Aquest divendres, dia 20 de febrer, s’ha estrenat la nova pel·lícula que protagonitza Javier Rey, El fantasma de mi mujer. És una pel·lícula que la premissa és —que en Fernando, el personatge principal, rep una telefonada de la seva amant, na Júlia, que diu que, sense voler, ha tingut un accident i ha mort la dona d’en Fernando. A partir d’aquí, en Fernando comença a sentir-se com superat per tot el que passa i la seva dona comença a aparèixer-se—.
– Podria semblar que és una pel·lícula de terror o un thriller, però parlam d’una comèdia. Com ho vares fer per aconseguir el to adient per a un personatge com aquest? Que pot ser una trama gairebé pròpia d’un thriller o del terror, però d’alguna manera és una comèdia continuada, vull dir, no cerca cap altre to que no sigui la comèdia, llevat d’alguns moments ben concrets en què sí que juga un poc a canviar de gènere.
– Mira, això és mèrit de na María Ripoll (directora de la pel·lícula), allò important en el to és tenir la seguretat que el tots els actors i actrius estem en toca. A la peli, hi són na Macarena (Gómez), na Loreto (Mauleón) o na María (Hervás) que tots plegats en d’estar en sintonia. Aquesta és una pel·lícula que no és una comèdia al ús comentaves i tot això ho té controlat na María.
– Com que la teva interpretació és gairebé més física que no narrativa, vol dir que el moviment, tant de la cara com del cos, és pràcticament més important que allò que dius en moltes escenes. Com vares preparar aquesta interpretació? Idò això, una comèdia més física; potser has fet una quantitat de feines increïbles durant els darrers quinze anys i has tocat pràcticament tots els gèneres. Però és cert que, potser, una comèdia tan física, no ho havies fet fins ara…
– Com comentàvem abans el to és una de les coses més importants d’aquesta pel·lícula i estar en to implica ser conscient d’aquest tipus de coses. Quan un espectador va a veure una pel·lícula potser no és conscient d’això, però si no està bé, alguna cosa no funciona i això es perceb. Per tant, era un repte per jo.
Quan em va arribar el guió, ja fa un any i mig aproximadament, el vaig llegir i, normalment un guió no et fa riure, els guions no solen fer riure i en aquest vaig riure imaginant-me els moviments, les cares i les coses que feia el personatge i m’imaginava a jo fent aquesta interpretació i me pareixia un repte interpretatiu per a mi.
– No sé si vàreu recórrer a a referents de pel·lícules que et pogués comentar na María o que tu mateix decidissis que podien tenir sentit amb allò que havies de fer.
– Sí, vàrem treballar alguns referents: no referents concrets de plans, escenes o gestos, més bé d’algunes obres que podien tenir relació, algunes pelis clàssiques o d’actors d’aquella època com Cary Grant dels anys 60 o pel·lícules de Wilder. A El fantasma de mi mujer hi ha un poc de tot això, però clar actualitzat a una pel·lícula actual.
– A més, repassant la teva filmografia veig que has fet feina amb molt bons directors —na Maria entre ells—, i també fa poc amb n’Oriol Paulo a una sèrie, o amb en Julio Medem, que vàreu estrenar pel·lícula l’any passat, Cesc Gay o Daniel Sánchez Arévalo, que m’interessen molt pel seu treball amb actors. Per a tu, com és la feina amb el director, en aquest cas amb na Maria? Què esperes d’un director quan entres en un rodatge?
– Jo crec que em respongui dubtes, com a punt de partida, perquè jo duc molts anys en aquest lloc i quan arribava a un rodatge, pensava que el director o la directora era com un robot, com una intel·ligència artificial. I després, veus que la idea que darrere tot això hi ha un ésser humà. Allà trobes un diàleg, que no és el mateix? No ho compararé, perquè és molt incomparable. Però la feina amb cada director és molt diferent, perquè són persones molt diferents, més enllà del propi projecte.
I crec que una conversa fluida, havent-hi un diàleg, i hi ha coses en què, de sobte, jo faig una proposta que potser el director o la directora no havia pensat. I diu ‘anem per aquí’ o hi ha alguna cosa, que la directora molt humanament diu: no, no, no, hem d’anar més per aquí. Bé, és molt de diàleg. Al final vull mostrar el millor per al del resultat final.
– Al final és com que hi ha directors que potser són més visuals i tenen molt clar què volen rodar, i tenen molt clar on posar la càmera. I et diuen molt clarament què és el que volen de tu com a actor. I n’hi ha d’altres que tendeixen a donar més espai als actors perquè puguin fer la interpretació, i a partir d’aquí ells col·loquen la càmera. Com et sents més còmode actuant?
– Mira, jo som molt obedient. Se qui té el codi i qui comana, se qui en sap i qui és el meu director. No és Javier Rey qui té a disposició gent, més bé és Javier Rey qui està a disposició.
Vosaltres heu de confiar molt en els directors. Em referesc a un personatge com el que tu fas en aquesta pel·lícula, està aclaparat per la seva situació, que hi ha molta comèdia física. D’alguna manera, mentre feies la interpretació, devies pensar: «A veure si m’estic passant. A veure si estic fent el ridícul». Necessites confiar que la teva directora sap què fa.
En el fons quan me veía a mi mateix fent les coses que fa el personatge podía sentir por, per que això es un acte de fè. Vaig pensar he de tirar cap allá. Tu confíes que una persona que está dirigint li donarà els matisos, has de confiar en gent, fer feina en el cinema és confiar en altres persones. Per això, m’agrada xerrar de feina en equip. També, confíes en el teu talent i en la peli que estàs fent, per això és una tan estupenda i tan col·lectiva.
– L’actor ha de conèixer la part tècnica del llenguatge cinematogràfic? És a dir, creus que has de conèixer aquesta informació per a actuar bé?
– No és necessari, tot I que no tenguis interés, ho aprens en els rodatges. Realment, allò important és allò que surt i que duus preparat, has de confiar en el que ocorr en el set, el que ocorr allà. Conec a actors que coneixen molt la part tècnica, que són interessantíssims i d’altres no tenen ni idea o que no li paren atenció i que també són grans actors.
– I, què creus que et falta per a fer com a actor? Quins reptes encara t’esperen?
– Me falta molt, m’agradaria tenir 95 anys i seguir aprofitant de fer feina, provant diferents coses!
– Tens alguna favorita, alguna joia, alguna cosa que t’hagi sorprès, alguna pel·lícula d’aquest any 2025 que, per qualsevol motiu, creguis que val la pena veure?
– Ha estat un gran any; m’ha agradat molt Los Domingos, el que ha fet Sirat dins i fora d’Espanya és increïble, i és extraordinari tot el que està passant amb la pel·lícula d’en Oliver Laxe. La cena també està nominada a millor pel·lícula, una comèdia. Un any molt bo.
– També hi ha Mi amiga Eva, d’en Cesc Gay, que també és una comèdia i en la qual està nominada na Nora Navas…
– Ella hauria d’estar nominada cada any, amb la bona actriu que és!
– Moltes gràcies per aquesta conversa, esperem que a El fantasma de la meva dona li vagi bé.