Un grup de solidaritat social creat recentment per a pal·liar la situació d'abandonament de dos joves extutelats de l'Institut Mallorquí d'Afers Socials (IMAS) ha denunciat públicament el desemparament que pateixen els joves que queden sense allotjament ni suport institucional en complir la majoria d’edat.
Segons assenyalen, aquesta problemàtica afecta especialment joves migrants que, després d’haver estat sota tutela institucional, queden exposats a situacions de risc social un cop arriben als 18 anys: «Volem expressar el nostre enuig i indignació pel tracte que estan rebent aquests dos joves per part de l’administració balear a causa de la manca de recursos disponibles. Això ha provocat que, tot i ser extutelats de l’administració —que, segons la legislació vigent, els hauria de garantir allotjament i un procés d’acompanyament cap a l’emancipació— hagin estat abandonats en situació de desemparament».
En aquest cas, expliquen, l’única resposta rebuda ha estat el pagament d’algunes nits d’alberg per part de la fundació responsable de la seva tutela, sense orientació sobre altres recursos humanitaris disponibles a l’illa.
Davant la manca d’alternatives institucionals, diverses persones de l’entorn dels joves varen activar una xarxa comunitària de suport per a evitar que quedassin sense sostre. Aquesta mobilització ciutadana ha permès cobrir temporalment les seves necessitats bàsiques, inclòs l’allotjament provisional en domicilis particulars: «La resposta social ha estat molt positiva i esperançadora, i ha fet créixer la petita xarxa de suport amb què comptaven. Durant aquest procés hem entrat en contacte amb diverses entitats (Càritas, Creu Roja, Balears Acull, entre d’altres) que treballen en l’àmbit social a l’illa de Mallorca i, malauradament, ens han confirmat que aquests casos no són aïllats».
Així, remarquen que, malauradament, cada dia hi ha situacions similars: joves que, d’un dia per l’altre, són considerats legalment majors d’edat i, tot i haver estat dins el sistema de tutela, queden al carrer en una situació d’extrema vulnerabilitat per la manca de planificació i de recursos del sistema de protecció institucional.
Reclam d’una solució estructural
El col·lectiu subratlla que no es tracta d’un acte solidari puntual, sinó del compliment de drets que l’administració té l’obligació de garantir. Consideren «una falta greu» que no s’estiguin adoptant mesures suficients per a assegurar la protecció d’aquests joves.
«Són joves que estan construint el seu projecte de vida, formant-se i cercant oportunitats laborals per a poder viure amb dignitat i contribuir a la societat de la qual formen part», apunten.
És per tot això que exigeixen una solució «real i urgent» tant per a aquests dos joves en situació de desemparament com per a tots aquells que ja n’han patit les conseqüències i per a tots els que les patiran pròximament a causa de l’abandonament institucional.
«És indignant que una vegada més hagi de ser el poble qui salvi al poble»
Roser Gomila, mediadora social i impulsora del grup de suport als joves, relata: «Quan el primer dels al·lots em va dir que imminentment el deixarien al carrer no me’n podia avenir. Tan gran va ser el sentiment d’injustícia per la mala gestió del seu cas i cap a qui maneja el sistema social que decideix que ja no hi ha pròrrogues per acollir a ningú complerts els 18 anys, que açò em va empènyer a fer una crida desesperada demanant ajuda a la societat civil. Vivim en un país que es defineix constitucionalment com un estat social i de dret. No quedar-te desemparat al carrer no pot dependre de la casualitat que hagis conegut gent disposada a ajudar-te o no. És indignant que una vegada més hagi de ser el poble qui salvi al poble».
A partir d'aquí, diverses persones varen respondre a la crida i han volgut deixar el seu testimoni:
Miquel Llabrés, vicepresident del club de futbol Interplà: «Tenir aquests joves al nostre club de futbol ens omple de força i orgull, ens fa sentir que som un club obert a tothom. Estam molt orgullosos de tenir-los integrats i ens alegra que els altres nins i joves aprenguin darrere d’ells. Són uns joves molt educats, respecten els companys i són respectats. Veure’ls després d'haver guanyat un partit ballant amb els companys no té preu, aquestes cares de felicitat en aquest moment és una satisfacció molt gran. Sabem tot el que han passat per a arribar fins aquí, per això continuarem ajudant perquè la situació de cada un d'ells millori dia a dia. També com a club demanam a l'administració que no permiti cap situació més com la que estan visquent aquests joves. Gràcies per haver arribat al nostre club!».
Gemma Pala, persona acollidora: «Hem acollit a ca nostra unes setmanes a un d'aquests al·lots, jove, massa jove per quedar desemparat d'aquesta manera tan sobtada i desoladora. Una persona encantadora, educada, motivada i amb ganes d'aprendre i de participar activament en la vida social. Nosaltres només hem obert les portes de ca nostra quan hem pogut i l'agraïment ha estat immens. Esper que trobin noves oportunitats per poder seguir desenvolupant el seu potencial i que procurem camins de convivència harmoniosa».
Gisela Badenes, persona acollidora: «A ca nostra hem acollit un d’aquests joves i no ens podíem creure la desprotecció que reben per part de les institucions i l’exclusió a què els aboquen. Es tracta clarament d’una revictimització que té data: el seu 18è aniversari. Com a regal reben una condemna al sensellarisme i a la mendicitat que, com a societat, no podem permetre».
Joan Servera, persona acollidora: «Més enllà de dir que la convivència ha estat d’allò més agradable i que hem generat un vincle bidireccional d’amistat i suport, em veig amb la necessitat de polititzar la situació i l’experiència. Darrere de l’anècdota de la convivència, apareix el sistema d’un estat capitalista i colonial que ofereix mesures assistencialistes que, lluny de resoldre el problema d’arrel, generen dependència i submissió de les persones més vulnerables cap a les lògiques i interessos de qui ha generat les seves situacions. És igualment sistemàtic que les seves experiències i situacions siguin utilitzades per la política institucional com a moneda de canvi: uns criminalitzant i assenyalant la pobresa, els altres proclamant-se com a mal menor i proposant mesures simbòliques i insuficients».