Hi ha poesia en la persistència. Hi ha poesia en la generositat. Hi ha poesia en la normalitat. Hi ha poesia en l'amor a la poesia. La quotidianitat és plena de poesia. Només és que cal veure-la i saber extreure-la. I polir-la, és clar.
Conta Antoni Vidal-Ferrando que Blai Bonet li va definir la poesia amb la següent metàfora: «Saps aquelles dones que poleixen el llautó? I que quan el llautó ja no pot brillar més, continuen polint i polint… idò aquesta és la més alta expressió de poesia».
Hiperbòlicament podria explicar que conec en Josep Antoni Calvo i Femenies (Palma, 1969) des de la prehistòria. Seria més ajustat afirmar que el conec des del començament de la història. Per a nosaltres (som coetanis) la història, el moment de trobar-nos amb i en l’escriptura, degué començar en unes cavernes anomenades Mallorca Universal i La Nau. La passió per la poesia, la il·lusió per publicar, la solidaritat entre joves (aspirants a) poetes eren els nostres vincles invisibles. Invisibles però sòlids.
I de les cavernes, a les tavernes. Es Pinzell va funcionar durant uns anys com a motor generador de complicitats i sinergies culturals en una Palma erma de poesia.
I a partir d'aquí els nostres camins diferents tenen punts de trobada recurrents, desiguals i irregulars, però sempre hi són. En Josep Antoni Calvo sempre hi és. Camins que han passat pel Centre Cultural Capaltard i el seu alma mater Vicenç Calonge; els Poetes de Mallorca per la Llengua, per les revistes literàries S’Esqueix (octubre 1990-febrer 1992) i Vetlada Poètica (maig 1992-gener 1995), fundades per Calvo i Catalina Bestard i, per ventura, a qualque trobada a la Fundació ACA de Búger…
Camins que es retroben a la gran casa dels estimadors de la llengua i la literatura catalanes: el Diari de Balears. On encara avui hi coincidim digitalment.
Més d’aprop o d’enfora, he seguit amb interès la trajectòria de Josep Antoni Calvo. La seva tasca permanent i persistent de divulgació de les obres i les activitats relacionades amb la literatura i de manera més concreta en la poesia i, per descomptat, en la lectura de tots els seus poemaris: Els viaranys de l’oblit (1998), editat pel Centre Cultural Capaltard, El paradís del desig (2003), El Gall Editor, a la col·lecció Trucs i Baldufes i Tendència al caos (2007), Can Sifre, a la Col·lecció l’Argentera.
I ara, com una passa més, com una passa lògica, ens presenta Esqueixos de temps, la seva obra més madura sens dubte. Una maduresa impactant i interpel·ladora que em convida, ens convida, a emmirallar-nos-hi.
A Esqueixos de temps hi ha un Josep Antoni Calvo profund, honest, sincer, autèntic. Transparent, fins i tot, en alguns moments.
Amb la seva veu lírica i translúcida ens ofereix un poemari complet i complex. Líric i lucid. Un llibre de poemes (molts d’ells narratius) que, amb el temps com a fil conductor, esdevé un tractat sobre el pas del temps. Un assaig. Cosa que li agraïm… que ara allò que ens atrau més és la poesia i l'assaig i aquí tenim un ‘dos per un’.
El temps com a font de pensament.
«El temps passa,
pixa i caga,
mentre marca el territori.
Com els moixos estressats
per evitar que els toquin
el seu espai.»
Un poemari-assaig sobre el temps. Quasi res. Josep Antoni Calvo va filant un poemari, va polint el llautó i va bastint tesis sobre el temps:
«Qualcú diu que el temps no existeix,
que tot és una percepció,
que fa voltes en el present,
en diferents universos paral·lels.»
‘Esqueixos de temps’ és un camí que flueix entre certituds i incerteses, entre records i esperances.
«Interrogants que s’obren ara i adés,
entre uns camins que no transites,
perquè ens trobam fora del temps.»
Un camí que desemboca en un final apoteòsic i magistral: el poema ‘Esqueixos de temps oblidat’, segons la nostra modesta opinió, el millor del llibre i el que dona sentit a tot el camí fet. Llegit.
Magistral per la maduresa abans esmentada, però també perquè el professor Calvo guaita en molts moments. Passa pena que no s’hagi entès. Necessita explicar-se, explicar la poesia, com per evitar qualque mala interpretació.
Josep Antoni Calvo és un creient de la poesia. No, millor dit, un predicador de ‘la parenta pobra’, un difusor incansable, com si esperàs, com si cregués, cegament, que la poesia obrarà el miracle de que un dia assolim la normalitat. Ni més ni pus que això: la utòpica normalitat de les nostre palaules, de les nostres lletres.
A Mallorca, la poesia surt de davall un mac. Hi ha poesia en en les campanes, en el ulls confessors, en les idees fosques i en la fosca negra. Hi ha poesia en l’oceà del temps, en la història, en els records, en els peixos esflorats, en la realitat i en els temps d’espera. Hi ha poesia en els carrers de Palma, a Valença do Minho, a Paris, a Londres… perquè la poesia es pot retrobar en un viatge a Ponte de Lima.
Hi ha poesia en l’espera del tren i a la ciutat dels rellotges. Hi ha poesia fora del temps, en les espelmes que es consumeixen a la fulla d’un arbre ignot, en les situacions inesperades i, per descomptat, en els esqueixos del temps oblidat.
La quotidianitat és plena de poesia. Només que cal ser en Josep Antoni Calvo per veure-la, saber extreure-la. I polir-la, sobretot, polir-la.
I justament, el que ens cal ara, és llegir la poesia (re)trobada per en Josep Antoni Calvo. I, també, agrair-li el temps que fa que treballa incansablement en favor de la poesia. Tot el temps que li ha dedicat.
També en això hi ha poesia.