Mateu Morro i Marcé (Santa Maria del Camí, 1956) és historiador. Ha estat regidor i batle de Santa Maria. Ha estat, també, diputat, Conseller d'Agricultura i Pesca del Govern Balear i coordinador d'Unió de Pagesos de Mallorca. Enguany ha publicat el llibre «Fora botiflers, fora galls! La Guerra de Successió a les Illes Balears».
Per què heu titulat el llibre «Fora botiflers, fora galls»?
Bé, evidentment, es tractava de cercar un títol un poc suggerent. I a vegades, un llibre entra pel títol. En lloc del subtítol, que és el clàssic (la guerra de Successió a les Illes Balears), vaig pensar que aquest crit,que és un crit que ha sortit publicat a diferents llibres, a diferents cronicons i a noticiaris de l'època, com el crit que deien els pagesos quan entraven a la Ciutat de Mallorca: «fóra botiflers, fora galls!». Em va semblar que era un títol interessant perquè hi surt aquest concepte de botiflers, hi surt el concepte de galls, i per tant, era una manera d'entrar amb olivetes dins la matèria.
Qui eren els botiflers?
Els botiflers eren els filipistes o borbònics, dins l'àmbit de la llengua catalana, el concepte «botifler» ja s'ha establert com a tota aquella persona que traeix el seu propi país.
Per què és tan desconeguda la història al voltant de la guerra de Successió?
Bé, jo crec que a partir de la guerra de Successió, aquest tema és un tema tabú. En el segle XVIII i gran part del XIX, és que ni es podia parlar sobre aquest tema. Si sobrevivia un austracisme, era un austracisme inconscient o amagat que apareixia amb la forma de gent que defensava les institucions o qualque cosa que significàs recuperar una mica la veu pròpia de Mallorca o dels països de la Corona d'Aragó, però sempre d'una forma molt tímida, i sense poder dir les coses pel seu nom. Llavors, la historiografia de finals del XIX principis del XX, la historiografia romàntica i de la Renaixença, ho comença a tractar una mica però poc. És un tema que sobretot si ens fixam en l'aspecte literari, amb la literatura de creació, passa absolutament desapercebuda. Així com els nostres grans poetes es refereixen a la conquesta de Mallorca, es refereixen a alguns episodis de la història, aquest queda molt oblidat. Comença a haver-hi articles al bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, ja des de principis del segle XX, però poc i fins a la modernitat, no s'ha tractat extensament i de manera bastant completa.
Els austriacistes representen el respecte als Furs dels països de la Corona d'Aragó?
Hem d'anar alerta. Evidentment l'any 1715, ni la cultura política, ni el llenguatge ni el pensament era el del segle XXI, per tant, qualsevol assimilació ens duria a errades. I, sobretot, utilitzar el vocabulari del segle XXI i intentar classificar la gent de fa 300 anys, però evidentment hi ha una cosa clara, els austriacistes, amb els seus diferents sectors i segments, que han estat més estudiat amb detall i han tengut una major presència a Catalunya com se suposa, però els austriacistes són els defensors de les institucions pròpies. Això no vol dir que no hi hagués altres interessos, altres plantejaments, però cada sector tenia unes sensibilitats diferenciades. No eren el mateix els clergues austriacistes que podien defensar determinats interessos de l'Església, que els comerciants austriacistes o els pagesos austriacistes, l'austracisme de Catalunya, del País Valencià, de les Illes Balears i d'Aragó, tenen un tret en comú: la defensa de les institucions pròpies, la defensa dels drets, furs, costums, privilegis, concessions dels països de la corona d'Aragó. Jo no sé si eren els sobiranistes o no, el que era segur es que ara no hi hauria sobiranistes si no hi hagués hagut els austriacistes. No hi hauria res. És un fet que no és nou perquè ja al segle XVII ja hi havia hagut ofensives fortes contra els nostres països, responia a una història (tampoc era nou), però que d'una manera violenta, amb una ocupació militar, es resol negativament per a nosaltres, i per tant, comença una llarga història de resistència.
La guerra de Successió comença com un conflicte dinàstic, esdevé una guerra mundial i acaba sent un conflicte nacional?
Ho podem dir així, perquè és vera que comença sent un conflicte dinàstic, però tampoc ens pensem que aquest conflicte fos purament dinàstic. És a dir, en vida de Carles II, el rei que amb el seu testament genera aquest conflicte, en vida de Carles II tots els temes estaven plantejats. Ja hi havia gent que volia unificar els regnes amb la legislació i institucions castellanes, i els qui no els hi anava bé això. El que passa és que la guerra de Successió és la plasmació amb una guerra, amb un conflicte militar, d'un conflicte que venia de més lluny. Si vols ens en podem anar a l'època dels Reis Catòlics... veurem com es resolia el que en principi havia estat una unió tan sols amb un rei amb comú, però conservant cada regne el seu propi teixit institucional, com es resolia en un moment que Castella ho volia unificar tot i ho volia sotmetre tot a les seves lleis. O almanco el grup dirigent, o la major part de les classes dirigents castellanes.
Com queda l'autogovern dels mallorquins després de la guerra de Successió?
