Raquel Santanera Vila va néixer a Manlleu (Osona) l’any 1991. Allà cresqué i se li accentuaren les obsessions pel Triangle de les Bermudes, els ovnis i els llibres. Aquesta darrera obsessió la portà a Barcelona a estudiar un grau en Estudis Literaris i un màster en Construcció i Representació d’Identitats Culturals. Amb Teologia poètica d’un sol ús, el seu primer llibre de versos, guanyà el premi Martí Dot 2014 i Viena Edicions l’hi publicà. El seu darrer poemari es titula De robots i màquines o un nou tractat d’alquímia (Premi Pollença de Poesia 2017) i ha sortit editat al Gall Editor.
- Què pretenies quan escrigueres De robots i màquines o un nou tractat d’alquímia?
En un primer moment, senzillament volia escriure un llibre de poesia amb presència de robots i màquines. Ciència-ficció en versos. Crear un món gairebé post-tecnològic, a les acaballes i amb regust de paradís perdut, i dic «perdut» en el sentit de «derrotat». Després d’aquesta idea mig boirosa, em vaig adonar que tots els poemes que anava escrivint acabaven parlant del poder i la culpa, i, encara més, de la capacitat de sotmetre un altre individu de forma deliberada. Una altra persona a qui primer s’ha lliurat l’eternitat, la possibilitat d'esdevenir immortal, i més endavant s’ha castigat amb l’abandó, en desposseir-la d’origen i final, de casa i de memòria. En el llibre tot això ho pateixen «les màquines i els robots». A vegades, ni ho pateixen perquè no n’acaben de ser conscients per poder revoltar-se. Aquí, els «alquimistes», les «bates blanques» exerceixen el poder. Volia també parlar de qui desitja el poder i, en no obtenir-lo, es torna còmplice del dominador, una idea que represento a través de la «carn magra».
- El futur de l’espècie passa per la hibridació entre humans i robots?
Crec que ja no hem d’esperar el futur ni ens queda temps per reflexionar davant d'aquesta pregunta. El sistema, el capital i mercats han respost per nosaltres. No hi ha la possibilitat de dir: «Eh, compte!, potser no passa per aquí....». Perquè ja fa uns anys que estem submergides en aquesta hibridació. No cal esperar per veure pel carrer replicants o cotxes voladors, en tenim prou amb valorar fins a quin punt un smartphone ha esdevingut una extensió de la nostra mà. O com una pròtesi es fusiona amb l’ossada d’algú o com el cor li passa el relleu a un marcapassos. Per no parlar de les ulleres de realitat virtual, digues «Ok Google», Siri respon, i la Thermomix o GPS incorporats als cotxes que ens permeten de ser localitzats en menys d’un minut. I la meva enumeració és ridícula! En aquesta part inicial del segle XXI, una meitat del món ja és cyborg, i la hibridació muda i continua. I si no que ho preguntin als de Silicon Valley...
- Què hi ha de tu entre els versos d’aquest poemari?
Funciono molt per obsessions. El recull, crec, reflecteix prou bé les que tinc en aquest període... Així com també els poemes expliquen dèries, interessos i pors que sempre tinc allà encallats.
- Com s’escriu un llibre de poemes?
No tinc ni idea de com ho fa l’altra gent. No hi ha cap formula sagrada. Jo escric perquè vull donar forma a una idea i, de retruc, compartir-la amb el món. I llavors penso quina estructura interna tindria el volum, perquè sóc una boja de les estructures. No suporto els llibres de versos que són un miscel·lània de textos inconnexos i amb un títol tan ambigu que hi pot cabre de tot. Amb el temps potser canviaré de parer, mai se sap... Sigui com sigui, intento construir una estructura, i també reflectir una poètica i uns temes que han d’aparèixer i relacionar-se entre ells. Ara mateix, tal com ho explico, sembla que ho tingui tot molt quadrat, però en realitat no ho és tant. Hi ha alguna cosa d’intuïció que costa molt d’explicar. En fi, jo començo d'aquesta manera i vaig provant poemes i donant-los voltes durant molt temps. Sovint, apareixen coses que no m’esperava gens i que acaben canviant el rumb de la idea principal. Tot plegat un modus operandi una mica caòtic de traslladar en paraules, la veritat.
