Després de presentar Pizza Movies, Carlo Padial reflexiona sobre el cinema post-Covid, la precarietat creativa, les plataformes i la necessitat de continuar fent art enmig d’un món dominat pels algoritmes. El director i guionista parla també de la influència de la comèdia clàssica, del paper de Judit Martín i de com una pel·lícula aparentment absurda sobre una pizzeria pot convertir-se en una defensa del cinema i de la creativitat humana.
- Inicialment, amb el títol i la sinopsi, podia semblar una comèdia més, però després resulta una pel·lícula amb molta reflexió sobre el cinema. Com vas arribar a aquesta idea original que va molt més enllà d’una parella que obre una pizzeria?
Sí, ve d'un parell o tres de llocs. Un d'ells és.. arran del món post-Covid. Vaig començar a detectar que tothom estava com molt cansat, molt agobiat, molt fart de tot. I em semblava interessant fer una comèdia que parlés d'aquest estat d'ànim, d'aquesta sensació de pèrdua de valor, de pèrdua de sentit.
Jo crec que tothom que coneixem, i probablement molts de nosaltres també, tenim la sensació que la nostra feina ha perdut sentit, que s'ha devaluat, no només econòmicament, sinó també en el seu propòsit; que valors que abans semblaven importants, en el món actual tan confús, tan caòtic, han perdut rellevància.
Això era una idea molt abstracta que jo tenia, de dir que seria molt guai fer una pel·lícula que, d'alguna manera, reflectís aquest estat d'ànim tan estrany que estem vivint post-COVID o que jo veig en la gent del meu voltant.
I, per altra banda, era molt interessant fer una comèdia que reflexionés sobre l'estat del cinema, però sense fer metacinema. És a dir, que fos una comèdia molt clàssica, gairebé com del Hollywood clàssic. De manera natural, la Desirée de Fez, que és una de les coguionistes de la pel·lícula i la meva parella, ella és periodista i crítica de cine. Doncs ella personificava, d'alguna manera, tots aquests interessos i totes aquestes intuïcions i totes aquestes idees amb el seu dia a dia i amb la nostra convivència, i amb les idees que ella em compartia de la idea que aquest periodisme ha perdut molt protagonisme, que el cine cada vegada és menys rellevant, que la seva feina com a crítica cada vegada és més difícil de portar a bon terme.
I, producte d'aquest estrès, d'aquesta sensació de cansament, ella mateixa de vegades em deia com: «Hòstia, m'agradaria deixar-ho tot i, jo què sé, obrir una pizzeria».
I aquesta frase solta, que a mi sempre que la deia... Un dia vaig pensar: «Hòstia, aquesta és la pel·lícula que volies fer. Aquesta és la comèdia». Una crítica de cine, a través de tot això, puc parlar de l'estat del cine sense fer metacine, puc parlar del món post-COVID i puc fer una comèdia romàntica, almenys en part, sobre una parella que, malgrat tot això, trobava una manera d'intentar sobreposar-se a tot això.
- A més de la idea original, la pel·lícula té un càsting molt potent. I em sorprèn especialment el cas de Judit Martín, que no havia tengut grans papers protagonistes al cinema fins ara. Per què vas pensar en ella?
Jo em moc molt per intuïcions i, quan ja vaig fer la sèrie per Filmin del Doctor Portuondo, allà apareixia la Judit Martín i compartia alguna escena amb Berto. I, rodant amb ells, que feien com de papers secundaris, com de pacients que desfilen per la teràpia de grup que organitzava aquest psicoanalista que protagonitzava la sèrie de Filmin, ja em vaig adonar, primer, que tenien un potencial, una química molt interessant entre ells, i, dos, que volia treballar més amb la Judit, que amb les poques sessions que la tenia a la sèrie no podia arribar fins al final del potencial que jo li veia, amb ella, de fer cine amb ella.
I llavors em vaig quedar amb aquesta idea i, quan vaig tenir la idea que volia fer aquesta comèdia d'una parella que vol muntar una pizzeria dedicada al cinema, de manera molt natural ho vaig unir a això. A més, crec que el fet que la Judit Martín no hagi fet més papers protagonistes en cine, o en general que no hagi fet gairebé cine fins ara, jo crec que és simplement un error. És un error del sistema, perquè ella és molt coneguda a Catalunya, a la ràdio i a la televisió d'aquí, i també, ha fet molt teatre per Catalunya amb els seus grups d'improvisació teatral, i aquí és molt coneguda, però és veritat que no havia donat mai el salt.
