amb rigor estudien el període republicà o la Guerra civil com Pere Gabriel, Josep Massot i Muntaner ho fan no sobre una pàgina en blanc sinó a partir d’uns fets que havien estat amagats i tergiversats al llarg dels anys. El relat franquista va esdevenir l’únic durant quaranta anys i la transició es va limitar a substituir-lo per un pacte de silencis.
És cert que cada historiador ha de tenir la seva capacitat d’interpretació però en un debat democràtic els fets són sempre els que s’han d’acabar imposant. Allò que varen fer els feixistes va ser una carnisseria de gent innocent i una obra d’aniquilació sistemàtica de la dignitat humana. Això no lleva que a la part republicana no hi hagués descontrols i actuacions ignominioses. Però la responsabilitat dels sublevats és aclaparadora. Recuperar la memòria és un deure i és la condició per poder fer front a qualsevol vulneració dels drets humans.
