Jordi Armadans i Gil presenta el llibre Pau. El valor de la vida als nostres dies. Sobre el paper, la pau, la justícia i els drets humans són valors indiscutibles de les societats democràtiques. No obstant, és realment així? Vivim en un món sacsejat per múltiples formes de violència: guerres, militarisme, fam, pobresa, masclisme, racisme, abús de poder, cursa armamentística, emergència climàtica… Quina lògica tergiversada porta els nostres líders a fer bandera d'una voluntat de millorar la societat, quan al mateix temps permeten (quan no directament activen) mecanismes de mort i misèria?
Jordi Armadans fa una lectura crítica i rabiosament actual de l'estat de conflicte global al món i ens urgeix a respondre amb coherència i responsabilitat per a tornar a posar la vida de les persones al centre de les nostres prioritats.
No són bons temps per a la pau…
No, la veritat és que, més enllà de les impressions que tinguem, és objectiu que tenim més guerres que fa deu anys, els nivells de brutalitat s'han incrementat. Les actuacions de les potències i les superpotències ja eren descarades, podríem dir, al marge de la llei internacional fa temps, però actualment ja és quasi la norma que es comportin d'una manera, al marge de la llei, com si fossin autèntics delinqüents, i, per tant, provocant guerres, provocant matances, provocant genocidis sense cap mena de consideració.
Per tant, sí, estem en un moment crític, però, si té sentit denunciar les vulneracions dels drets humans i reclamar que hi hagi unes actuacions del govern mirant responsables per promoure la vida i no destruir-la, doncs ara és un moment per dir-ho més que mai. Per tant, toca dir-ho i toca recordar coses tan bàsiques com que se suposa que els governs, els governs de països democràtics, tenen la feina d’arreglar problemes i no provocar-ne encara més, provocar destrosses i provocar destrucció, i, per tant, això ho hem de recordar tantes vegades com sigui possible.
I recordar també el valor de la vida, perquè el subtítol del llibre, ‘el valor de la vida als nostres dies’, sembla com si s'hagués devaluat…
Sí, totalment. Jo crec que sempre hem tingut una contradicció, que sempre s'ha pogut percebre, i, de fet, l'horitzó del llibre és una mica aquesta contradicció. Vaig començar a pensar durant la pandèmia, i aquella sensació de dir, per una banda, sembla que es fan grans esforços per salvar vides humanes, ens tanquem tots a casa, ens confinem tots a casa, hi ha l'esforç per crear una vacuna en poc temps… Sembla que, per un moment, la humanitat es posa en marxa per intentar salvar la vida humana en moments crítics, però després de tot això conviu en un mateix temps on moren milions de persones per fam al món, que és un problema que té solució, si hi ha voluntat política i econòmica. Deixem que la gent mori de gana sense cap problema, es provoquen guerres, es trepitgen molts dels drets humans. És aquest doble contrast, que a vegades sembla que ens esforcem tant per tenir cura de la vida, i que altres vegades sembla que ens és absolutament diferent la destrucció de tantes vides humanes fins on la provoquem. És aquest contrast el que em va fer pensar en el llibre i en aquest subtítol.
Ara som en un moment en el qual Trump i altres líders polítics, que públicament es vanaglorien d'haver destrossat no sé què, d'haver matat no sé quanta gent, com si fos un joc d'escacs. És una frivolitat absolutament espantosa, perquè vol dir que hi ha persones que estan perdent la vida a l'altre cantó, i a això ni s'hi para atenció.
És un moment en el qual, malauradament, molts lideratges polítics, en lloc de ser exemplars, són absolutament nefastos des d'un punt de vista pedagògic i polític.
Dius que vivim en un món sacsejat per múltiples formes de violència, guerres, militarisme, fam, pobresa, masclisme, racisme, agressions al medi ambient. És a dir, potser que les guerres són l'expressió més bèstia, però tenim totes aquestes coses i totes aquestes altres formes de violència.