No queda. És a dir, és com si una pel·lícula de ciència-ficció que fa caure un estel d'aquells gegants i aniquila el govern propi. Per tant, de qualque manera hi havia una inèrcia històrica. Hi havia 500 anys de tradició institucional. Per exemple, els Sindicat de Fora, que servia per expressar els plantejaments i l'autogovern de la universitat de la part forana, sobreviu, però sobreviu d'una mala manera una sèrie de temps, perquè en perdre el Gran i General Consell que era el lloc on els diversos estaments podien deliberar i decidir, totes les altres parts queden sense nord. És a dir, per tant, les nostres institucions queden rovellades i la defensa de les nostres institucions és simplement impossible. Llavors, aquest sentiment que, per ventura, al començament seria d'enyorança... Això és un tema per investigar encara. Com en el segle XVIII, al final del segle XVIII, pogués perviure una flama de reivindicació, com va ser l'acord de les ciutats de Barcelona, València, Palma i Saragossa, defensant els drets dels nostres pobles, això ja a la segona part del segle XVIII. Però tot això queda molt malament. És a dir, els borbons fan net, i s'imposa un Estat unitari amb un exèrcit i amb un comandant militar que és el president de la Reial Audiència, per tant, la cosa se'ns presenta molt negre.
Una repressió duríssima que en el cas de Mallorca no és equiparable amb Catalunya. Això s'ha d'especificar. El fet de produir-se una capitulació acordada i les circumstàncies del setge de la ciutat de Mallorca no són les de Barcelona. L'especificat nostra fa que hi hagi que una sèrie de persones s'exiliïn, unes altres són empresonades...
Carles VI ja instrueix al marquès de Rubí que s'intenti evitar al màxim l'exili, perquè ja hi havia hagut el precedent de Catalunya, de València i d'Aragó amb exilis massius, de persones que després eren molt difícil d'encaixar i trobar sortides econòmiques i de futur dins l'imperi austríac. Per tant, ja hi ha una especial cura en evitar que Mallorca passi el que va passar als altres països de la Corona d'Aragó. I l'exili amb les persones molt compromeses, és a dir, grups de militars de confiança del marquès de Rubí, i un grup de càrrecs polítics però molt reduït, perquè hi ha unes capitulacions acordades.
Passam a ser terra conquerida...
Jo crec que en el llarg de la guerra de Successió el que es constata és que Mallorca, Eivissa, Menorca i Formentera, el conjunt de les Illes Balears, són austriacistes. Això és una cosa que s'ha de remarcar perquè podria ser posada en qüestió. És a dir, que Aragó, Catalunya, València i les Balears siguin austriacistes no és res estrany, no és una cosa rara, és perquè formem part d'una trama política que és la corona d'Aragó que vol ser eliminada físicament. Per tant, de qualque manera, és lògic. Ara, Menorca a partir del moment que els britànics la reivindiquen i aconsegueixen la seva cessió per part d'en Felip V, ja el penó britànic és el que hi ha a l'illa. Les Illes Balears es rompen. És a dir, políticament hi ha una illa sota domini britànic, que evidentment tendrà les seves parts positives com és molt conegut amb la supervivència d'una part de les institucions, de l'ús de la llengua i grans avantatges de tipus econòmics; i després, hi ha les altres illes que queden sota domini borbònic, com a terra colonial. És a dir, Felip V sempre parla del dret de conquesta. I un país conquistat, un país derrotat, no té dret a res. Costarà molt de temps, i per ventura no passarà mai que els ciutadans d'aquesta terra conquistada puguin ser assimilats al conjunt de la monarquia. De fet, el comerç amb Amèrica fins a la segona meitat del segle XVIII, no se'ls hi permet als mallorquins, ni als eivissencs, i al conjunt de la corona d'Aragó. Per tant, també és fals que de cop i volta tenguem les avantatges de tots els drets naturals de Castella. No. Som terra de conquesta, som terra dominada. Som terra sotmesa a una espoliació econòmica com molt ben dit va dir en Guillem Morro ha analitzat i explicat, i això ha perdurat durant 300 anys.
I Això encara perdura avui...
Jo crec que sí. Fins i tot recollit a la mateixa Constitució Espanyola. A partir del moment que estableix que Espanya és un estat unitari, que el castellà és la llengua comuna, que l'exèrcit és el garant de la unitat d'Espanya, etcètera, etcètera, de qualque forma la monarquia actual, evidentment amb tot el seu progrés en relació amb el que és anterior, això no ho hem de qüestionar el procés constitucional, és hereva de l'estat borbònic. Això és l'assignatura pendent. Això és quan es parla, quan es qüestiona la Transició, quan es parla d'altres plantejaments sigui el procés basat amb el dret de decidir, o les reformes de la Constitució des d'altres sectors, o en definitiva, el que s'està plantejant és dur les coses a un nivell democràtic. Perquè clar, el dret sorgit del Decret de Nova Planta és un dret antidemocràtic. I aquest dret encara és vigent.
Quina és la teva valoració de la commemoració del Tricentenari que es fa a Mallorca?
Bé, en Damià Pons en un dels seus articles, reflexionava sobre aquest tema, i deia que possiblement no hi haurà hagut cap commemoració en els temps recents que hagi tengut tal multitud d'actes sortits des d'avall, sense que les institucions els donin suport. Això és un fet. Les xerrades d'en Bartomeu Mestre, les projeccions de l'audiovisual, els llibres que s'han anat publicant, actes, commemoracions, trobades... la nòmina de pobles és molt llarga. Però tot això és molt positiu, ara bé, quina és la nostra obligació? La nostra obligació com a ciutadans compromesos, i en el meu cas com a persona interessada en la història del meu país, és que aquest Tricentenari no passi sense pena ni glòria, perquè l'única manera de poder aspirar qualque dia a recuperar les nostres llibertats, és recordar el moment que les vàrem perdre. Conèixer, sabre d'on venim. Això és bàsic. Per tant, jo aquí esper que les noves autoritats locals, insulars i autonòmiques, posin la carn damunt les grelles amb una finalitat molt clara, que la gent conegui. Que la gent estigui informada. Que la gent sàpiga quina és la seva història. Jo amb això ja em donaria per molt conformat.