Laia Gordi acaba de publicar el llibre La revolta de les mares. Assalt feminista a la maternitat. L’obra, editada per Tigre de Paper, reivindica el valor polític i social de les mares i parla de maternitats per a homes, dones i identitats dissidents.
Gordi és periodista i comunicadora. Va ser corresponsal internacional durant anys per a mitjans internacionals i catalans, entre ells El Punt Avui o La Directa, on més recentment ha sigut columnista. El 2018 va fundar la cooperativa Neu al Carrer, des d’on impulsa grups musicals i projectes culturals transformadors amb una mirada feminista.
Parlar de maternitats feministes és parlar d'esperança?
Molt. Perquè si tu tens una criatura no hi ha altra opció que plantejar utopies i esperances. Tu mires un infant i hem de parlar d'esperances, hem de construir un món millor per ells. Jo crec que no hi ha rendició possible.
D’on surt la idea de fer i publicar aquest llibre?
La idea surt de tenir una criatura i començar a veure que l'experiència que jo tinc no és exactament la que m'havien explicat i ho dic en positiu. Jo vinc del moviment feminista, de l'activisme on la maternitat queda molt relegada. El feminisme ha necessitat històricament renegar de la maternitat i és normal, perquè la maternitat ens venia imposada a les dones.
Però ara que podem, almenys en el nostre context, podem escollir ser mares i podem gaudir de la maternitat, resulta que la maternitat pot ser font d'empoderament. I de cop dic, escolta, no pot ser que jo sigui la primera que tingui aquesta idea o que ho visc d'aquesta manera. Perquè la maternitat és una revolució cap a dins... O sigui, pot ser una revolució feminista no només per com tu cries el teu infant, sinó per la relació de parella que pots establir i per l'impacte que té això en l'entorn. Perquè en el moment en què tu fas les coses diferents amb un infant crida molt l'atenció.
No només amb l'infant, també amb la parella. I aleshores, començo a investigar, perquè al final soc periodista i el que faig és una recerca periodística, començo a investigar quines altres dones històricament han parlat sobre això.
Hi ha llibres dels anys setanta, hi ha llibres dels anys vuitanta, el que passa és que bàsicament està tot en anglès. Aleshores, el que faig és intentar rescatar aquesta història. Hi ha una escola actualment, una en tot el món anglosaxó i totes les seves acadèmies, hi ha una escola de gènere al Canadà que té, diguéssim, un departament i una senyora que en sap moltíssim, especialitzat en maternitats feministes.
I aleshores intento explicar i documentar això i, a més, ho passo una mica per la meva vivència, que jo crec que és inevitable quan parles d'alguna cosa que et travessa.
El llibre és una recepta de com conciliar feminisme i maternitat?
Sí. O un suggeriment. Perquè no hi ha una única manera de fer-ho. O sigui, hi ha moltes maneres de viure la maternitat a través del feminisme, però sí que hi ha una sèrie de claus que tant aquestes dones que ho han investigat durant molts anys, com jo en la meva pròpia vivència veig que hi ha una sèrie d'idees i de claus a les quals ens podem agafar. I després també hi ha una reivindicació de la feina que fan les mares, o sigui, no és un llibre de criança, és un llibre polític, és un llibre social i polític que el que reivindica és que el que fan les mares és una feina. Mares, homes, dones i identitats dissidents. Totes les persones que vulguin poden maternar. Més enllà del nostre cos sexual i de la biologia.
Però la maternitat ocupa molt de temps, molt d’espai…
Hi ha una reivindicació de que les mares fem una feina que té un valor social i l'estem fent gratis.
I això hauria de ser reconegut i hauria de ser valorat socialment i les mares, de fet, haurien de cobrar alguna cosa per aquesta feina que fem i per la feina que deixem de fer per poder maternar. Perquè aquí també podríem entrar...
Al llibre dius que al començament de tot hi ha les cures.
Sí, perquè també m'agrada parlar de salut mental, de salut mental infantil, i també de les pròpies mares, de les persones que cuiden. Tot el llibre és una recerca de com eduquem, de com vivim feministament amb els nostres infants, de com desfem els rols de gènere dins de la parella per poder tenir relacions més simètriques davant dels nostres infants i per nosaltres mateixes, però després hi ha un capítol en el qual dic que abans de poder fer tot això i que tingui algun impacte hem d'estar tots bé, hem d'estar tots cuidats. O sigui, el primer que necessitem és poder cuidar aquests infants i donar-los una bona base. Tothom qui treballa amb infants et diu el que el 0-2 és bàsic perquè aquestes criatures tinguin capacitat d'empatia, tinguin capacitat de resiliència, o sigui, si tu sents bé les emocions, aquestes criatures se senten estimades, no passen massa fred, massa gana, estan acompanyades, es senten en un bon vincle, en aquest 0-2 tot el que ve després és recuperable, per entendre'ns.
Els nostres infants passaran per moltes experiències bones i dolentes, però si aquest 0-2 està ben assentat, les emocions estan ben identificades, tot el que ve després és recuperable.
Aleshores, faig una reivindicació que les maternitats feministes també passen per reconèixer el valor de les cures i poder fer una maternitat present, perquè moltes vegades, des del feminisme liberal, el que s'ha entès i el que s'ha defensat és que el que és feminista, dins de la maternitat, és tenir una criatura i quasi fer veure que no l'has tinguda. I de seguida portar-la a l'escoleta, i tornar a la feina corrents, i gairebé que no hi hagi presència, i això és una barbaritat.
I a quin paper hi juga aquí l'administració pública, l'Estat?
Hi ha un dels capítols que el dedico a això on reivindico que la criança és corresponsabilitat de l'Estat. Nosaltres, els països de la Mediterrània, sobretot Grècia, Itàlia i l'estat espanyol es diu que són familiaristes. O sigui, s'entén que la responsabilitat de la criança, de la maternitat és de les famílies.
I tu, quan necessites ajuda, què fas? Te'n vas a buscar els teus pares si els tens disponibles, perquè no hi ha gaire més a on mirar. Mentre que al nord d'Europa s'entén que criar infants sans i feliços i funcionals i que després, un dia, puguin entendre els valors del feminisme perquè han estat criats en aquests valors és també responsabilitat de l'Estat. I per pensar que hi ha moltes maneres d'ajudar, d'acompanyar les famílies a poder fer aquesta feina.
Aquesta feina que per mi és un servei civil. Repeteixo, és criar infants sants. Les fórmules estan desenvolupades en el llibre.
També en el llibre hi ha moltes anècdotes i algunes experiències més impersonals, he volgut fer un esforç, potser perquè soc periodista, per fer un llibre molt assequible, molt divulgatiu i, si vols, fins i tot curt, perquè són 170-180 pàgines i a més he intentat que els capítols funcionin per si mateixos. El llibre funciona tot sencer, si el llegeixes de començament al final, però si tu només et llegeixes un capítol que no tens més temps, perquè les mares anem faltades de temps, també funciona i també s'entén. Així que llegiu-lo, passeu-lo, regaleu-lo, busqueu-lo a les biblioteques i a veure si entre totes aconseguim parlar de maternitats des de l'esquerra i l’antifeixisme.