Manuel Baixauli es va iniciar en el món de la creació pintant. De fet va estudiar Belles Arts i es dedica professionalment a l'ensenyament de l’expressió artística a l’escola municipal del seu poble, Sueca. Amb el pas del temps ha diversificat el seu talent creatiu experimentant en el camp de la literatura. La seva primera obra va ser Espiral (1998) un llibre de relats; més tard ha escrit cinc novel·les: Verso (2002), L'home manuscrit (2007), La cinquena planta (2014), Ignot (2020) i Cavall, atleta, ocell (2024). Així mateix el 2016 va publicar un recull d’articles de premsa, amb aire de dietari, apareguts al diari El País, amb el títol Ningú no ens espera, i amb il·lustracions seves.
D’entre tots els premis obtenguts destaquen el Premi Mallorca de l’any 2006 per l’obra L’home manuscrit, el Premi Llibreter del 2020 per Ignot i el Premi Òmnium de l’any 2024 per aquesta darrera novel·la: Cavall, atleta, ocell.
La font d’inspiració de Cavall, atleta, ocell com ha confessat ell, és la vida. I aquesta circumstància la converteix en una lectura molt acostada al lector perquè parla de l'addició d’un fill a la marihuana i com afecta aquesta circumstància a la relació amb el seu pare.
«Per a mi escriure és explorar, una vivència molt enriquidora en molts sentits» afirma l’autor. I és que com a escriptor ell mai no planifica, no sap quin serà el final del relat que escriu. Un dels atractius essencials de la literatura és la creativitat, la possibilitat d’obrir la porta a la seva imaginació, però també a la dels lectors.
- Quin mètode fas servir per escriure. Has cercat informació prèviament per encarar el tema de l’addicció?
Normalment no em documente. Em deixe dur. Les primeres versions que escric són caòtiques, i després reescric, faig noves versions; fins a deu, més o menys, però alguna vegada n’he arribat a fer vint. Després de cada versió ho deixe reposar uns mesos per agafar distància. Sovint afegisc fragments nous, que fan créixer el relat. A vegades faig esquemes, però a posteriori, quan ja tinc una versió del llibre. De La cinquena planta en vaig fer un que ocupava quatre metres de paret.
- Els esforços del pare xoquen contínuament amb la fredor del fill, i aquesta tensió manté el lector atent. Els moments més emotius, de fet, són aquells que marquen el desequilibri en la relació emocional. No creus que hi ha una falta d’empatia mútua?
El conflicte es crea perquè tots dos tenen raó. Tenen una visió molt diferent del món. El pare té motiu per a preocupar-se pel fill, sobretot quan el fill voreja el precipici; i el fill té raó de voler fer una vida diferent a la del pare, massa rutinària i previsible. Durant l’adolescència, els joves són egoistes i poc reflexius. I amb els pares passa justament a l’inrevés, pensen més en els fills que en ells mateixos. És una relació asimètrica.
- Les converses fredes i breus sense cap bri d’emoció entre pare i fill duen el lector a entendre el sentiment de desesperança del pare. Creus que si la mare fos viva aquest problema d’incomunicació no hauria existit? Hi ha una inclinació més gran per part de les dones a expressar els sentiments?
En general els fills es comuniquen millor amb les mares, entre altres motius perquè han sigut elles les que se n’han ocupat més. Per sort, això va equilibrant-se amb el pas del temps. La comunicació entre pares i fills va millorant al mateix ritme que els homes van assumint les tasques domèstiques. Hi ha, però, un fet curiós. Com que els homes fa tan poc temps que es dediquen a aquestes ocupacions, quan s’hi posen, tenen una visió més lúcida i analítica del que fan. Posaré un exemple. Quan jo era xiquet, ma mare no em deixava fer cap faena de la casa, però als dèsset anys, quan vaig percebre que això era una injustícia i em vaig posar a fer-ne, ho vaig voler fer el més bé possible. Per estendre la roba, per exemple, tinc tota una ciència, un mètode que contrasta amb la indeliberació amb què ho fa qui ho ha fet sempre. És la mirada innocent del neòfit. En el cas d’Alapont, quan es veu obligat a educar el fill, ha de partir de zero, s’ha de plantejar el com i per què de tot i, per això mateix, perquè no funciona amb el pilot automàtic, sinó que tot ho reflexiona a fons, aconsegueix fer una genialitat. Primer intenta els mitjans convencionals: va al metge, parla amb professors, etc. Però quan veu que això no funciona es determina a buscar una solució. El seu malestar, la seva desesperació, el porten a crear, perquè la creativitat naix de la insatisfacció.
