Sebastià Alzamora (Llucmajor, 6 de març de 1972) ha estat guardonat, darrerament amb tres premis per la seva obra Sala Augusta seguit de Llengua Materna: el Premi Josep Maria Llompart a la millor obra en poesia en català de l’Associació d'Escriptors en Llengua Catalana; el Premi Crítica Serra d’Or de Poesia 2026 i el Premi de la Crítica en la categoria de poesia en català de l'Associació Espanyola de Crítics Literaris.
Què en penses dels premis?
Crec que són bons per a un escriptor quan és jove o està en un moment més en el començament de la seva carrera. Després n'hi ha d'altres que són obra publicada que tenen un sentit més de reconeixement de la feina feta que un els ha rep molt amb la il·lusió de veure que hi ha efectivament una feina que algú la valora i considera que és mereixedora de ser guardonada.
Fan el paper que els toca fer. Com he dit, són un reconeixement d'una feina, d'estímul a les carreres que crec que aquest segurament és el paper més important que poden fer els premis de donar força a les carreres dels escriptors més joves i en general d'augmentar o de donar una certa visibilitat a les obres dels autors i puntualment fer que els mitjans i els aparadors públics que disposen d'aquest paper es fixin en un llibre o en un altre.
Sala Augusta seguit de Llengua materna és un llibre que, tot i ser de poesia, ha tengut un impacte molt gran.
Sí, la veritat és que no puc estar més que agraït de la rebuda que ha tengut el llibre. Efectivament, hi ha aquesta idea que la poesia, com deia en Bartomeu Fiol, que era un grandíssim poeta, és «la germana pobra de la literatura». I en part és així, perquè en realitat l’impacte sempre és més de lectura i de comentari que no de rendiment econòmic, però jo crec que això és bo que sigui així. He arribat a aquesta conclusió perquè no fa falta que tot s'hagi de monetitzar i quantificar i convertir en doblers.
Hi ha aquesta obsessió, i jo crec que a Mallorca la tenim molt accentuada, que tot s'ha de poder traduir en euros i, no és necessari, no cal. De vegades hi ha coses, i la poesia és una d'aquestes, que tenen un valor per mi més alt, i no dic que sigui el cas dels meus llibres, sinó de la poesia en general, que és ajudar o promoure el diàleg entre les persones, fer que la societat xerri d'un tema, pensi en alguna cosa que no tenia previst pensar…
En part de la teva obra, i per descomptat tota la part d'articulisme, hi ha la intenció d'analitzar la societat que ens ha tocat viure i, no sé fins a quin punt, mirar d'influir-hi. I no dic ja de canviar-la…
Sí, influir, ja no diguem canviar, són objectius molt complicats. Intent aportar una veu, en els meus articles, que fa molts anys que n'escric, sempre ho dic, els meus articles no són de cap especialista, jo no som un politòleg, ni un economista, ni un expert en geopolítica, sinó que intent donar simplement el punt de vista d'un ciutadà que, en el meu cas, és escriptor i aleshores intent construir els meus articles en les eines d'un escriptor. I això el que pot aspirar a oferir és una veu que va dient un punt de vista perquè els lectors, si volen, el puguin confrontar o posar en paral·lel amb el seu.
I sí, jo crec que és possible, però jo trob bastant difícil que un escriptor es deslligui, se separi del món en què viu, del país en què viu i de la societat en què viu. A mi no se m'acut pensar la meva feina d'una altra manera que no sigui fent aquesta observació d'allò que m’envolta i d'oferir una opinió que jo voldria que fos de profit per qualsevol actor i fins i tot, qui sap, si per qualque situació concreta.
Sala Augusta seguit de Llengua materna, de vegades m'agrada dir-ho, per dir-ho ràpid i curt, és un llibre antifeixista, un llibre que es posiciona de manera molt clara sobre aquesta qüestió parlant dels feixismes de fa 90 anys, però per mirar de cara als feixismes d'avui en dia que tornen a estar, com malauradament sabem, a l'ordre del dia, amb una potència i una agressivitat molt importants.
Llengua materna és la part més personal d'aquest llibre, que és un poema que parteix del record de ma mare i del seu ofici com a ribetera, com a cosidora de sabates, malgrat que sigui un poema també més personal, més íntim, no deixa també de ser un poema profundament polític, des del meu punt de vista.
Parlem un moment de novel·la. Quin pes hi té, la novel·la, en la teva obra? Pot ser allò que pesa més?
Jo sempre dic que és el gènere menor, ho dic de broma, com se suposa, però no és allò que pesa més, és allò que és més visible, abans parlàvem de la incidència i de com una obra literària corre i se fa coneguda, etcètera.
La novel·la sempre té uns canals de circulació més amplis que la poesia, per definició. Això no vol dir que tota novel·la sigui sempre un gran èxit de bandes, ni molt manco, això és una altra qüestió. Depèn de cada llibre, hi ha hagut de tot, hi ha hagut llibres meus que han tengut, o novel·les meves, si parlem de novel·les, que han tengut una bona rebuda de públic, d'altres que han passat més desapercebudes, i bé, sempre t'has d'alegrar d'allò que et trobes.
Però la novel·la és un gènere al qual jo hi vaig arribar, igual que la poesia, com a lector. Jo vaig començar a escriure tant un gènere com l'altre, crec que simplement perquè en els dos casos era allò que a mi m'agradava llegir i volia intentar fer-ho jo també, de la manera que em fos possible. I la novel·la és moltes coses, però a risc de dir una gran obvietat, una novel·la és o respon a una pulsió profundament humana i t'ha de contar moltes històries.
Ets un escriptor relativament jove i en canvi amb una carrera realment espectacular, impressionant. On són els límits d'en Sebastià Alzamora?
Gràcies per això de «relativament jove». Quan tenia trenta i pocs, o trenta i tants me deien escriptor jove… ara em fa il·lusió.
No ho sé, no hi pens mai amb això dels límits. No m’havia plantejat mai fer la carrera d'escriptor, no me l'havia plantejada com a tal. Ara, clar, ja han passat uns anys i s'han publicat uns llibres, i sí que hi ha un camí fet. I els límits seran els que marqui el camí a la vida. Els límits seran que la vida em posi com a tothom.
Si la vida em concedeix claredat de pensament i salut, el que voldria és continuar fent això que faig.
Què fas ara, en quins projectes literaris treballes… tendrem aviat una nova novel·la, un altre poemari?
Hi ha una novel·la que s'està fent, que està bastant avançada, i ja està. Això és el que puc dir perquè encara no tenc terminis de publicació, però no me n'aniré gaire lluny, serà a finals d'any o principis de l'any que ve, però sí que hi ha una novel·la relativament a prop.