Manuel Baixauli es va iniciar en el món de la creació pintant. De fet va estudiar Belles Arts i es dedica professionalment a l'ensenyament d’expressió plàstica a l’escola municipal del seu poble, Sueca. Amb el pas del temps ha diversificat el seu talent creatiu experimentant en el camp de la literatura. La seva primera obra va ser Espiral (1998) un llibre de relats; i més tard ha escrit cinc novel·les: Verso (2002), L'home manuscrit (2007), La cinquena planta (2014), Ignot (2020) i Cavall, atleta, ocell (2024). Així mateix el 2016 va publicar un recull d’articles de premsa apareguts al diari El País, amb el títol Ningú no ens espera, amb il·lustracions seves.
D’entre tots els premis obtenguts destaquen el Premi Mallorca de l’any 2006 per l’obra L’home manuscrit i el Premi Òmnium de l’any 2024 per aquesta darrera novel·la: Cavall, atleta, ocell.
La font d’inspiració de Cavall, atleta, ocell com ha confessat ell, és la vida. I aquesta circumstància és la que la converteix en una lectura molt acostada al lector perquè parla d’un fenomen molt extès, l'addició d’un fill a la marihuana i com afecta aquesta circumstància a la relació amb el seu pare.
«Per a mi escriure és explorar i una vivència molt enriquidora en molts de sentits» afirma l’autor. I és que com a escriptor ell mai no planifica, no sap mai quin serà el final del relat que està escrivint. Un dels atractius essencials de la literatura és la creativitat, la possibilitat d’obrir la porta a la seva capacitat d’imaginar però també a la dels lectors.
- Quin mètode fas servir per escriure. Has cercat informació prèviament per encarar el tema de l’addicció?
Normalment no em documente mai. Em deixe dur. Les primeres versions que faig del que escric són caòtiques i després reescric, vaig fent noves versions; fins a deu normalment però alguna vegada n’he arribat a fer vint. Després de cada versió ho deixe reposar uns mesos perquè necessite agafar distància. Normalment afegisc fragments nous i així el relat va creixent. A vegades també faig esquemes. De La cinquena planta per exemple, en vaig fer un que ocupava quatre metres de paret.
- Els esforços del pare xoquen contínuament amb la fredor del fill, i aquesta tensió és la que manté el lector atent. Els moments més emotius, de fet, són aquells que marquen el desequilibri en la relació emocional. No creus que hi ha una falta d’empatia mútua?
El conflicte es crea perquè tots dos tenen raó. Tenen una visió molt diferent del món. El pare té raó de preocupar-se pel fill, sobretot quan veu que el fill s’acosta al precipici; i el fill té raó de voler fer una vida diferent a la del pare, massa rutinària i previsible. Durant l’adolescència els joves de vegades són molt egoistes i poc reflexius. I amb els pares passa justament a l’inrevés, pensen més en els fills que en ells mateixos. És una relació asimètrica. Conflicte generacional, en diuen.
- Les converses fredes i breus sense cap bri d’emoció entre pare i fill duen el lector a entendre el sentiment de desesperança del pare. Creus que si la mare fos viva aquest problema d’incomunicació no hauria existit? Hi ha una inclinació més gran per part de les dones a expressar els sentiments?
En general els fills es comuniquen millor amb les mares entre altres motius perquè han estat elles les que se n’han ocupat més. Per sort, això, va equilibrant-se amb el pas del temps. Pense que la comunicació entre pares i fills va millorant al mateix ritme que els homes van assumint les tasques domèstiques. Ara bé, hi ha un fet curiós. Precisament com que els homes fa tan poc temps que es dediquen a aquestes ocupacions quan s’hi posen, tenen una visió més lúcida i analítica del que fan. I posaré un exemple, quan jo era xiquet ma mare no em deixava que fes cap feina de la casa però als disset anys quan vaig percebre que això era una injustícia i em vaig posar a fer-les ho vaig voler fer el més bé possible. En el meu cas per exemple, per estendre la roba tinc tota una ciència. Ho faig seguint un mètode científic. En el cas d’Alapont, quan es veu obligat a educar el fill ha de partir de zero, s’ha de plantejar de nou el com i per què de tot i per això mateix, al final aconsegueix fer una genialitat. Primer intenta els mitjans tradicionals: va al metge, parla amb els professors etc.. però quan veu que açò no li funciona es determina a buscar una solució. La seva desesperació, el seu malestar el du a crear perquè la creativitat naix de la insatisfacció.