Llavors, jo volia fer una pel·li molt centrada en la parella. A mi m'interessava molt la parella i volia que tot el que no fos la parella fossin com aparicions molt puntuals. Això ho parlava avui amb una altra cosa de promoció que he fet, però en realitat no ho havia pensat fins als últims dies: que tothom que apareix a la pel·lícula, pel que sigui, en el món de la parella —sigui la psicòloga, el pizzaiolo, els advocats, tota aquesta gent rara que va apareixent, els amics del sopar—, tot són la representació d'aquest món absurd i incomprensible en el qual aquesta parella està intentant portar a bon terme el seu somni, per dir-ho d'alguna manera.
I per això jo crec que per mi era important que fossin gent molt extravagant i que no tinguessin moltes escenes, tampoc. Amb això genera una sensació que tenen uns satèl·lits de gent molt rara tota l'estona. Per tant, era una festa per mi farcir aquest càsting de gent que admiro molt i que, quan els hi vaig explicar que volia fer aquesta pel·li, tothom volia venir. En aquest sentit em sento molt afortunat que ningú ens va dir que no; tothom es va sumar superentusiasmat amb el projecte.
- La pel·lícula té una comèdia molt física, sobretot amb na Judit, i això avui en dia no és tan habitual en comèdies més intel·lectuals o estil Woody Allen o Nanni Moretti. Com vas plantejar aquesta part més física de l’humor?
Sí, n'estic totalment d'acord. O sigui, quan plantejava la pel·lícula, volia que fos com una mena d'homenatge a diferents gèneres de comèdia cinematogràfica. Si t'hi fixes, la pel·lícula va estructurada en tres actes. El primer és com una comèdia urbana, romàntica, bastant petiteta, molt tancada en una parella amb problemes molt contemporanis. Però, a mesura que va avançant, el segon acte i el tercer acte entren en joc amb altres gèneres de comèdia, i això era molt conscient. Entra en joc la idea d'una comèdia més de situació, més tancada en la cuina, en la dark kitchen; apareix l'humor físic amb la Judit, però no només amb la Judit: el Javier Botet també el porta, l'advocat defensor de la parella també, que és el Jordi Soriano, que és un actor d'improvisació brutal.
Jo volia tocar aquests diferents pals. Jo crec que a Pizza Movies ens hem ajuntat un equip de gent —començant per Berto i la Judit i seguint per la Desirée, el Carlos de Diego, jo i tot el repartiment, tot el càsting— que som amants de la comèdia, que ens agrada molt la comèdia cinematogràfica, i cadascú té les seves filies, les seves inclinacions.
La Desirée té una visió supermainstream de la comèdia i li agrada molt Adam Sandler, li agrada molt Will Ferrell, li agrada molt Jerry Lewis. A Berto li agrada molt Woody Allen, per exemple. Cadascú ha portat el seu, per dir-ho d'alguna manera, i altres membres del càsting jo crec que han portat el seu color. O et ve de sobte el Miguel Noguera i et porta l'absurd. Acaba pràcticament com una obra de teatre absurd. Això és maco i crec que dialoga el cine en si que fas des de la pròpia pel·lícula.
- Tot i ser un homenatge al cinema, també hi ha una crítica a la indústria i a la pèrdua de rellevància del cinema actual. Quina mirada tens sobre l’estat de la indústria avui?
Essencialment, jo crec que és una pel·li que evidentment té un component crític i satíric general sobre la societat, sobre el moment en què estem vivint i molts aspectes sobre la pèrdua de rellevància del cine a la societat, però jo crec que ho mira amb empatia.
A mi, els crítics de cine, a mi em desperten molta empatia, i sobretot empatia al com els cinèfils del món estan vivint aquesta mena de cosa una mica crepuscular de la que es troba el cine des de fa cinc, sis, set anys. O sigui, aquesta pèrdua de rellevància del cine.
Les pel·lícules de Frank Capra eren així. «Qué bello es vivir»... Totes són molt semblants. Hi ha gent que és molt naïf i idealista, que representa valors molt humans, i al seu voltant sempre hi ha com «el del banco que les quiere quitar la casa». I també s'ha de replicar aquesta estructura de pel·lícula d'screwball comedy nord-americana, que no pas anar més enllà. És evident que el cine està perdent rellevància. Hi ha jugades més subtils que no cal explicar-les, però que allà estan. Una vegada ja has fet la pel·li i pots comentar-les: que la pròpia crítica, al llarg de la pel·lícula, està totalment enganxada al mòbil, al portàtil, per la seva pròpia feina.
En això hi ha una mateixa reflexió sobre l'estat del cine. Saps quin cinema vols rodar quan el nostre present està compost d'una realitat tan miserable? Estem tot el dia agafats del mòbil i davant d'un portàtil. Això ja és molt interessant per mi. No és casual que tota l'estona retrati la crítica de cine amb el mòbil a la mà o amb el portàtil encès. Hi ha alguna cosa sobre el món actual, però no va dirigida a ningú en concret, a cap sector, sinó com d'una manera molt irremediable sembla que el cinema perd el centre de la societat, de la cultura.