- Per quina raó escrius?
Fa un parell d'anys potser hauria respost de manera molt diferent, però ara mateix, reflexiono, i veig que l’escriptura em permet de perdre, fer malbé i ocupar molt i molt temps i espai mental. I així em distrec. Tinc tendència a ser hipocondríaca i m'obsessiona la consciència que un dia ens morirem. Em moriré jo i tothom qui estimo, i també els que no: tothom! Això, de tant en tant, m’ha paralitzat. Però si tota aquesta energia i paranoia la trasllado cap a una altra banda, doncs, no m’angoixo tant. Escriure em permet imaginar-me móns, pensar i personificar idees i dur-les fins als extrems, si vull, tot i que sempre amb la distància que la ficció, la poesia et deixen com a penyora. Ara mateix escric per no pensar en la mort: no vull que això s’interpreti com un acte terapèutic perquè per a mi no ho és! També m’ho passo bé escrivint No tot és tan tràgic. I també hi ha la voluntat de compartir qüestions, experiències, conceptes... amb altra gent, de traslladar-ho a un espai col·lectiu. Però això crec que és un comú denominador entre persones que escriuen, no?
- Què s’ha de fer per escriure bé?
Cap manual d’escriptura creativa et donarà la clau. No hi crec. Potser una persona pot orientar-te, això sí. Amics, lectors de confiança amb qui parlar-ne. Però ―i tampoc és fiable el 100%― el millor que es pot fer, primer de tot, és llegir molt. Allò que diuen de llegir molt i escriure poc? Doncs sí, això.
- Quines són les teves fonts literàries?
Ho repeteixo: funciono molt per obsessions. Podria fins i tot traçar una línia cronològica de les fonts literàries que més m’han influenciat, interessat i emocionat. Per exemple, reconec que vaig arribar a la poesia quan, amb setze o disset anys, vaig descobrir Bukowski. De cop em va fascinar el realisme brut americà i aquesta manera agre i directa de dir les coses. I llavors vaig passar a la Beat Generation, fins que l’estiu abans de començar la universitat vaig llegir-me Lolita de Nabokov i em va esclatar el cap. Vaig tenir també una època que només volia llegir-me els diaris i textos de Salvador Dalí. El Surrealisme i el mètode paranoico-crític em feia molta gràcia, i potser m'enlluernava. Enmig de tot això van passar Lorca, Cristina Peri Rossi, Wyslawa Szymborska, Cortázar, Jaime Gil de Biedma, Gabriel Ferrater, Enric Casasses, Dolors Miquel, Palau i Fabre etc... I un dels gran descobriments varen ser les novel·les del XIX: això si que són històries, drames, sentiments i intensitat a tot gas! La millor febrada de la meva vida la vaig passar llegint Jane Eyre. Tenia una grip de cavall però va ser genial... Hi ha també tres escriptors que m’han marcat molt i he rellegit sovint: Herman Hesse (Narziss i Goldmund, s’hauria de reeditar perquè està descatalogada), J.D.Salinger (els 9 contes i Pugeu la biga mestra fusters; Seymour una introducció són brutals) i Amélie Nothomb (sobretot les autoficcions). Com es pot veure a l’enumeració, sóc molt dispersa i eclèctica, vaig d’una banda a l’altra. Darrerament, m’ha agafat una passió molt forta per Kate Tempest, Shirley Jackson, Verdaguer, Sharon Olds, Perejaume −i Rodoreda que sempre està allà traient el cap. Ara fa un any vaig llegir La mort i la primavera i encara, a vegades, hi penso. En aquests dies estic llegint A la cambra fosca de Susan Faludi i el recomano molt. És com un tractat sobre la identitat, interessantíssim!
- Quan un escriu en català també ho fa sobre la situació del català?
Qui escriu en una llengua, sigui la que sigui, ho fa (o ho hauria de fer) per nodrir-la, per donar-li vida, sentit i forma. Escric en català perquè és la millor manera de mantenir-lo despert i actiu i perquè tampoc no podria escriure en cap altra llengua. Bàsicament perquè, com va escriure Apel·les Mestres en el seu poema «La meva llengua», «perquè eixa parla/ és la parla mateixa/que al son d’una non-non, la més hermosa,/ bressà amorosament ma son primera».