Aquest passat dissabte, dia 20 de desembre, a les 12 hores, poguérem gaudir del recital i intercanvi poètic amb Maria Victòria Secall dins el cicle de Poetes essencials a la biblioteca, a la sala d’actes de la biblioteca de Can Sales de Palma, acompanyats del caliu de les persones que hi assistiren.
Aina Ferrer va ser l’encarregada de presentar la trajectòria poètica i vital de Maria Victòria Secall de Fermentino, de la qual destacà que manté un interès profund per tot allò que ressona a la vida. Naturalment, en el centre de les seves inquietuds hi ha la paraula, que representa pensament, font, aixopluc, impuls primigeni que avança una vegada i una altra. Així definí la manera de fer i entendre el món de l’autora convidada.
Tot seguit s’encetà la lectura de poemes de llibres d’etapes diferents, que descriuen moments vitals de Maria Victòria Secall. No cal dir-ho, també es posà èmfasi a les citacions que empra la poeta i que defineixen el seu bagatge intern de lectures. Es comencà per Obert per defunció d’on es prengueren exemples del plany, però també de la consciència d’aprofitar la vida. En aquest sentit, es llegí la citació de Clarice Lispector:
«Quan va descobrir – però ho va descobrir
veritablement amb espant – que moriria
un dia, des de llavors no va tenir més por de la vida»
En aquest context, es parlà dels caos que sovint sacsegen la vida, fent una referència clara a les persones que se’n van i que ens abandonen quan la Mort ho considera oportú.
La dinàmica del recital fou un recorregut entre diferents llibres. Tot i que començà per Obert per defunció (2006), s’esmentaren els llibres precedents, és a dir, L’indesxifrable codi (1997) i Heliografia, Premi Ciutat d’Igualada 1999.
Maria Victòria Secall es presentà com una persona amb un perfil discret i proper, malgrat les paraules inicials d’Aina Ferrer. Després de diferents episodis vitals en què la Mort ha fet acte de presència en el seu entorn més personal i el dolor que aquestes pèrdues comporten, Secall compartí aquests versos:
Els dits de la mort
llisquen,
com una soga al coll.
Compareixen,
com una allau,
com un núvol fosc
d’estornells,
com un llamp.
Fragment d’Icebergs a la matinada del llibre Obert per defunció.
El recital continuà entre reflexions sobre la paraula i el coneixement humà. Aina Ferrer explicà que no sempre les paraules que s’escriuen ens duen només cap als sentiments que es pretenen transmetre, sinó que també s’endinsen cap a altres territoris als quals, en realitat, no s’havia previst arribar.
Maria Victòria Secall hi afegí que alguns autors escriuen per saber coses que no sabien, una constant que caracteritza, en general, les persones que escriuen i que es fa especialment palesa a la poesia. Un poema pot començar amb un estímul, una amistat, un amor, un desamor o un dol. Tot seguit, aprofità per llegir un poema de L’indesxifrable codi.
El recorregut continuà amb Gramòfon de runes, on cerca fer audible el cant silenciat de la dona; El dia que va néixer Orlando, on recull la torxa de la novel·la de Virginia Woolf; El perfum del llorer, un diàleg entre l’amor i la mort on dona veu a les coses essencials, als records de la infantesa i als vincles familiars; Frontissa, escrit amb Patrícia Álvarez, un diàleg entre una dona vella i una dona jove. I, finalment, Brindis (2025), el vuitè llibre de poemes, escrit conjuntament amb Àngels Cardona, on tampoc no mancaren les referències i elogis a les artistes que també hi han col·laborat, és a dir, Carmen Gallegos Zuasti i Lola Huete.
L’acte s’allargà molt més del que és habitual i, per tant, és difícil oferir-ne tota la informació que s’hi generà. Amb tot, la intenció d’aquesta crònica és obrir una porta a la poesia de Maria Victòria Secall de Fermentino i convidar el lector a endinsar-se en el seu univers poètic i personal.
