Emergency exit és la nova pel·lícula de Lluís Miñarro, una road movie que transcorr a un bus amb més d’una dotzena de personatges amb tocs teatrals de l'absurd, realisme màgic i pensaments filosòfics budistes. Tot un còctel que fa d’aquesta obra una pel·lícula singular.
- Just ha fet un any de la mort de Marisa Paredes i pensava que per a començar podria ser interessant xerrar sobre com va arribar ella a aquest projecte, com va ser fer feina amb ella, com era ella fent feina amb els companys... És una actriu que qualsevol persona que li agrada el cinema l’ha vista moltes vegades i era grandiosa.
El primer que et vull dir és que quan vaig tenir la idea aquesta de reunir una sèrie de personatges dins d’un vehicle, sigui un autobús o sigui un tren o el que tu vulguis, a vegades també juguem amb això a nivell de so. L’única persona que podia representar un personatge amb una carrera dilatada que, a més, fos molt representativa d’una maduració, aquí a Espanya, només podria ser Marisa Paredes.
Llavors, quan vaig parlar amb ella va acceptar, potser perquè coneixia la meva trajectòria també com a productor i el tipus de cinema pel qual sempre he apostat. I va dir que sí. Després, doncs, va generar una gran amistat, perquè, vulguis que no, com ella havia estat molt vinculada a la Barcelona dels 70, el fet de poder-se trobar i parlar d’aquell moment que ja no és el que és ara, però que d’alguna manera havia estat molt representatiu de la contracultura a Barcelona, tant en teatre com en cinema, com tantes altres coses.
Doncs això ens va servir per a connectar molt i generar una gran amistat que, per desgràcia, va durar poc temps físic, però que va ser molt intensa i molt entranyable.
- I fer feina amb ella? Perquè, clar, a vegades, quan et trobes amb un personatge com la Marisa Paredes, que té aquest reconeixement, caràcter… potser no és igual de fàcil, o és més fàcil, no ho sé. Com ho has viscut?
Jo personalment no he tingut cap problema amb ella, al contrari. Hi va haver una gran confiança i harmonia. És cert que era una actriu molt subtil, controlava molt bé el tempo a l’hora de recitar, era molt intel·ligent i no calia explicar-li massa: de seguida entenia el que tu volies transmetre amb el seu personatge.
Fins i tot vam fer més assajos com a excusa perquè venia a Barcelona. No perquè haguéssim d’especular molt. De fet, el Francesc Corella, que fa del seu representant, ja va dir que no calia assajar tant, que millor deixar espai a l’espontaneïtat. I així es va fer.
Sempre que podia tornava a Barcelona. Assajos n’hi va haver pocs, però suficients per a acabar de dissenyar el personatge, i moltes coses van acabar d’agafar cos durant el rodatge. Jo no estic tancat que les coses puguin variar amb la química dels actors.
Això ha passat amb tots: vam crear com una mini-família.
- Es podria dir que és una pel·lícula especial, en molts aspectes: darrera aparició de Marisa Paredes, un to surrealista, pel·lícula coral, i això sempre és una complicació. Com va sortir aquesta idea i de quina manera la definiries perquè els espectadors la puguin entendre? Perquè a mi no em seria fàcil posar-li una etiqueta.
De fet, és una pel·lícula inetiquetable. Pots dir que és una comèdia i un drama, però no és una pel·lícula que puguis inscriure dins un gènere concret. Jo diria que és una proposta simbolista, o de realisme màgic.
És com un viatge al limbe, un espai entre vida i mort, entre somni i realitat. L’aposta era fer una pel·lícula no previsible, no etiquetable. De fet, a algun festival em van dir que no encaixava amb la seva línia, i jo vaig dir: «Clar, està feta per no encaixar».
No hi ha una estructura clàssica ni un final previsible. Això és enriquidor perquè deixa la porta oberta a la interpretació.
- I com va venir la idea de la pel·lícula?
Em va venir a Mèxic després de revisitar El ángel exterminador de Buñuel. Em va agradar la idea de tancar personatges en un espai. També hi ha influències becketianes, teatrals, poètiques.