Absolutament. La guerra potser és la cara més visible, més espectacular, més espantosa, però una de les xifres que poso al llibre és les persones que moren en les guerres, i que no només en les guerres, sinó que moren en violència armada al carrer, en situacions de delinqüència, de crim organitzat, etcètera. Depèn de l'any, estaríem parlant d'unes 600.000 persones a l'any que arreu del món perden la vida per violència armada. És una xifra espantosa i horrorosa. Però si tu vas a veure les persones que moren per manca d'alimentació bàsica, per manca de serveis de salut bàsics, per manca de condicions de potabilització de l'aigua, etcètera, per coses molt bàsiques i fonamentals que molta gent no pot accedir, doncs estem parlant de milions de persones.
Per tant, el nivell de pèrdues de vides humanes de forma traumàtica és molt més elevat en aquestes situacions de violència estructural que fins i tot en situacions de violència física armada. Per tant, si realment ens preocupa això de preservar el valor de la vida i preservar una mica el que seria la dignitat de les persones, també ens hem de preocupar d'aquestes situacions a més de les guerres del dia a dia.
Feies referència a la pandèmia, no sé si és moment, diguem, de canvi o què, però està clar que hi ha hagut com un gir cap a l'extrema dreta, diguem-ho així de clar.
A nivell mundial no sé fins a quin punt és una operació, diguem, internacional i coordinada o si és per un canvi de paradigma. No sé exactament com explicar aquest gir que, per altra banda, també hem de recordar que guerres n'hi ha hagut sempre i, diguem-ne, que gent que semblava més preparada que Trump també n'ha provocades moltes.
Però què ha passat en el món? Quina explicació tens per aquest gir tan brutal?
Suposo que són molts factors. Ara no te'ls diré tots, però d'una banda és veritat que les democràcies liberals, el món que més o menys hem tingut a Occident, porta temps una mica donant signes d'esgotament, que a vegades no és capaç de donar resposta als problemes de la gent. Per exemple, una cosa tan òbvia com l'habitatge, això a casa nostra és claríssim. Cada cop, cada any, és més difícil per a la gent jove accedir a un habitatge perquè els preus s’estan disparant d'una manera espantosa i absolutament prohibitiva.
Aquesta incapacitat del sistema polític democràtic per donar resposta a problemes reals que té la gent. Jo crec que això alimenta una certa frustració, una certa sensació que no funciona. I en aquests moments de més angoixa, de més crisi, la gent potser s'apropa més a discursos frívols i simplistes, però que d'alguna manera són efectius, que connecten amb la ràbia o amb la frustració de molta gent.
També està potenciat per actors econòmics, per actors polítics, per actors mediàtics, per actors tecnològics, està fomentat com en moltes xarxes socials, la capacitat de generar i amplificar el discurs de l'extrema dreta i generar polarització, que això alimenta la ràbia i la frustració.
I després hi ha un tercer factor que ve de lluny. Fa més de 20 anys de la guerra a l'Iraq, que va ser un precedent bastant bèstia de menyspreu cap a les Nacions Unides, cap a la llei internacional, i allò va semblar que era una cosa puntual, però en el fons això és com un precedent, i després va venir a Rússia, a Ucraïna... Han anat passant coses i al final hi ha l'actuació normal d'unes superpotències que menystenen les Nacions Unides i el dret internacional, la resolució de la justícia internacional. És com si un ciutadà ignorés la justícia. Això és el que estan fent els governs principals del món. El Tribunal Penal Internacional emet ordres de recerca i captura cap a Netanyahu, cap a Putin, cap a… i molts líders de països democràtics diuen «ja veurem si complim aquesta demanda».
És una actuació descaradament al marge de la llei, la qual cosa converteix aquest món en una selva encara més gran, en aquest caos que fa que tot estigui tan esverat i tan descontrolat. Sembla que obliden que si tu estàs creant un món on la llei de la selva és l'únic límit, això al final és un caos per tothom.
Penso que un món en el qual la llei internacional sigui respectada per part dels estats és una cosa que necessitem totes i tots. Fins i tot els que van de superpoderosos i van al marge de la llei perquè diuen que no la necessiten, també al final acabaran xuclats per aquesta dinàmica.
