Josep Lorman va néixer a Barcelona, al barri de Poble-sec l'any 1948. Es va llicenciar en geografia i compta amb una dilatada i variada experiència professional. Va començar treballant en el món del cine fent de tècnic però també escrivint guions tant de documentals com de ficció. Ha col·laborat en diverses editorials i arxius fotogràfics i també ha estat professor de geografia.
Fins al moment ha escrit una trentena llarga de novel·les. Els premis Joaquim Ruyra de 1995 i 1997 el varen animar a continuar escrivint; de tot d’una novel·les juvenils: El galió de les illes Cíes (1996), El malefici dels Da" (1998), L'aventura de Saïd (1995); i més tard novel·les per a un públic adult: La mirada obscura (1999), El pardal vermell (2005), La font de Ceres (2008) i La venus negra (2016).
Les dues darreres novel·les són un homenatge particular als autors que li van despertar la passió per la lectura i l’escriptura en l’adolescència i primera joventut. Atlàntic (2021) és una novel·la d’aventures que s’emmarca en la primera meitat del segle XIX i se centra en el tema del tràfic d’esclaus, mentre que El secret de Laura Valdés (2025) és un thriller psicològic construït al voltant de les causes que impulsen una noia a abandonar la llar familiar tot just fer els divuit anys i desaparèixer. Aquesta entrevista és fruit de la conversa que vàrem mantenir amb l’escriptor a Ca n’Alcover en motiu de la lectura d’El secret de Laura Valdés, la novel·la del mes d’abril del nostre club de lectura organitzat per la delegació de Palma de l’OCB.
- En quin moment et trobes com a escriptor?
Ara que ja començo a tenir uns quants anys em trobo en fase de liquidació; és a dir, estic escrivint tots aquells projectes que he anat coent al llarg de la meva vida. Atlàntic és una novel·la d’aventures que he estat gestant d’ençà que era adolescent i vol ser un homenatge a autors com Jack London o Robert L. Stevenson, els primers que vaig llegir. El secret de Laura Valdés és la segona de les liquidacions. El trànsit que vaig fer de noi de la lectura de tebeos a la de novel·les va ser llegint novel·les policíaques de quiosc. Després vaig continuar amb els clàssics del gènere negre. I ara he volgut escriure la meva pròpia novel·la. Si no m’hi he posat abans és perquè tinc la sensació que en literatura com en la vida he anat madurant poc a poc, i pel respecte i l’admiració que sento per l’escriptura i la literatura com a acte creatiu.
- El secret de Laura Valdés respon a l’estereotip de la novel·la negra o se’n decanta?
Més que negra, El secret de Laura Valdés tira a grisa; amb això vull dir que és i no és una novel·la negra. Ho és en tant que participa d’alguns dels trets propis del thriller clàssic, però se n’allunya en d’altres. La part que fa referència a la recerca de la protagonista és la que s’ajusta més als cànons. Ara bé, me n’aparto quan faig el retrat psicològic del protagonista i elaboro els dos fils narratius secundaris que l’envolten. Jo definiria El secret de Laura Valdés com un thriller psicològic, més en la línia d’algunes novel·les de Patricia Highsmith i de George Simenon, que dels clàssics del gènere.
- Quins elements de novel·la negra has volgut defugir?
La novel·la negra acostuma a caure sovint en llocs comuns. Les trames són molt repetitives: crims, delictes, cadàvers per tot arreu... Els protagonistes acostumen a ser homes triomfadors, que tenen èxit amb les dones, són valents, cínics i estan acostumats a enfrontar situacions violentes. Jo, en canvi, necessitava un protagonista més proper a mi. M’agrada escriure sobre aspectes de la vida en què jo em senti implicat, amb trames on pugui dipositar l’emoció de l’experiència pròpia.
- Es pot parlar de canvis i evolució en la novel·la negra actual?
No soc un especialista en novel·la negra i el meu coneixement es limita a ser-ne lector, sobretot dels clàssics americans. Però és evident que la novel·la negra ha evolucionat al llarg del temps i que en aquests moments el panorama de delictes que s’aborden en les trames obliga a incorporar fenòmens socials recents. En aquest aspecte diria que la novel·la negra s’ha socialitzat i tant víctimes com delinqüents ofereixen un repertori de personatges molt més ampli dins l’escala social, ja no són només els típics policies i gàngsters d’abans.
- Com creus que ha afectat l’eclosió del feminisme dins la novel·la negra?
El fenomen més rellevant és la incorporació de la veu femenina en el relat criminal. En aquests moments hi ha un bon nombre de dones que aborden el gènere negre amb èxit.
- La novel·la s’inicia en forma de flash endavant amb una reflexió del protagonista sobre la fi d’una relació sentimental. Què volies aconseguir amb aquesta manera de plantejar la informació?
