Mahécor Mbengue, mallorquí nascut al Senegal, fa feina a Càritas Mallorca, va formar part de la Junta Directiva de l'Obra Cultural Balear i va ser l'impulsor del programa de cohesió social 'Tots Plegats’.
Ara presenta la versió catalana del seu llibre L’Occident com a meta. Del Senegal a Mallorca. Explica que el llibre neix del desig de narrar la seva experiència migratòria des del Senegal fins a Mallorca i de donar veu a les històries de centenars de migrants amb qui treballa, històries poderoses però sovint invisibles. Mbengue denuncia que el futur de les persones migrants a Europa no és gaire esperançador: es creen mecanismes per a deshumanitzar, silenciar i invisibilitzar migrants i refugiats, mentre determinats sectors polítics, sobretot de dreta, usen la immigració com a cavall de batalla i criminalitzen col·lectius sencers sense base real.
L’Occident com a meta. Del Senegal a Mallorca és una història en primera persona, és la teva història?
Sí, és la meva història des que era un nin fins que vaig arribar a Mallorca.
Què hi trobarà la gent al llibre?
Al llibre hi explic la meva experiència com a migrant, és la meva història personal, De com he reconstruït la meva vida en un altre lloc. Feia temps que volia explicar què significa realment deixar el teu país i afrontar el desconegut.
Fent la meva feina com a tècnic social de Càritas a Mallorca he conegut centenars de persones amb experiències semblants a la meva i he estat testimoni de tantes persones que han hagut de partir de ca seva… m’ha posat en contacte amb històries poderoses i volia deixar per escrit aquests testimonis.
És també una reflexió sobre la qüestió migratòria…
Aquest llibre neix amb la intenció de trencar estereotips, aquesta era la idea quan vaig pensar el llibre. És un testimoni personal, però també una aportació al debat col·lectiu. Hi ha un activista senegalès que diu que Àfrica no necesita salvadors, sinó històries que no menteixin. A banda d’explicar el meu viatge, volia posar veu a totes les persones que han passat per aquesta experiència.
Tu tenies una vida més o menys estable al Senegal, vares estudiar i en l’època d’estudiant prens consciència política i és aquest compromís polític el que fa que, en un moment donat, hagis de partir…
Sí, l’any 2002 vaig partir del Senegal a Mauritània, allà vaig fer de professor fins el 2005 que hi va haver un cop d’estat. El desembre de 2005 vaig emprendre, finalment, el viatge cap a Europa.
Com funciona això de les travesses cap a Europa amb barques més aviat precàries?
En el meu cas vaig fer fins a quatre intents. En el primer intent no vaig poder agafar la barca perquè hi havia molta gent i en el segon es va avançar l'hora de sortida. La tercera vegada ens va enxampar la policia abans de salpar i em varen enviar de tornada al Senegal. Vaig poder tornar a Mauritània i la quarta vegada vaig aconseguir pujar a la barca. Vaig embarcar gratis, perquè després del cop d'estat a Mauritània l'escola on treballava va perdre molts alumnes i llogàvem els espais a les màfies, on es quedava la gent que després agafaria una barca.
Com va ser el viatge?
Després dels quatre intents, a la fi, el desembre del 2005 vaig aconseguir pujar a una barcassa. El viatge va ser molt dur, jo vomitava tot el temps, durant la travesia, vàrem trobar dues tempestes, una el primer dia i una altra el tercer dia, que ens va agafar de nit. Érem 106 persones, assegudes sense poder moure'ns. Em vaig passar el viatge marejat gairebé sense poder menjar. L'aigua i el menjar es varen acabar al tercer dia. El motor es va espenyar i tothom tenia molta por. Vàrem poder reparar-lo i a l’horabaixa vàrem començar a veure llums i una muntanya. La gent va començar a cantar i ballar, però encara quedava molt per a arribar. Va començar una tempesta que va durar quatre hores i sobre les cinc de la matinada vàrem arribar al port de Los Cristianos (Tenerife).
