Aquest divendres, 10 d’abril, s’estrena la pel·lícula La bona filla, de Júlia de Paz Solvas, presentada al Festival Internacional de Tallinn de 2025, on guanyà el guardó a millor pel·lícula i el premi del públic. A més, també va passar per la secció oficial del Festival de Màlaga aquesta primavera.
Aquest film ens narra la història d’una adolescent que travessa la separació, el divorci i el judici dels seus pares. Carmela és el nom de l’adolescent, interpretada per Kiara Arancibia; amb ella hi viuen la seva mare (Janet Novás) i la seva padrina, a qui dona rostre Petra Martínez. Aquestes tres generacions conviuen en aquest procés mentre un jutge va decidint les passes a seguir pel que fa a les visites pautades amb el seu pare, interpretat per Julián Villagrán.
Ens trobam davant un drama introspectiu, ben narrat i ben construït. No obstant això, no arriba a sorprendre narrativament: sembla voler explorar aquesta fina línia entre el caos i allò comú; entre allò natural i allò imperdonable; o entre els petits detalls vitals inesperats i les accions violentes contingudes en una mirada, sense acabar-hi d’arribar d’una manera genuïnament reveladora. Potser està bé; potser, simplement, la vida és així.
Durant el film, les actuacions dels personatges principals arriben a tenir el nivell d’una pel·lícula de primer ordre. Kiara Arancibia té la interpretació més complexa, però també la que enlluerna més: juga amb diferents emocions, situacions i canvis físics per parlar-nos dels problemes interns en una situació complicadíssima per a una adolescent. Julián Villagrán ofereix, probablement, la interpretació més sòlida del film, en un personatge del qual ja intueixes la naturalesa des de la distància. Finalment, les dues actrius de la família també destaquen, essent la de Petra Martínez la més evocadora en la seva simplicitat. Per altra banda, els intèrprets de repartiment no acaben de funcionar, especialment en el cas de les altres adolescents de la colla de na Carmela: són poc naturals, fet que trenca sovint la versemblança i et recorda constantment que allò que estàs veient és una ficció.
Aquesta obra té molts punts en comú amb altres films espanyols dels darrers anys amb una protagonista femenina en situació de vulnerabilitat. Hi podem veure llaços amb El agua (2022, López Riera); la filmografia de Carla Simón, especialment amb Romeria (2025) i Estiu 93 (2017); 20.000 especies de abejas (2023, Urresola Solaguren); Los domingos (2025, Ruiz de Azúa), o Libertad (2021, Roquet). Encara hi hauria més exemples possibles, però totes aquestes pel·lícules comparteixen, d’una manera especial, una mirada: la d’unes directores que revisen la vulnerabilitat adolescent en el context contemporani.