L’agressió de l’actor és un exemple clar d’aquesta masculinitat que, per una banda, assumeix el paper d’home com a protector i que, per altra banda, recorre a la violència com a forma de 'resolució' dels conflictes que se li presenten.
Will Smith és, des d’aquest diumenge, un d’aquells casos que podria servir perfectament d’estudi en algun curs de noves masculinitats. Smith, un tipus amable, conegut per papers que en algun cas aprofundeixen en nous models masculins i per discursos que apostaven per relacions amoroses lliures, ha acabat donant una bufetada a un altre home en prime time. La víctima, Chris Rock, acabava de fer un acudit feridor sobre l’actriu Jada Pinkett, parella de l’actor. Will Smith caminava decidit cap a l’escenari, xapava la cara a en Rock i tornava al seu seient per cridar «treu el nom de la meva dona de la teva puta boca». I així és com Will Smith ha personificat millor que ningú el paper de tipus progre que té el discurs après, però que no és capaç de portar-lo a l’acció.
«La gran tasca pendent per als homes és l’autoregulació, la gestió emocional i la coherència entre el discurs i la performance». És la frase amb la qual el consultor en igualtat i masculinitats David Kaplún lliga el que ha passat a la gala dels Oscar amb el que observa en l’activisme i en la societat: homes amb un discurs après, en el qual creuen en bona part, però incapaços d’autoregular-se quan arriben els moments clau.
«La nova onada feminista posa el focus damunt nostre, i el tema de les masculinitats està agafant molta volada. És un missatge que està calant des d’un enfocament més cognitiu, mental, ideològic, però no amb tota la profunditat que requeriria, perquè això té a veure amb un canvi de consciència, amb un canvi d’actitud, emocional, relacional...», explica Kaplún. Aquest canvi profund no s’atura en el fet de saber plorar o de permetre’s mostrar emocions, manté l’expert en gènere, sinó que té a veure fonamentalment amb l’autoregulació: «Saber quan toca escoltar en comptes de parlar o fotre una hòstia».
L’actitud de Smith connecta amb aquesta masculinitat que acaba reproduint el mateix model que critica, arribant fins i tot a la violència física o verbal quan, per exemple, un altre home diu alguna cosa a una amiga o a una parella. Kaplún recorda que fa falta un context personal coherent que doni identitat als discursos i fins i tot, en el cas de l’actor, als personatges amb els quals alguna vegada Smith ha semblat treure suc a la paternitat o a la relació dels homes amb les cures.
La nova masculinitat de sempre, de la qual el periodista i escriptor Antonio J. Rodríguez parla en el seu llibre homònim, al·ludeix a aquells «nous models de masculinitats que no difereixen en absolut de les masculinitats tradicionals en el convencional o en el seu ADN». «Després de la importància de tota aquesta conversa al voltant del feminisme hi ha hagut dues grans reaccions: una, l’aparició de masculinitats particularment recalcitrants, reaccionàries, i l’altra, la figura de les noves masculinitats o els seus sinònims, que aparentment són una resposta més noble i que en molts casos sintonitza amb algunes de les demandes feministes, encara que és ben cert que en l’essencial no han canviat tant. Marca una mena d’abans i després, que dins del dolent no és el pitjor camí, però crec que un plantejament més radical sobre la masculinitat implica anar més enllà. La frontera última de la masculinitat per a mi són dos elements que planteig en el llibre: la renúncia a la propietat del cos de la dona, i la renúncia a l’estat de guerra permanent amb altres homes», deia Rodríguez en una entrevista amb elDiario.es.
Segons hem pogut veure, Will Smith no ha renunciat ni a l’una ni a l’altra. Per a Beatriz Ranea, autora de 'Desarmar la masculinidad', és un exemple clar d’aquesta masculinitat que, per una banda, assumeix el paper d’home com a protector i que, per altra banda, recorre a la violència com a forma de 'resolució' dels conflictes que se li presenten, encara més quan aquest conflicte s’esdevé amb un altre home amb el qual d’alguna manera s’estableix una 'competició' per a determinar qui és més home.
«El comentari de Chris Rock cap a Jada Pinkett és discriminatori i feridor, està fora de lloc, però això no justifica aquesta reacció. Recórrer a la violència física en un context com aquest, a més, en una gala seguida mundialment, té una càrrega simbòlica brutal, transmet aquesta idea de mascle protector que violenta un altre per a protegir la seva dona», diu Ranea. El discurs posterior de Will Smith, després de recollir l’Oscar a Millor Actor entre llàgrimes, no només no ha servit com a disculpa sinó que ha empitjorat la cosa. Encara que Smith demanava perdó a l’Acadèmia, justificava la seva conducta amb un argument perillós: «Estic aclaparat pel que Déu m’està demanant que faci i sigui en aquest món. He rebut la crida d’estimar i protegir la meva gent. Ja sé que en aquesta professió hem de ser capaços de patir insults, aguantar la gent que ens falti al respecte, somriure i fer com si no passés res (...) L’amor et fa cometre bogeries».
En tres frases, Smith reproduïa el discurs que el feminisme fa dècades que combat. «Aquest relat que l’amor dur a fer tota mena de coses... És el discurs de sempre que justifica la violència de gènere sota el paraigua de l’amor i la passió, és la legitimació que se te’n vagi el cap per amor perquè per amor tot està justificat», apunta Beatriz Ranea. A falta de saber si l’actitud de Will Smith tindrà algun tipus de conseqüències, ja podem dir diverses coses. Una, que un home que ha comès una agressió en directe i que l’ha justificat en el nom de l’amor ha pogut continuar assistint a la gala a primera fila, amb l’únic retret a posteriori d’un tuit de l’Acadèmia. Una altra: Senyors, autoregulin-se.
eldiario.es 28 de març de 2022: https://bit.ly/3DwA0EW