Vares arribar a pensar que tot s’acabava en aquella barca?
La veritat és que jo tenia la fe que arribaríem. Vaig veure escenes de desesperació. En el moment de la tempesta, tots ens posàrem a resar. És molt dur. No tens força, no et pots aixecar, et passes el menjar d’un a un, no podíem orinar dins la barca, perquè la gent deia que duia mala sort… i anàvem tan estrets que no ens podíem ni estirar-nos per a dormir. Va ser una experiència molt dura, però també profitosa, perquè vaig aprendre moltes coses.
En arribar a Los Cristianos, què va passar?
Vàrem estar moltes hores a l’aigua i a la matinada varen arribar els de salvament marítim. Quan vàrem arribar a terra no sentia els peus. Vaig estar cinc dies assegut.
Des d’allà ens van dur a la policia, als jutjats i a un centre d’internament, Las Raíces. Allà vaig quedar durant 37 dies, fins que em varen alliberar. Després em varen ficar en un avió i vaig aterrar a Madrid.
I com va ser que vares acabar a Mallorca?
Vaig estar internat a un CIE. Vaig tenir la sort que un voluntari de la Creu Roja me va ajudar a localitzar un conegut que viu a Mallorca i que aquesta persona va acceptar acollir-me. Vaig estar dues setmanes a Madrid. Vaig fer d'intèrpret per a aconseguir els doblers per a pagar-me el viatge fins a Mallorca.
I una vegada arribes a Mallorca, què?
Em va cridar l’atenció que, quan anava amb el bus, sentia una veu que xerrava una llengua pareguda al francès. Em feia la impressió que la gent cantava quan xerrava. Observant la ciutat, vaig veure que a les paradetes també hi havia escrits que semblaven francès. I vaig saber que era català i que em trobaria bé amb aquesta llengua. Aleshores, vaig començar a cercar cursos, però em vaig trobar davant una paret: em deien que el primer que havia de fer era aprendre castellà. Jo sempre contestava que era un error, que sabia llegir i escriure i que podia aprendre qualsevol llengua. Però no em deixaven. Vaig començar pel castellà durant un any i cada vegada que acabava les classes, a Càritas, demanava de poder fer català. La directora en va posar l’any següent.
Vares tenir la sort de topar amb gent com na Xisca i en Guillem…
Sí, a Mallorca he tengut la sort de trobar amb gent que m’ha ajudat molt.
I ara ets tu qui ajuda els altres….
Sí, des de la feina de Càritas i també des de diversos espais de voluntariat mir d’ajudar als més desafavorits.
Quin és el missatge del llibre?
Per a mi aquest llibre és un punt de partida de la meva integració a Mallorca i la història de totes les persones que han experimentat el mateix camí. Vull fer conèixer Àfrica, les persones, els costums… a la societat d’acollida perquè ens puguin entendre i acollir de manera normal. Que aquelles persones que ho desitgin, puguin conèixer la cultura d’Àfrica i que puguin saber què venim a fer aquí.
I com veus el futur?
El futur del immigrants a Europa no és gaire esperançador perquè s’estan implementant polítiques per a silenciar les seves veus. Les autoritats, sobretot per la dreta, fan tot el que poden per a criminalitzar els immigrants. Això m’afecta i afecta molta de gent. Els immigrants també aportam molt a nivell econòmic i social i hem de conèixer la cultura, i defensar el nostre dret a participar en la vida social i econòmica del país.
L’aposta de futur ha de ser per la interculturalitat i la cohesió social…
Sí, la Mallorca que vull per al futur més immediat i per la qual estic treballant és una societat cohesionada, amb pobresa zero i lliure de tot tipus de racisme. Una Mallorca en què tothom tengui oportunitat de progressar i ningú sigui marginat pel color de la seva pell. Vull reivindicar, també, que les institucions i tots els ciutadans facilitin l'accés a la llengua catalana als mallorquins nascuts a fora, que tenen dret a aprendre-la. És una clau per al progrés i el benestar.