- Alapont és un personatge solitari, tímid, metòdic i també ingenu perquè se li acuden idees de bomber per influir en el comportament del fill. Creus que actualment se senten perduts els pares en l’exercici d’educar els seus fills?
Sempre hi ha hagut conflicte o bretxa generacional, entre pares i fills. Ara, però, hi ha un factor que distorsiona encara més la relació: la revolució digital. El telèfon mòbil és un enemic íntim.
- En canvi a la teva novel·la el mòbil no apareix, només hi ha ordinadors i correus electrònics. Per què no n’has parlat?
La tecnologia al cap de pocs anys queda desfasada, sovint ridícula. Els conflictes humans, en canvi, perduren. Vaig voler situar l’acció uns anys abans de l’aparició dels mòbils. M’interessava sobretot incidir en el conflicte generacional, més que no pas en la problemàtica del mòbil en sí.
- Un dels encerts de la novel·la són els personatges, que tenen molts aspectes en comú. Per exemple, fan activitats aparentment inútils. Quin sentit té això?
És que jo no pense que siguen inútils. Sovint, les coses que semblen inútils són les més importants. L’art, per exemple, no sol tindre una aplicació pràctica, i en canvi ompli de sentit i de plaer la vida. Poca broma. Lleva’m a mi la possibilitat d’escoltar Bach, de veure Rembrandt, de llegir Txékhov, de veure un film de Tarkovski, i em fas un desgraciat.
- Alguns d’ells estan obsedits en la fixació de la realitat en imatges. Hi ha una voluntat de retenir el temps?.
La veritat és que no sé explicar moltes coses de les que escric. La literatura és sobretot un art i, com a tal, és intuïtiu. Els camps plens de cafè que apareixen, posem per cas, és una imatge mental que se’m va ocórrer. En la literatura pots fer possible tot allò que la vida et nega. Pots fer, fins i tot, miracles. Per això m’agrada escriure, per multiplicar la vida, per viure altres vides
D’altra banda, el pas del temps és el gran tema subjacent en tot el que escric. El pas del temps, aquell monstre que mata els pares, que ens lleva els xiquets que adormíem al braç, que ens debilita i ens ompli de canes. El temps és un assassí en sèrie.
- Molts personatges tenen professions creatives però allò que els satisfà és crear des de la llibertat. La vida per a tu té poc sentit, si no es té la possibilitat d’aspirar a crear lliurement?
La creativitat és el que fa créixer el món. Ara, hi ha moltes maneres de ser creatiu. No cal ser artista. Un fontaner, un informàtic, un empresari, un advocat, un futbolista, un polític, etc, poden ser creatius. La innovació es pot donar en qualsevol disciplina. Quan un invent encert la diana, canvia poc: la cafetera italiana, el llibre, l’alfabet, són invents genials.
- Entre els personatges hi apareixes tu mateix, l’escriptor fracassat, autor de La cinquena planta i de L’home manuscrit. A la vida real et veus així de malament o era un moment d’humor?
Se’m va ocórrer fer un cameo i, la veritat, m’ho vaig passar bé escrivint-ho. Si et veus des de fora, prens més consciència de la teua insignificança, i pots mirar-t’ho amb ironia. No m’agrade massa, ni en la ficció ni en la realitat, però amb els anys he fet un pacte amb els meus defectes i les meues limitacions.
- Màrius Monturiol és un dels personatges més curiosos. Afirma que en l’art d’observar, per contrast, dues pintures, s’aprèn a valorar l’estil de l’artista. Aquesta tècnica l’apliques quan crees personatges. Què s’aconsegueix creant aquests contrastos?
El contrast és essencial en l’art. En pintura, quan poses dos colors complementaris un al costat de l’altre, tots dos n’ixen guanyant, pareixen més intensos. El mateix passa amb els personatges o les escenes d’una novel·la. Si el Quixot i Sanxo Panza tingueren el mateix caràcter, la novel·la no hauria funcionat.