Aplico el recurs del flash endavant per tal crear intriga de bon començament, situar el lector al capdamunt d’un tobogan per deixar-lo caure per la rampa de l’argument i els personatges. És un recurs narratiu que m’agrada perquè desperta la curiositat del lector i l’estimula a endinsar-se en la lectura. De fet, en totes les meves novel·les la voluntat de crear intriga sempre hi és present. La gràcia està a saber mantenir aquest interès inicial al llarg de tot el relat.
- El ritme narratiu i la capacitat per crear intriga són dos aspectes rellevants del teu estil. I en referència a l’estructura, tenies planificat com seria el final?
No, no el sabia. La meva manera de novel·lar és molt intuïtiva. Quan començo a escriure tan sols tinc una primera aproximació als personatges, com ha d’arrancar la història i una idea vaga de com pot acabar. A partir d’aquí començo l’aventura d’escriure, que em porta d’aquí cap allà en un recorregut que vaig construint dia a dia, arrossegant les conseqüències de cada acció prèvia. És com si la vida mateixa conduís els personatges tal com em condueix a mi, partint d’una idea probable de futur i incorporant l’esdevenir diari a l’experiència de viure. De fet, hi ha girs en la trama que m’han sorprès a mi mateix. De cop em sorgeixen idees que em demanen un canvi de rumb per mantenir viu l’interès del lector. Potser per això sempre tinc tants dubtes, perquè tot és fruit d’una reflexió poc conscient, d’un coneixement adquirit que va fluint com un torrent quan m’assec davant de l’ordinador.
- Hem parlat d’aquesta novel·la com una novel·la d’intriga però també és una novel·la d’amor.
Sí, de fet la relació sentimental que lliga el protagonista, Joan Auger, a la mare de la Laura, l’Elena, és un aspecte central de la trama, ja que explica per què ell accepta l’encàrrec de buscar la noia i per què se n’acaba enamorant. Quan escric m’interessa donar solidesa psicològica als personatges, i parlar de la relació afectiva entre en Joan i l’Elena en el passat és essencial per entendre les seves actuacions i comportaments posteriors.
- En les novel·les negres l’inspector sol ser un bon observador que fa deduccions a partir de l’ extracció social dels personatges. Elena Nadal pertany a la classe dels nou-rics. Per què no se separa si té doblers i és víctima de les infidelitats del seu marit?
No ho sé ben bé. Suposo que per debilitat. Deixem de fer tantes coses per debilitat! L’Elena Nadal és una persona dèbil i confosa; una persona desencertada. N’hi ha, de persones així. Jo n’he conegut. I al seu voltant, per poc que les coses es torcin, la vida pot adquirir dimensions de tragèdia, com passa a la novel·la.
- El personatge de Pepe el Sevillano és molt curiós...
És un personatge que m’invento per poder fer parlar el protagonista en català en terres andaluses. Està inspirat en un cambrer de Roquetas de Mar que em trobava cada dia quan anava a caminar pel passeig marítim i que feia de ganxo de restaurant, que és el que fa en Pepe a la novel·la. És un personatge que m’agrada especialment, trobo que té cos, un secundari de luxe, i he pogut constatar que també acostuma a caure bé al lector.
- Joan Auger compleix la promesa de retornar la filla al nucli familiar. Ara bé, hi ha fils argumentals com per exemple el cas de l’abús dins l’entorn familiar sense resoldre del tot.
Vaig fer el que s’acostuma a fer en casos d’abús familiar com aquest: localitzar el conflicte, descobrir l’origen i mirar d’encarrilar la vida de la víctima per superar-ne les conseqüències. Crec que no aportava res la denúncia pública del l’abusador. Sovint, remoure la porqueria encara pot empitjorar les coses. Perquè no hi ha res que pugui reparar el mal que ja ha estat fet. Si el lector no ho veu així, és perquè prima més la satisfacció del seu judici moral que el benestar de la Laura.
- Hi ha moltes referències a la doble moral de les classes benestants: persones amb molts principis morals i religiosos però amb vicis pertorbadors.... Com expliques que puguin coexistir tan fàcilment aquestes actituds tan contradictòries en gent aparentment normal?
Soc de l’opinió que les persones som polièdriques i complexes i que darrere d’una imatge pública, socialment acceptada, n’hi caben moltes d’altres que sovint són al límit de la moralitat establerta. Quan les tensions interiors són fortes i trenquen les barreres de contenció, som capaços de cometre accions reprovables. A la vida real, entre el Bé i el Mal hi ha una gran gamma de matisos. I això és així tant en les esferes de poder com entre la gent més humil, forma part de la condició humana.