- Alapont és un personatge solitari, tímid, metòdic i també ingenu perquè se li acuden idees de bomber per influir en el comportament del fill. Creus que actualment se senten perduts els pares en l’exercici d’educar els seus fills?
Sempre hi ha hagut conflicte o bretxa generacional, entre pares i fills. Ara, però, hi ha un factor que distorsiona encara més la relació: la revolució digital. El telèfon mòbil és un enemic íntim.
- En canvi a la teva novel·la el mòbil no apareix, només hi ha ordinadors i correus electrònics. Per què no n’has parlat?
La tecnologia al cap de pocs anys queda desfasada en canvi els conflictes humans perduren en el temps. Per això vaig voler situar l’acció uns anys abans de l’aparició dels mòbils. M’interessava sobretot incidir en el conflicte generacional més que no pas en la problemàtica del mòbil en sí.
- Un dels encerts de la novel·la són els personatges i entre ells tenen molts aspectes en comú. Per exemple, fan activitats aparentment inútils. Quin sentit té això?
És que jo no pense que sigan inútils. Sovint, les coses que semblen inútils són les més importants. L’art, per exemple, no sol tindre una aplicació pràctica, i en canvi ompli de sentit i de plaer la vida. Poca broma. Lleva’m a mi la possibilitat d’escoltar Bach, de veure Rembrandt, de llegir Txékhov, de veure un film de Tarkovski, i em fas un desgraciat.
- Alguns d’ells estan obsedits en la fixació de la realitat en imatges. Hi ha una voluntat de retenir el temps?.
La veritat és que no sé explicar moltes coses de les que escric. La literatura és sobretot un art i com a tal és intuïtiu, no estàs reflexionant. El paisatge tenyit de cafè per exemple és una imatge mental que se’m va ocórrer. Tot allò que en la vida és impossible, en literatura ho pots fer possible. Pots fer miracles per això m’agrada escriure, per poder multiplicar la vida. Pots viure moltes altres vides
De totes maneres he de dir-te que el pas del temps és el gran tema subjacent en tot el que escric. El pas del temps és el monstre que mata els pares, que ens lleva els xiquets que adormíem al braç, que ens debilita i ens ompli de canes. El temps és un assassí en sèrie.
- Molts personatges tenen professions creatives però allò que els satisfà és crear des de la llibertat. La vida per a tu té poc sentit, si no es té la possibilitat d’aspirar a crear lliurement?
La creativitat és el que fa créixer el món. Ara, hi ha moltes maneres de ser creatiu. No cal ser artista. Un fontaner, un informàtic, un empresari, un advocat, un futbolista, un polític, etc, també poden ser creatius. La innovació es pot donar en qualsevol disciplina. Vull dir al respecte també que els grans invents canvien poc: la cafetera italiana, el llibre, són invents molt ben pensats
- Entre els personatges hi apareixes tu mateix, l’escriptor fracassat autor de La cinquena planta. A la vida real et veus així de malament o era un moment d’humor?
Açò tampoc no ho tenia previst. De sobte se’m va ocórrer i la veritat, m’ho vaig passar bé escrivint-ho. Si et veus des de fora, prens més consciència de la teua insignificança.
No m’agrade massa, ni en la ficció ni en la realitat, però amb els anys he fet un pacte amb els meus defectes i les meues limitacions, i vaig fent.
- Narcís Monturiol és un dels personatges més curiosos. Afirma que en l’art d’observar per contrast dues pintures, s’aprèn a valorar l’estil de l’artista. Aquesta tècnica l’apliques quan crees personatges. Què s’aconsegueix creant aquests contrastos?
El contrast és essencial en l’art. En pintura per exemple, quan poses dos colors complementaris un al costat de l’altre, tots dos n’eixen guanyant, pareixen més intensos. El mateix passa amb els personatges o les escenes d’una novel·la. Si Quixot i Sanxo Panza s’assemblassin de caràcter. La novel·la no hauria funcionat.
- El contrast és revelador diu Monturiol i aquesta afirmació l’apliques a la concepció de l’espai. Hi ha un espai proper, i de l’altra un país estranger.
