Antonio Miguel Morales Montoro (Palma, 1968) és una de les veus més actives i reconeixibles de la dramatúrgia actual. Membre de la Generació d’autors Romero Esteo, llicenciat en Filologia Hispànica i màster en Estudis Avançats de Teatre, combina la docència amb una intensa tasca com a dramaturg i investigador de la memòria històrica en l’escena contemporània. Vinculat al Centro Dramático Nacional i format amb referents com Alfredo Sanzol i Sanchis Sinisterra, ha vist les seves obres traduïdes i representades a França, Hongria, Estats Units i Colòmbia. La seva trajectòria, plena de premis —entre ells el Nazario a l’Autoria Teatral, el Torneig de Dramatúrgia Andalusa, l’Irreverentes de Comèdia o l’Invasoras de Dramatúrgia Internacional—, revela un teatre compromès, poètic i profundament humà.
Actualment, exerceix com a professor al CEPA Son Canals de Palma, ciutat a la qual ha retornat per continuar teixint ponts entre la creació, la investigació i l’escena.
–Ens explicau què trobarem a la vostra darrera creació Memorias de la Luna Grande?
Memorias de la Luna Grande és un viatge poètic i polític al mateix temps. L’obra parteix de l’univers de Federico García Lorca, però no pretén ser una recreació biogràfica, sinó un diàleg amb els seus fantasmes: la memòria, el desig, la violència i la celebració de la vida. A l’escenari conviuen la paraula, la música i la imatge per construir un espai de resistència davant totes les formes d’odi. Hi ha humor, hi ha dolor i hi ha també molta tendresa. M’interessava que l’espectador sentís que Lorca no és passat, sinó una presència que ens interroga avui.
–Sembla que heu pensat en un Federico García Lorca negre. Ens contau un poc el motiu d’aquesta decisió?
Més que «negre», jo diria un Lorca desplaçat, migrant, universal. Volia trencar la imatge folkloritzada que sovint s’ha fet del poeta i apropar-lo a altres cossos i altres veus. El racisme, l’exili i la persecució de les dissidències sexuals continuen sent realitats actuals, i un Lorca encarnat per un actor negre posa el focus en aquesta continuïtat de les injustícies. És també una manera de recordar que l’art no té fronteres i que la paraula lorquiana pertany a tots els pobles oprimits.
–A l’obra apareix un diàleg impossible entre Lorca i Chavela Vargas a la Residencia de Estudiantes. Quin paper juga la figura de Chavela?
Chavela és, per a mi, una germana tardana de Lorca. No es varen conèixer en vida, però espiritualment pertanyen a la mateixa constel·lació: la de les veus indòcils que canten des de la ferida. A la peça imagín que es troben de nit a la Residencia i conversen com dos nàufrags que es reconeixen. Chavela aporta la música, el crit, la llibertat sexual i l’experiència de l’exili mexicà; Lorca li ofereix la paraula i la lluna andalusa. Aquest diàleg impossible em permet parlar de la memòria queer, de l’amor fora de norma i de la fraternitat entre dues cultures que s’han salvat mútuament a través de l’art.
–Quines circumstàncies han propiciat aquest retorn a Mallorca? Ens feis un resum d’aquesta tornada a Palma?
Palma és la meva ciutat natal i sempre ha estat present en la meva biografia emocional. Després de molts anys vivint i treballant a Andalusia, la vida –que és una gran dramaturga– em va conduir de nou aquí per motius personals i professionals. Tenia la necessitat de retrobar-me amb el paisatge de la infància i també amb una escena cultural que viu un moment molt estimulant. El retorn ha estat un procés d’aprenentatge: tornar a conèixer la ciutat, escoltar la seva llengua, construir noves complicitats. Em sent, d’alguna manera, un migrant a casa meva.
–Haguéreu d’aconseguir el C1 de llengua catalana per fer feina a Mallorca. Va resultar molt complicat? Què diríeu a aquelles persones i polítics que s’entesten a fer desaparèixer la llengua pròpia dels mallorquins?
L’estudi del català ha estat un regal. Venint de la filologia, acostar-me a una altra llengua romànica m’ha permès comprendre millor la riquesa del nostre patrimoni lingüístic. No ho vaig viure com una imposició, sinó com una oportunitat d’integració i de respecte cap a la cultura que m’acull. Als qui volen arraconar el català els diria que una llengua no és només un instrument de comunicació: és memòria, identitat i futur. Atacar-la és empobrir-nos col·lectivament. La convivència lingüística no resta, suma.
–Com ha resultat l’experiència de produir vós mateix Memorias de la Luna Grande? I l’equip amb el qual heu treballat?
Produir l’obra ha estat un repte enorme. Els dramaturgs estam acostumats a escriure, però no tant a assumir la part logística i econòmica del teatre. He tingut la sort de comptar amb un equip valent, generós i molt creatiu: actors, tècnics i músics que han cregut en el projecte des del primer dia. Sense aquesta complicitat hauria estat impossible. El procés m’ha confirmat que el teatre és, sobretot, un acte col·lectiu.
–Com veis el panorama actual de la dramatúrgia a les Balears?
El veig ple de talent i d’energia. Hi ha companyies joves que investiguen llenguatges nous i una xarxa d’espais que, malgrat les dificultats, mantenen viva l’escena. Falta encara més suport institucional i circuits estables, però percep una voluntat clara de construir una identitat teatral pròpia, oberta al món i arrelada al territori. Em fa il·lusió poder formar-ne part.
–Teniu al vostre calaix qualque obra en català?
Sí. Vaig escriure pel torneig de dramatúrgia El temps de les agulles. Des que he tornat a Mallorca he començat a escriure també en català. Tenc un projecte avançat, encara sense títol definitiu, que dialoga amb la memòria de les persones LGTIQ+ a l’illa. Escriure en aquesta llengua és una manera d’agrair l’acollida i de continuar aprenent-la des de la creació.