Joan Mayol i Serra (Palma, 1954), defensor de la terra, biòleg, estudiós dels ocells, dels rèptils i dels amfibis de les illes Balears i Pitiüses, amb una allau de llibres científics i d’articles divulgatius on fa bandera de la salvaguarda del medi ambient, com ecologista a ultrança és també un atent i amatent observador dels desbarats de la espècie més animal de totes les que corren, neden i volen. Amb aquest coneixement de la condició humana, s’ha posat a la pell del drac de la rondalla i, conxorxat amb la conjunció d’investigador-novel·lista, ha agafat els tapins de trescar món per anar al rescat d’«un mallorquí injustament oblidat, precursor del republicanisme» (Antoni Marimon dixit).
La novel·la, com el riu de la vida de Manrique des del naixement a la desembocadura, amb anades i vingudes, navega per tots els meandres que va solcar el protagonista de la narració. Joan Baptista Marià Picornell i Gomila (1759-1825) va ser un «precursor del republicanisme» i «un mallorquí oblidat» (Antoni Marimon dixit). Un personatge polifacètic, culte i inquiet, que encara avui, quan ja fa 200 anys en clau d’ençà de la seva mort, roman dins de la boira espessa dels silencis, enterrat com la flor romanial, i no faceu la prova de demanar per ell a l’escola. Mestre, educador, pedagog, més endavant metge i sempre activista polític, va voltar món ferm. Amb fermes conviccions ideològiques va lluitar arreu per l’emancipació de les persones i la independència dels pobles sotmesos. Cosmopolita per la força va deixar rastre per tot on va passar: Espanya, Veneçuela, França, Estats Units, Cuba…
La passejada biogràfica, per més que novel·lesca, és tan completa que, com ja he advertit, parlar anticipadament de qualsevol de les vicissituds i enllaçades peripècies de Picornell seria una grossera i pretensiosa intromissió, perquè la narració descriu prou bé i fil per randa la personalitat del protagonista i, amb pels i senyals, reconstrueix la memòria enteranyinada d’una vida, a més d’insòlita, rica i plena. Cerques i recerques, lluites, persecucions, presons, morts, discussions a rompre… tot allò que lliga amb revolta es fa present.
Aquest llibre ens evoca dues figures ben antigues de la cultura catalana: els justiciers i els mercedaris. Els primers amb la funció que el seu nom indica i els segons, membres de l’orde fundada per Ramon de Penyafort l’any 1218 (poc abans de la Conquesta de Mallorca), dedicats a rescatar captius i facilitar-ne el retorn amb la seva gent. Joan Mayol ha escrit un llibre audaç que, per afegitó, és profitós en tant que rescata la història amagada. Té molt de mèrit que, a l’hora de novel·lar, no hagi optat per la ruta fàcil de distreure el personal i pujar al carro dels ara tan de moda relats d’evasió, fugissers i efímers. La literatura possibilita inserir l’abelliment cultural en un compromís amb un temps i un país per deixar-ne constància perenne.
El relat enganxa des de l’inici i, sense cap davallada d’interès, convida a la solidaritat i a empatitzar amb el protagonista. Una vida apassionant, farcida d’emocions, ben bastida literàriament i amb el rigor històric que pertoca. En aquest punt estic obligat a parlar de mi, perquè el llibre m’obliga a una confessió personal. Coneixia la figura de Picornell, però gràcies a Mayol he tocat amb els dits d’anar a plaça que la tenia distorsionada. Sabia que el seu independentisme no era, no ho és de cap manera, de Mallorca i Catalunya respecte d’Espanya, sinó de les colònies americanes en relació a Castella, però mantenia el prejudici que no va ser un revolucionari antiborbònic, sinó un oportunista i un errat de comptes que actuava segons els vents i els moments. Tenia ben present aquella glosa recollida per Alcover i reproduïda per Isabel Peñarrubia: «Tant si vols com si no vols/ has de dir ‘Viva la Fe!, Viva Fernando setè i Viven los espanyols!».
La novel·la fa justícia reparadora. La sol·licitud de clemència de Picornell que li permeté gaudir del perdó reial els darrers deu anys de vida, estava justificada, perquè no era tant una submissió vassalla a la monarquia com un autoengany propiciat per les efímeres esperances que la Constitució de Cadis havia despertat. Aleshores tenia prou raó de ser, tot i la nul·la credibilitat de confiar en la paraula dels Borbons. Avui podem dir: santa innocència!
Joan Mayol fa justícia contra l’oblit imposat i repara la ignorància que ens ha estat empeltada a sang i a foc. Amb un lèxic ric, farcit d’expressions en vies d’extinció que cal reivindicar, ben estructurada sense alts i baixos, a velocitat de creuer (ep! en el bon sentit de la paraula creuer), repassa, una per una, totes les etapes de la vida de Picornell. Gràcies al detall de les peripècies viscudes, la lectura no sols no decau a cap moment, sinó que obliga a mantenir l’atenció.
L’autor no desaprofita, allà on troba que va bé, fer qualque jutipiris i jugar, avant i enrere, amb la transposició històrica, a l’estil de Bertold Brecht. Així es permet, projectant el relat cap al futur, referir-se tant als creuers (aquí sí en l’accepció del mot que s’ha imposat a força d’abusos), amb una comparança crítica a la massificació que patim, com, girant la vista enrere, fer l’ullet als revoltats mallorquins que, dos segles i mig abans de la Revolució Francesa, lluitaren per la Llibertat, la Igualtat (pac qui deu!) i la Fraternité (la Germania). Tanmateix… «no és bo per esser lliure qui a ser esclau s’avesa».
Gairebé al final, i ja enfilat al trapezi sense xarxes, Mayol s’arrisca a un triple salt i incorpora les visions de Miquel dels Sants Oliver i Gabriel Alomar, en un diàleg ben bastit i coherent que aporta el punt de vista dels dos intel·lectuals, sobre la figura oblidada d’un lluitador pels drets de les persones i dels pobles. L’autor ha sabut jibaritzar el pensament d’ambdós intel·lectuals. De fet, convida a evocar alguns dels seus escrits (Aquella Mallorca castellanitzant, oficialesca, enterament esclava d’ànima… de la carta on Alomar s’excusa de no haver anat a l’homenatge a la reaccionària, beata, regionalista i estantissa Maria Antònia Salvà, tan enaltida pel franquisme com pel postfranquisme progre). El diàleg entre Oliver i Alomar, per a mi, perfila un debat sobre dues visions que, sense ser antagòniques, delaten estratègies i voluntats discrepants entre el radicalisme i el pragmatisme que, encara avui, persisteixen.
Amb tot, el resultat del diàleg dels dos homenots és enriquidor i reforça l’enaltiment de la figura de Picornell. Tot i la gosadia, fa pujar el nivell de la novel·la, posa en evidència el greu desconeixement que tenim del personatge i, per això mateix ni que sigui, convida a posar-hi remei.