- El contrast és revelador, diu Monturiol, i aquesta afirmació l’apliques a la concepció de l’espai. Hi ha un espai pròxim, i de l’altra un país estranger.
Al principi de la novel·la no estava previst que Aristides estudiara cine, ni que anara a viure a l’estranger. Una de les meravelles d’escriure és que avances per un camí incert. Si ja saps tot el que ha de passar, com si fora un trajecte de metro, pot ser molt avorrit. Mentre escric estic vivint la història; com en la vida real, no saps què passarà demà.
- Els espais combinen escenaris de tarannà romàntic amb d’altres d’inspiració surrealista. Hi ha un desig per part teva de fugir del món real ?
Tot al contrari: és una manera de mostrar la realitat més profunda. El que vulgarment diuen «realisme» no és sinó una representació de la superfície, de l’epidermis del món. El que passa dins dels nostres cervells, quan pensem, imaginem o somiem, també és realitat. De fet, el més important que ens passa, ens passa dins del cap.
- Els aforismes són la clau per entendre les curolles que caracteritzen cada personatge. Alguns són cites de personatges coneguts «Un viu dins de si mateix. Els viatges no existeixen», de Buñuel. D’altres són de creació pròpia «Fes que aparega allò que, sense tu, no existiria», «La vida té poc sentit si no és difícil», «Som cecs quan ho tenim tot».
De tant en tant, mentre escric, m’ixen frases que poden funcionar com a aforismes. Són troballes. M’agraden els aforismes, quan llig un llibre subratlle les frases que em criden l’atenció. Tots els meus llibres estan ratllats amb llapis. A les pintures també en pose, de frases. M’atrau això de dir, en poques paraules, idees o imatges que siguen estímul per a la ment.
- Un altre dels encerts de la teva novel·la és la formulació de preguntes que ajuden a mantenir l’atenció.
Crec que la feina de l’escriptor no és resoldre preguntes, sinó formular-les. M’agrada deixar interrogants oberts, per tal que el lector puga fer la seua personal versió del llibre. M’agraden els llibres que accepten diverses interpretacions, que tenen zones d’ombra i espais buits que permeten una lectura creativa. Les històries tancades, on tot està perfectament explicat, com sol passar als best-sellers, m’avorreixen.
- El darrer dels enigmes, l’haurà de contestar el lector tot sol sense l’ajuda del narrador ni de cap altre personatge. Penses descobrir-ne la funció en una novel·la posterior?
La solució als enigmes està dins de cada lector. No he volgut descriure amb detall l’artefacte que és peça central en la història perquè el lector se l’imagine com vulga. És més potent no escriure-ho tot que donar-ne detalls. Vaig viure un any en un pis de Benimaclet, amb altres companys, mentre estudiava. Quan el propietari ens va donar les claus, va dir que l’únic que no podien fer era obrir la porta d’un armari de paret que estava tancat amb clau. Des que se’n va anar fins a l’últim dia que vàrem deixar el pis, vam estar imaginant què hi podia haver dins d’aquell armari. Al final, un amic forçà la porta i descobrírem que no hi havia res de trellat: quatre mantes velles. El fet que no ens haguera dit què hi havia, havia fet volar la nostra imaginació. Havíem imaginat de tot. Fou un error, obrir-lo. Si no haguérem vist l’interior, aquell espai tancat continuaria creixent dins de nosaltres.
- I finalment, el primer enigma de tots, el títol. Per què Cavall, ocell, atleta?
Crec que el llibre tracta, en essència, del ritme de les coses, del tempo. Com diu Bergman «El cinema és respiració». La respiració és harmònica, com en el cinema, un moviment compassat. D’ací, també, la frase de Robert Bresson: «Cavall, atleta, ocell: goig de contemplar el moviment». A l’univers tot està ben fet, cal contemplar l’harmonia del món. A la novel·la hi ha referències a les ones de la mar. Són harmòniques, com la biografia d’una persona: naixen, creixen, esclaten (en tota vida hi ha un cim, un punt més àlgid), declinen i, finalment, moren. L’artefacte de la història contribueix a reforçar aquesta idea d’harmonia. El pare vol que al fill li vaja bé. És una idea poètica més que racional.
El tema profund de la novel·la és aquest, la història entre el pare i el fill no és més que una anècdota.