Nastallat (Laia Rius) presentarà el nou disc, Cada casa, cada vida, a l’Acampallengua, a Manacor, aquest 11 d’abril. Ens reunim amb na Laia en una finca de Sineu per a parlar del seu nou projecte i de la seva presentació en un dels actes centrals de Joves de Mallorca per la Llengua.
La trobada flueix amb facilitat: na Laia i jo ja érem amics abans d’aquest projecte i vàrem compartir l’Acampallengua del 2023. Així, aquesta entrevista pren forma com una conversa entre dos amics que es retroben.
- Com va sorgir aquesta idea, aquest projecte de Nastallat, sent tu catalana?
Fem música tradicional utilitzant sonoritat electrònica o instruments electrònics, que no tant com fusió de música tradicional amb música electrònica, perquè a mesura que ha anat evolucionant el projecte al llarg d'aquests anys, cada cop mantinc més unes estructures més tradicionals i he fet servir més instruments electrònics tipus sintetitzadors, baix, i molta altra cosa.
Però responent a la teva pregunta, a mi m'agradava molt la música electrònica. Llavors, em vaig començar a interessar en el tema de DJ. Vaig estar un any fent això de DJ i d'electrònica i llavors després, parlant amb una amiga meva, em va dir ‘per què no fas com barrejat amb ball de bot’, perquè jo ja ballava ball de bot. I em va dir, organitzem un espectacle i tu fas una sessió com de DJ amb ball de bot. Llavors vaig fer allò...Clar que al final és difícil, quant a la mètrica, la música electrònica és 4 per 4, la música tradicional és 3 per 4. Va ser un procés, però també com vaig aprendre de producció i això també era un món que m'agradava molt i m'interessava molt. Llavors, a partir d'aquí, vaig començar a experimentar. De fet, crec que encara tinc penjat al Soundcloud aquella sessió que vaig fer en aquell moment. Potser ho hauria de treure (riu).
- És molt interessant perquè has aconseguit fer col·laboracions amb persones molt importants de la música de ball de bot a Mallorca. Com ho has aconseguit?
El Toni i la Miquela (integrant de Música Nostra), vols dir, eh? Va ser com molt fluït, perquè nosaltres parlàvem, el Pau (de l’estudi de música) estava parlant amb el Toni per altres coses. I just, jo volia fer el Fandango des tres amors, perquè m'encanta. Li vaig dir al Toni si podiem fer servir, perquè ells tenen els drets de la cançó perquè és composició seva. I llavors em va dir que l'havia demanat i que li havia dit que col·laboraven. Llavors vam venir un dia a l'estudi a gravar. Vam fer tot el tema de la Miquela, llavors teníem una altra cançó, que era Lo pi de Formentor, que ens faltava com un punt més, com irònic, que ironitzés la qüestió del turisme. Com la cançó fa aquesta ambivalència entre tu estar apurat i llavors demanar-li com la força de lo pi perquè t'ajudi a superar com tot el que està passant ara: més el turisme. En canvi, a les tornades agafa com aquest to més com il·lús d'anar a riure els i les gràcies als turistes i és una mica com aquesta ambivalència que és la que ens troba la major part dels territoris ara així com del Mediterrani. I llavors el Toni també va col·laborar amb Lo pi. Jo molt contenta perquè al final el fet de col·laborar amb Música nostra, que és un dels grans grups de ball de bot, que van començar a fer música en català, van assentar les bases de moltes coses. Ara, que apadrinin, entre cometes, aquest projecte i li donin suport, com té molt rere fons... o sigui, és molt fort!
- Però, a més, també hi ha una altra cosa que és important assenyalar que és el tema que en algunes cançons també has canviat un poc la lletra. Supòs que per motius polítics, personals…
Sí, és que això no ho he explicat encara... Jo encara no sé què em penso de canviar les lletres de les cançons, perquè per mi crec que reflecteixen un moment de la història (dubta) i el fet de canviar-les pot fer que s’arribi a oblidar això... Llavors, jo a priori estava en contra de canviar les cançons i a vegades si alguna cançó no t’agradava no la cantaves directament.
Per altra banda, sí que també em sembla molt guai quan ho fan alguns projectes. És una cosa que a vegades ho he vist, i justament amb aquesta cançó ja hi havia altres grups de ball de bot que quan la cantaven en directe es canviaven la lletra, i era com que tenia molt sentit, perquè tu escoltes la lletra original i et fiques les mans al cap.
Però el que va passar amb aquesta, jo estava com amb aquesta ambivalència, i a mi és una cançó que m’agrada molt, a aquestes boleres, com de ballar, i la volia fer. Llavors vaig fer uns plantejaments d’arranjaments i va quedar molt xula. Quan la vaig anar a cantar va ser quan em vaig fixar amb la lletra, perquè sempre la ballava i la cantava, però allò que no reflexiones sobre què estàs cantant. Em vaig preparar com la lletra per cantar-la i dic: això no puc cantar-ho. Però tant és, que no puc parlar d’un marit que pega la dona i que tenim por dels soldats forasters, que no, no, no....Llavors vaig dir: doncs faré com la visió d’ella, o sigui, com és, com una mica la resposta d’ella a la cançó original.
Però sempre intentant com mantenir les rimes, mantenir com paraules claus de la cançó que fan que s’identifiqui, com per no perdre com aquesta essència de la cançó. I també per això el títol, que sí que és un títol que és Boleres en comptes d’aquestes boleres, però és com: no vull canviar-la, però és diferent.