Com ja he dit abans em deix dur per la intuïció. Al principi de la novel·la no estava previst que Aristides estudiara cine, ni tampoc que anara a viure a l’estranger. Una de les meravelles d’escriure és que avances per un camí incert. Si ja saps tot el que ha de passar, com si fora un trajecte de metro, pot ser molt avorrit. Mentre escric estic vivint la història i en la vida no saps mai què passarà demà.
- Els espais combinen escenaris de tarannà romàntic amb d’altres d’inspiració surrealista. Hi ha un desig per part teva de fugir del món real ?
Tot al contrari: és una manera de reflectir la realitat més profunda. El que vulgarment diuen «realisme» no és sinó una representació de la superfície, de l’epidermis del món. El que passa dins dels nostres cervells, quan pensem, imaginem o somiem, també és realitat. De fet, el més important que ens passa en les nostres vides ens passa dins del cap.
- Els aforismes són la clau per entendre les curolles que caracteritzen cada personatge. Alguns són cites de personatges coneguts «Un viu dins de si mateix. Els viatges no existeixen», de Buñuel. D’altres són de creació pròpia «Fes que aparega allò que, sense tu, no existiria», «La vida té poc sentit si no és difícil», «Som cecs quan ho tenim tot».
De tant en tant, mentre escric, m’ixen frases que poden funcionar com a aforismes. Són troballes. M’agraden els aforismes, quan llig un llibre subratlle les frases que em criden l’atenció. Tots els meus llibres estan ratllats amb llapis. A les pintures també en pose, de frases. M’atrau això de dir, en molt poques paraules, idees o sensacions que siguen estímul per a la ment.
- Un altre dels encerts de la teva novel·la és la formulació de preguntes que ajuden a mantenir l’atenció.
Crec que la feina de l’escriptor no és resoldre preguntes, sinó formular-les. M’agrada deixar els interrogants oberts, per tal que el lector puga fer la seua personal versió del llibre. M’agraden els llibres que accepten diverses interpretacions, que tenen interrogants, zones d’ombra i espais buits que permeten una lectura creativa. Les històries tancades, on tot està perfectament explicat, com sol passar als best-sellers, m’avorrixen.
- El darrer dels enigmes, l’haurà de contestar el lector tot sol sense l’ajuda del narrador ni de cap altre personatge. Penses descobrir-ne la funció en una novel·la posterior?
La solució a l’enigma està dins de cada lector. No he volgut donar cap descripció concreta ben a posta perquè el lector se l’imagini així com vol. Per experiència personal sé que és molt més potent no escriure-ho tot que donar-ne detalls. Vaig viure un any en un pis de Benimaclet amb altres companys mentre estudiava. quan el propietari ens va donar haver donat les claus ens va dir que l’únic que no podien fer era obrir una porta que estava tancada en clau. Des del moment que se’n va anar fins a l’últim dia que vàrem deixar el pis varem estar imaginant què hi podia haver darrera aquella porta. Al final un amic la va rebentar i descobrírem que no hi havia res de trellat: un armari amb quatre mantes. El fet que no ens haguera dit què hi havia darrera va fer volar la nostra imaginació. Havíem imaginat de tot, cadàvers etc..És molt més potent no acabar de dir, que descriure-ho tot.
- I finalment, el primer enigma de tots, el títol. Per què Cavall, ocell, atleta?
Per a mi d’allò que parla el llibre en essència és del ritme de les coses. El moviment és harmònic i si et fixes, com diu Bergman «El cinema és respiració» perquè són imatges en moviment. En aquest sentit, la respiració és harmònica com en el cinema, un moviment acompassat. D’aquí la frase del cineasta Berson que vaig triar com a títol de la novel·la: «Cavall, atleta, ocell. Goig de contemplar el moviment.» En realitat el que vol dir és que a l’univers tot està molt ben fet i hem de tenir la capacitat de contemplar l’harmonia del món. A la novel·la hi ha referències a les ones de la mar perquè pense que són harmòniques, són com la biografia d’una persona: creixen, es desenvolupen i moren. L’artefacte en aquest sentit, també vol contribuir a donar aquesta idea d’harmonia. El pare vol que al seu fill tot li vaja bé. És una idea poètica més que racional.
En realitat, el tema profund de la novel·la és aquest, la història entre el pare i el fill no és més que una anècdota.