Després d’un temps de silenci discogràfic, Pere Janer torna a escena amb ‘L’altra cara’, el primer senzill d’un nou àlbum que inaugura una etapa creativa renovada. «No és només un retorn musical, sinó una declaració d’intencions: mirar el món sense ingenuïtat, però sense rendició».
‘L’altra cara’ neix d’una «mirada vitalista i esperançadora enmig d’un context contradictori i imperfecte. En un temps sovint dominat pel soroll, la foscor i el desencís, Janer reivindica la llum discreta però persistent que permet continuar avançant». La cançó parla de resiliència, de la necessitat de sol, i de la capacitat humana de trobar escletxes de claror fins i tot quan tot sembla en contra.
A nivell sonor, el projecte fa un pas endavant. Produït per Tomeu Janer, el nou material s’endinsa en un territori més proper al pop, sense abandonar l’electrònica, que aquí es construeix sobre una base vuitentera reinterpretada amb criteris contemporanis. Les influències dels anys 80 són evidents, però filtrades per una producció actual, pensada per dialogar amb el present i no quedar atrapada en la nostàlgia.
‘L’altra cara’ es publicarà a totes les plataformes digitals el pròxim 30 de gener. Durant els mesos següents està previst que vegin la llum la resta de temes que conformaran aquest nou àlbum, que es presentarà de manera progressiva.
Abans d’aquest nou capítol, Pere Janer va ser autor i cantant de la formació La Fosca, amb qui va publicar La carn humida (1990), Èèèxode(1993) i Domini fosc (1997), treballs que varen deixar empremta dins l’escena dels anys noranta. Després de la dissolució del grup, Janer es retira dels escenaris i inicia una etapa de silenci públic, tot i que entre 1993 i 2003 forma part de la Coral Universitària de les Illes Balears, participant en totes les gires i enregistraments de l’agrupació.
El 2010 reapareix amb el disc en solitari Guapo, dirigit i produït per Jaume Manresa, amb qui torna a col·laborar el 2014 a Present Perfect.
Ara amb ‘L’altra cara’, Pere Janer no mira enrere: obre una finestra nova i convida el públic a mirar, una vegada més, més enllà de l’obvietat.