- Com entens que conviuen, d’una banda, l’èxit actual de propostes com La Gossa Sorda, que avui mobilitzen molt més públic que abans, i de l’altra, un context amb més presència de moviments conservadors o d’ultradreta, especialment entre gent jove? Com creus que això pot influir en la recepció de canvis com adaptar lletres o portar la música tradicional cap a sons més electrònics?
No ho sé. Sincerament jo crec que la meva música, suposo que per cercles en els que jo em moc, s’escolta més com persones de 23 o 24 anys. Adolescents no tinc tanta gent. O sigui, el pic està com passats els 20, on jo crec que hi ha ara mateix com aquest auge de conservadorisme. O potser és una manera d’identificar-te. Jo he pensat molt en això i no sé els motius, però tinc la sensació que hi ha un punt que és una forma d’identificar-te tu com adolescent i això llavors necessites trencar amb el que t’ha vingut donat, que en aquest cas és molts anys com de governs progressistes... Vull pensar que és això i no que se’ns estan oblidant com els drets de les persones...
Però alhora, lligant-ho un poc amb el que estàvem parlant també de la música de ball de bot, ara mateix és quan més gent jove balla. Hi ha molts llocs on està ple de gent que vol ballar ball de bot i també gent jove o adolescent. Per això et dic aquesta ambivalència.
- El ball de bot, al final, és una característica identitària i, a vegades, també —i aquí potser m’estic ficant on no sé— hi ha una part en què, quan construeixes una manera d’entendre allò propi des de la identitat, això també pot tenir un punt de conservadorisme. I, per tant, és com una cosa que es pot agafar des de dos costas ideològics, i crec que això, a vegades, pot ser perillós.
Jo crec que hi ha una cosa molt important i és des d’on ho fas: si ho fas des de l’odi o si ho fas des de l’estima. Perquè si ho fas com defensar el teu des de l’odi, no s’hi pot apropar ningú perquè això no s’ha de tocar perquè s’ha de mantenir d’aquesta manera. I quan ho fas des de l’estima, que tinc això que em defineix, que ara en aquest món globalitzat cada cop busquem més com alguna cosa que ens identifiqui i que ens faci diferents, si tu vas des d’això i ho recuperes, com entendre d’on vinc, estimar-ho, compartir-ho amb la gent i projectar aquesta estima i que la gent s’ho estimi, jo crec que aquí s’allunya més. L’ultradreta s’alimenta més d’aquest odi i jo vull pensar que el meu projecte el que es vol alimentar és d’aquesta estima i aquestes ganes de compartir-ho amb les persones que estiguin aquí i que si s’ho estimen i ho cuiden...
- Crec que això te relació amb el canvi de lletra de 'Boleres', crec que una persona que potser mai hauria volgut canviar la lletra, però que, en el teu cas, tot i agradar-te i haver-la ballat i cantat abans, decideix adaptar-la perquè, en interpretar-la davant del públic, vols sentir-te còmoda i que la gent també s’hi senti. Al final, tot depèn de la perspectiva des d’on mires els trets identitaris, que és també el que comentàvem en clau política.
Total... en relació amb aquesta part política del projecte, em fa especial il·lusió presentar-ho a la Acampallengua perquè crec que s’alinea molt amb el projecte, perquè al final és llengua, cultura, país... sense adonar-me’n al final s’alineen molt amb el que treballen ells i el que a mi m’agradaria que el projecte treballés a favor d’això també.
- Hem xerrat molt del concepte musical, de lletres, d’on ha sortit el projecte, però també al final tocaràs en directe. Com ho has pensat? Com serà?
Sí que jo vaig començar com a DJ, però jo sempre també havia cantat des de petita a corals, i em feia il·lusió també cantar les cançons jo en directe. Al final jo la música en directe com a consumidora m’agrada molt més que la música llançada, perquè té com una cosa... és que no ho sé explicar, té una cosa que no es pot veure en el moment, potser perquè acaben fent coses molt fidels al que hi ha, però està com més viva, tinc la sensació.
No faré cap avanç de l’Acampallengua, però sí,et puc dir que farem coses com ajustades a cada concert, que al final és una cosa molt flexible. Hi ha una cançó que li hem canviat estrofes perquè parlem de l’Acampallengua.
I també el fet com jo cantaré en directe i hi haurà els músics tocant el baix i el teclat, , que fa com de sub de les cançons. I sí que és veritat que hi haurà bases perquè al final és una música molt feta a l’estudi, però a mi m’agradaria com que això anés a menys cada vegada, però, ja veurem en el futur què passa.
- Per cert...no t’ho he demanat, crec que ho has explicat per xarxes, però per què «Nastallat»?
Això també surt a la primera cançó de l’àlbum, amb una conversa entre la meva mare i la germana de la meva àvia. La meva mare s’indigna perquè la gent confon les veus i es pensa que ella és una dona gran i que jo soc l’altra persona —i vol que quedi clar que no és així.
Aquell àudio el vam gravar un dia pel carrer, quan vaig aprofitar per demanar-li per la història dels «Nas tallat», que ja coneixia a mitges: si venia d’un atac d’un gos o d’una baralla. Ella ens va explicar que un besavi havia tengut una baralla i li havien tallat el nas, cosa que sembla que es feia en aquell temps.
A partir d’aquí, a la família es parlava dels «Nastallats» com gent tossuda, com deia la meva àvia: amb caràcter fort, alegre i resilient. Jo m’hi sent molt identificada —ella mateixa m’ho deia—, amb la part bona i la tossuda. Per això el projecte es diu així: perquè parla d’arrels, d’on venc i del que he heretat, també aquesta empenta de tirar endavant.