Hi ha dos personatges que surten d’experiències reals meves viatjant en autobús de Mèxic a Guatemala: un senyor que venia claus rovellats per poder dir que era mercader, i un evangelista que venia figuretes del nen Jesús a comunitats animistes i que deia que ja cobraria quan tornés, tot i no saber si tornaria mai.
Tot això està impregnat pel culte al dia dels morts i també per la filosofia budista, que m’és pròxima: la idea que la vida no s’acaba amb la mort, que formem part d’una energia global.
- Potser ara està més de moda veure comèdies més intel·ligents, més d’autor, però crec que això no és contrari a poder utilitzar la comèdia física. Si ens n’anàvem a Jacques Tati, ningú no podria dir que no usava la comèdia física, i a més, era una comèdia intel·lectual.
Sí, és curiós i és interessant això que dius, perquè a la pel·lícula hi ha molts fragments que, d’alguna manera, és com si estiguéssim connectats amb el cinema de la no paraula o amb el cinema dels inicis. Aquestes dues dones grans, per exemple, poden recordar una mica al Gordo i el Flaco, al Laurel i Hardy, encara que parlin, però tenen aquest tipus de relació, aquest tipus de discurs corporal.
També hi ha personatges que semblen sortits d’una pel·lícula de Tati o de Buster Keaton, com quan comença a córrer l’Oriol Pla per agafar l’autobús. Hi ha fragments que connecten molt clarament amb aquesta tradició del cinema mut, del gag físic, del ritme corporal.
Jo crec que a la pel·lícula hi ha molt metallenguatge cinematogràfic, moltes referències a la història del cinema, no sempre explícites. Algunes són més evidents i d’altres surten gairebé de manera inconscient. De fet, a vegades jo mateix me sorprenc de com apareixen certes imatges o situacions, perquè no és que digui «ara faré això com», sinó que surten perquè formen part del meu imaginari cinèfil.
- Per acabar, quan preparava l’entrevista, reflexionava sobre si tu poguessis dir tres referents clars d’aquesta pel·lícula. Ja n’hem xerrat una mica, però jo pensava que és una rara avis. Podria tenir un poc de Berlanga, potser un poc d’Almodóvar, però també una part més poètica o transgressora del cinema asiàtic. Em costa molt cercar referents clars.
Són referents molt concrets, més aviat fragments o idees, no tant de tota la pel·lícula en conjunt. Hi ha un creuament de gèneres, això és evident, però filosòficament la pel·lícula sí que es pot acostar al cinema oriental en general, sobretot en aquesta aposta per entendre que la vida no s’acaba necessàriament amb la mort, sinó que la vida és un continu.
És com si forméssim part de l’oceà, com una gota d’aigua dins l’oceà. Aquesta visió pot connectar molt amb el cinema oriental, no sé si amb un autor concret, però sí amb una manera de mirar el món. Jo crec que això té més a veure amb el meu interès pel budisme que amb una influència cinematogràfica directa.
- A mi, per exemple, també me venia al cap el cinema de Lluís Patiño, també un cert cinema de l’absurd, més teatral, que comentàvem abans. Pensava, per exemple, en Ariel. No sé si l’has vista.
No, no l’he vista, sincerament, però la veuré, però entenc perfectament el que dius.
Jo diria que, més que una connexió directa entre pel·lícules, el que hi ha són maneres similars de veure la vida. No sé per què, però potser estem connectats en aquest sentit, no tant pel cinema que fem, sinó per com interpretem el món.
Aquesta idea m’interessa molt i crec que pot conectar amb la seva filmografía com Samsara. No perquè les pel·lícules estiguin connectades entre elles, sinó perquè comparteixen una manera d’estar al món.
- Clar, són com vasos comunicants.
Exacte. Jo penso que si actues des de la sinceritat i des del cor, hi ha moltes coses que es connecten de manera natural. Les persones no som tan diferents les unes de les altres com a vegades ens pensem. Formem part del mateix, som animals, tots tenim ànima.
Ens comuniquem de maneres diferents, però tots formem part del mateix sistema. I això, vulguis o no, acaba apareixent al cinema que fas.
