Era el matí del 13 d'agost de 2005 quan representants del PSM, EU, Els Verds, ERC, el Lobby per la independència i del Grup d'Amics en Defensa del Medi Ambient -Gadma- es concentraren a l'avinguda del Pinar. L'objectiu era «analitzar la situació després de la suspensió temporal de l'ús públic de la piscina per part de la ministra Narbona, i comprovar si es respecta el dret de pas». Però l'acte va acabà amb una sèrie d'incidents que desembocaren en informes mèdics per lesions i denúncies a la Guàrdia Civil per agressió i amenaces.
Després d'una roda de premsa en què cada portaveu explicà els seus arguments sobre el caràcter públic de la costa, un grup avançà cap als murs construïts damunt la mar, amb la intenció de fer valer el dret de pas. Però els guàrdies de seguretat contractats pel periodista madrileny Pedro J. Ramírez els barraren l'accés i els digueren que «això és una propietat privada».
Entre les persones que intentaren accedir al recinte s'hi trobava Joan Puig, que exhibí la seva acreditació de diputat del Congrés. Puig la duia a la boca, perquè havia accedit al recinte nedant. Amb la credencial defensà el seu dret de pas, però els vigilants no en feren cas ni volgueren identificar-se.
Posteriorment, Pep Martí, un veí que s'havia sumat a la reivindicació «en nom de Mallorca», mirà de pujar per les escales situades darrere d'on es trobava el grup. Martí acabaria amb dues costelles rompudes. Un dels guàrdies el va empènyer i es va haver d'agafar a la barana per no caure damunt les roques. Mentrestant, Pere Pol, regidor dels Independents de Binissalem, també intentava pujar. Segons explicà, els vigilants l'agafaren pel braç i li provocaren una contusió.
El portaveu del Lobby per la Independència, Jaume Sastre, accedí a la zona per mar, nedant, i després s'enfilà per les roques. Una vegada a dalt s'aproximà a la barana i aixecà els braços en senyal de victòria perquè havia exercit el seu dret de pas. En aquests moments un dels guardes, de paisà, l'agafà pel coll i l'agredí.
També el president de Gadma, Bernat Fiol, acabà amb ferides a les cames provocades per la fricció amb les pedres després de ser empès.
Per la seva banda, l'aleshores president d'ERC a les Illes Balears, Joan Lladó, nedà a la piscina. A la zona també hi havia regidors de la comarca en representació d'EU-EV, com Conxi Penya, de Son Servera; Maria Orts, de Capdepera, i Andreu Pascual, de Manacor.
Al lloc dels fets, hi continuava un debat tens entre escortes i concentrats. Els qui defensaven el caràcter públic demanaren la intervenció de la Guàrdia Civil «per exercir el dret de pas». Més enfora, la resta de convocants seguien els esdeveniments. Hi eren, en representació del PSM, la diputada Maria Antònia Vadell; la vicesecretària del partit, Nanda Ramon; i els regidors de Manacor Margalida Capó i de Son Servera Antoni Oliver i Joan Torres. També s'hi afegiren alguns veïns de la plataforma de Manacor Roques sense Ciment i altres a títol personal.
Les entitats convocants de l'acció, presentaren una denúncia contra l'empresa de seguretat Mevisa i contra Pedro J. Ramírez.
Aquell dia començà un llarg procés que, de fet, encara no ha acabat. Mentre que Jaume Sastre va ser jutjat amb celeritat per pressió psicològica a Pedro J. Ramírez, tal i com recorda l'advocat dels defensors de la costa, Josep de Luís, «a Pep Martí li lesionaren dues costelles i encara estam a l'espera de judici».
Pel que fa a la situació legal de la piscina, després de moltes vicissituds, canvis de normativa adhoc i intervencions de les més altes instàncies de l'Estat espanyol, el novembre del 2013. el Tribunal Suprem espanyol declarà que la piscina era pública.
Construcció durant la Dictadura franquista
Joaquín Calvo Sotelo -antic propietari de la mansió que ara posseeix Pedro José Ramírez a la costa mallorquina dels pins- va construir una piscina el 1974 amb una concessió que va caducar poc després de la seva mort (1995), perquè la seva vídua, Giuliana Arioli, va deixar de pagar el preceptiu cànon. El 1999 Pedro José Ramírez i Agatha Ruiz de la Prada van adquirir el xalet i la piscina a Giuliana Arioli. Sembla que no va ser possible renovar l'antiga concessió perquè l'administració l'havia anul·lat. L'any 2001, quan Jaume Matas era ministre de Medi Ambient, es va fer una "nova" concessió per a la piscina de Pedro José, que ha estat reformada i ampliada, i que, per tant, incompleix de forma flagrant la Llei de Costes de 1988, on s'estableix de manera contundent que no es pot construir una piscina d'ús privat en el domini públic marítim terrestre.