A banda de ser l’escriptor amb més llorers i lectors de la seva generació, Manuel de Pedrolo (1918-1990) va ser durant anys el principal referent de l’independentisme a la premsa catalana, cosa que no es pot deslligar de la seva recepció crítica ni de com l’hem paït fins avui. L’assagisme polític de Pedrolo ressenya vint-i-cinc anys decisius de la història del país, des de les primeres llumetes de recuperació cultural dels anys seixanta fins als focs artificials previs a Barcelona 92. En aquest volum, l’autora de la selecció i del pròleg, Júlia Ojeda, recupera el primer assaig polític que va concebre l’autor, censurat el 1966 i inèdit fins avui, i aplega els seus millors articles, que en una part substancial també es publiquen per primera vegada.
Júlia Ojeda i Caba (Granollers, 8 de març de 1994), investigadora i crítica literària, ha fet una autèntica gira per tots els Països Catalans presentant un dels llibres més venuts del darrer any.
Celebram l’edició del llibre perquè demostra la vigència del missatge i popularitat de l’autor i a més a més, el volum inclou una bona selecció de texts de Pedrolo i excel·lents complements dels tres texts que acompanyen la prosa pedroliana.
Manuel de Pedrolo
(L’Aranyó, 1918 - Barcelona 1990). Novel·lista, dramaturg, poeta, traductor, assagista i articulista. És l’escriptor més prolífic de la literatura catalana contemporània. Conreà tots els gèneres literaris i va col·laborar amb articles, contes i assaigs en la majoria de revistes catalanes de la seva època.
Oscar Wilde fa dir a un dels seus personatges que la diferència entre periodisme i literatura és que «el periodisme és il·legible i la literatura no es llegeix». Manuel de Pedrolo va fer literatura molt llegida (és encara avui l’autor en llengua catalana més llegit) i periodisme no tan sols bo de llegir, sinó amb un valor literari innegable. Literatura i periodisme de qualitat i al mateix temps compromès amb les lluites socials i nacionals del seu context més immediat.
Pedrolo va ser i és un referent intel·lectual i moral, front a l’autonomisme i el regionalisme. Defensor íntegre de la llengua catalana, compromès amb l’alliberament social (és definia com a marxista heterodox i ateu) i, evidentment, compromès amb l’alliberament nacional de la Nació Catalana sencera.
En un article publicat a l’Avui, el 12 d’agost de 1988, Pedrolo deia: «Un cos és viu mentre no han emmudit tots els seus òrgans, mentre no s’han paralitzat totes les seves funcions i no són aquestes funcions paralitzades que compten, sinó les que encara es troben en actiu i fan possible la recuperació de l’organisme. Catalunya, un cos malalt i que de generació en generació l’espanyolisme ha procurat agreujar per tal d’aprofitar-ne les despulles, té i tindrà sempre pel cap baix un òrgan sa mentre hi hagi independentistes. Són el pols que encara bat».
Indubtablement Júlia Ojeda pertany a aquest òrgan sa i a una generació de catalans que no només «no seran els darrers», sinó que seran els primers de la Nació Catalana plenament lliure i sobirana.