Per tant, són una mica brutals però també són bastant inconscients de tot el que està generant.
Catalunya sempre ha estat referent de les lluites més humanitàries, més progressistes, sempre ha estat un referent. I en canvi sembla que no se'n salva tampoc d'aquesta epidèmia de caos, d'odi, de virulència, ni que sigui verbal de moment…
Sí, és un fenomen global i està arribant a tot arreu. Fins i tot els fenòmens globals hi ha factors polítics, estructurals, econòmics que estan al darrere d'aquests factors, d'aquests creixements d'aquestes onades.
Però, al final, fins i tot, pot semblar molt trist, però és així, perquè el funcionament de la condició humana a vegades és així. Quan una cosa es posa ‘de moda’, surten replicants i surten aprenents de tot arreu. I, per tant, Catalunya no ha quedat al marge d'això.
Fins i tot està en una fase expansiva i explosiva de tot això. És la tendència del moment. És trist, però és la tendència del moment.
I, en tot cas, sí que és cert que, malgrat tot, hi ha molta energia ciutadana, social, organitzada en plataformes solidàries, en plataformes alternatives, en plataformes de pau, de defensa dels drets humans... I, per tant, jo penso que l'onada aquesta l'estem rebent i ens està passant per sobre, però també és cert que les energies hi són. Jo, que tinc el plaer d'anar a molts llocs a fer xerrades, me n’adono que a tot arreu, fins i tot a un poble molt petit, hi ha gent organitzada, fent coses, intentant construir alternatives, i que això no està desactivat. Això continua existint. Potser queda una mica tapat per tota aquesta onada i per tota aquesta cridòria, però hi és, va fent feina, i quan els temps millorin, tot això també ens permetrà reconstruir-ho tot d'una manera més efectiva i ràpida.
Pau, el valor de la vida als nostres dies és un llibre on hi ha, sobretot, reflexió, però també és una invitació a organitzar-se i actuar.
Sí, cal denunciar moltes coses que passen negatives i oposar-se a polítiques i dinàmiques que hi ha, però també cal construir, cal mobilitzar-se, cal crear espais i alternatives diferents. I d'alguna manera hem de complementar la queixa amb l'acció, és a dir, només amb la queixa no anem enlloc. El que cal és passar a l'acció, comprometre's, crec que hi ha exemples arreu del món, de gent absolutament valenta. Com els ciutadans nord-americans que es van oposar a aquestes redades racistes, objectors de consciència russos que es neguen a fer la guerra a Ucraïna, és a dir, pacifistes israelians i defensors dels drets humans palestins que treballen contra l'ocupació conjuntament i contra les vulneracions dels drets humans. A tot arreu veiem gent que està sent far contra tota mena de poders i tota mena de repressions, estan sent fars del que seria la dignitat humana. Cal continuar implicats, continuar actius i al final molts dels canvis que hem pogut percebre a nivell polític, a nivell social en les nostres vides s'han produït per la mobilització de la gent, la implicació de la gent, la consciència de la gent i per tant, cal continuar i aprofundir en aquesta línia.
Ets optimista en el sentit que una vegada més la raó s'imposarà a la força?
Penso que podem mirar en la història. Moltes vegades la raó és capaç d'imposar-se a la força o contrastar la força. Per tant, si tenim aquest bagatge, aquesta experiència que és real, encara que ara sigui un moment una mica més negatiu, una mica més crític, una mica més dur, doncs hem de continuar.
A la Segona Guerra Mundial, que va ser una guerra absolutament salvatge i devastadora, amb l'Holocaust, amb les bombes nuclears, la confiança en la humanitat podia estar mínims i malgrat tot la gent va continuar i moltes coses van millorar. Ara potser no estem en un moment tan bonic com fa uns anys, això vol dir que hem de continuar i que segurament el pèndol canviarà, vindran temps millors, i tot allò que haguem construït i haguem mobilitzat i haguem pres consciència, ens servirà per construir un món més decent, on, la raó s'imposi una mica més a la força.