El divendres 6 de febrer de 2026 s’estrenà el primer llargmetratge del director i guionista Hasan Hadi. És també la primera pel·lícula de l’Iraq que ha entrat a la shortlist dels Oscars (les 15 millors pel·lícules internacionals) d’enguany. Fou presentada a la passada edició del Festival de Canes, on guanyà el premi a la millor òpera prima.
La trama del film ens fa plantejar preguntes incòmodes: fins a quin punt l’Estat pot influir en l’educació? Com sobreviu un poble castigat per sancions i guerres? És l’escola un lloc per exaltar el poder d’un president? I, finalment… pot un pastís convertir-se en una qüestió de vida o mort?
Aquesta darrera pregunta és el motor del film. Un dia, a l’escola d’un poble rural de l’Iraq, el mestre fa un sorteig perquè els infants es reparteixin què han de dur per celebrar l’aniversari del president, Saddam Hussein. A la protagonista, Lamia, li toca dur el pastís; a altres companys, la fruita, les flors o els elements de decoració. Tot seguit arriba l’amenaça: si no compleixen, hi pot haver conseqüències. El mestre recorda sense immutar-se què va passar la darrera vegada, quan un incompliment acabà amb càstigs públics.
Lamia té de mascota un gall, Hindi, que l’acompanya pertot. Viu amb la seva padrina i, com la resta de la classe, pateix la pobresa. Aconseguir farina, sucre, llevat o ous és gairebé impossible. El sorteig desencadena així una petita odissea pels carrers de Bagdad, i també una càrrega massa feixuga per a la seva padrina.
Hasan Hadi construeix una faula que neix de la realitat més dura, contada des de la mirada d’una nina i del seu amic Saeed, encarregat d’aconseguir la fruita. És una pel·lícula de silencis, de mirades i de pors contingudes, on els personatges avancen dins un context tan fràgil que no els deixa altra opció que resistir.
El relat guanya força quan sabem que parteix dels records d’infantesa del mateix director, que visqué de primera mà aquests sorteigs escolars durant els anys noranta. La pel·lícula retrata així un sistema marcat per la corrupció, la propaganda i la por, però ho fa des de la quotidianitat, sense discursos explícits, mostrant simplement com la vida segueix fins i tot enmig de la vulnerabilitat de viure entre la repressió del teu propi país i els bombardeig dels EEUU.