Entre gener i març d'enguany el Butlletí Oficial de l'Estat espanyol (BOE) ha publicat un total de 58 normes que privilegien la llengua castellana i releguen la catalana als territoris catalanoparlants de l'Estat o en les institucions que els governen. La majoria d'aquestes normes, 35, són d'origen estatal, és a dir, de les institucions generals espanyoles. Una part significativa, però, 22, són d'origen comunitari, de les institucions de la Unió Europea. Una darrera norma és d'origen internacional: es tracta d'un text esmenat de l'Acord sobre Transport Internacional de Mercaderies Perilloses per Carretera, promogut per la Comissió Econòmica per a Europa de les Nacions Unides. Així ho ha explicat la Plataforma per la Llengua aquest dimarts.
Tal com passa amb les normes estatals, moltes normes europees privilegien el castellà perquè aquest idioma és oficial del conjunt de l'Estat espanyol, mentre que el català no ho és. La Constitució espanyola proclama el castellà llengua oficial de l'Estat, i en fa obligatori el coneixement. En canvi, el català només és oficial d'alguns territoris estatals en què és parlat tradicionalment, i els estatuts d'autonomia dels quals el reconeixen explícitament com a tal. A més, segons el Tribunal Constitucional espanyol, el coneixement del català no pot ser un deure generalitzat equivalent del de saber castellà. El primer trimestre de 2025, 6 de les 22 normes europees discriminatòries menystenen el català perquè no és oficial en el territori de cap estat membre.
Una altra part de les normes europees el discriminen el català perquè no és oficial de la Unió Europea mateixa. És el cas de 9 de les 22 normes comunitàries del primer trimestre de 2025. Les 7 normes restants discriminen el català per tots dos motius (perquè privilegiaven tant les llengües oficials dels estats com les de la Unió) o bé no és explícit per quin dels dos ho fan (generalment, es tracta de normes que imposen l'ús de textos literals en l'etiquetatge, i com que a l'Estat espanyol s'aplica la versió castellana de les normes europees, això significa la imposició de textos en castellà).
La major part de les normes europees regulen el mercat comú. El primer trimestre de 2025, 18 de les 22 normes comunitàries fan referència al món de l'empresa. Per exemple, un reglament d'execució estableix que el Registre d'indicacions geogràfiques de la Unió ha d'estar disponible en totes les llengües oficials de la Unió. La versió en castellà de la norma diu que les indicacions 'Denominación de origen protegida', 'Indicación geográfica protegida' i 'Especialidad tradicional garantizada' es poden fer servir «en cualquiera de las lenguas oficiales de la Unión».
En un altre exemple, un reglament delegat de la Comissió preveu que els proveïdors de serveis de criptoactius han de vetllar perquè els clients puguin presentar les seves reclamacions en les llengües oficials de l'estat membre d'origen i dels estats membres d'acollida que siguin també llengües oficials de la Unió, a més de les llengües emprades pel proveïdor del servei per comercialitzar el producte o per comunicar-se amb els clients. Als procediments de presentació de reclamacions cal indicar les llengües en què aquestes es poden presentar i el justificant de rebut, la comunicació d'inici d'investigacions i la decisió s'han de comunicar a qui hagi presentat la reclamació en la llengua utilitzada per l'usuari, sempre que sigui una de les llengües susdites.
En un tercer exemple, un altre reglament delegat de la Comissió diu que les organitzacions d'assistència a terra dels aeròdroms regulats per una norma europea anterior han de garantir que el personal sigui capaç de comprendre i complir les instruccions i procediments de l'operador de l'aeròdrom o de les autoritats competents que es facilitin únicament «en la llengua nacional». A l'Estat espanyol, aquesta referència serà entesa per les autoritats governatives i judicials com una referència al castellà, únic idioma oficial del conjunt de l'Estat.
Un quart exemple és un reglament que imposa diverses obligacions lingüístiques als fabricants de màquines mòbils no de carretera amb homologació de tipus UE. Entre aquestes obligacions hi ha la de proporcionar als usuaris les informacions i les instruccions relatives a l'ús d'aquestes màquines en les llengües oficials de l'estat membre al mercat del qual s'introdueixin, es matriculin o es posin en servei. Quan els manuals de l'operari es facilitin en format electrònic, el fabricant ha d'informar els usuaris de com accedir-hi o on trobar-lo en les llengües oficials de l'estat membre.
La discriminació europea, conseqüència de la discriminació a l'Estat espanyol
Com s'ha explicat anteriorment, la discriminació lingüística que pateix el català en la normativa europea és fruit de la manca d'oficialitat tant a l'Estat espanyol com a la mateixa Unió. Aquesta mancança és, al seu torn, fruit d'una decisió presa a l'Estat espanyol. El redactat de la Constitució espanyola depèn, òbviament, de la voluntat dels partits polítics majoritaris a l'Estat espanyol. I si el català no és oficial a la Unió Europea és perquè l'Estat espanyol no va sol·licitar-ho quan es va adherir a la Comunitat Econòmica Europea l'any 1986.
Des de 2023, obligat per la necessitat del suport dels partits catalanistes al Congrés de Diputats, el Govern espanyol del PSOE ha fet moviments perquè el català, el gallec i el basc siguin declarats llengües oficials de la Unió Europea. En aquesta escomesa, ha comptat amb l'impuls i col·laboració de la Plataforma per la Llengua, que va engegar el mateix 2023 la campanya 'Say Yes' per a contribuir a fer realitat l'oficialitat del català a la UE. Amb tot, la timidesa en la defensa d'aquest objectiu i el sabotatge del principal partit espanyol de l'oposició, el PP, han impedit fins ara que l'oficialitat del català reuneixi la unanimitat dels estats membres requerida.
Tant la situació legal a Espanya i a Europa com les actituds dels principals actors polítics espanyols quant a l'estatus del català són el fruit d'un mateix fenomen: el nacionalisme espanyol. Aquesta ideologia, hegemònica a l'Estat espanyol des del segle XIX, és marcadament supremacista en el terreny lingüístic i cultural. Els elements castellans, singularment la llengua, són identificats com a «comuns» d'Espanya i dels ciutadans espanyols, mentre que els elements catalans són rebaixats a la categoria de «regionals» o «particulars». Sobre la base que el castellà és un idioma essencialment diferent i millor que el català, cosa que explicaria la seva qualitat de «comú», el nacionalisme espanyol ha inspirat un ordenament jurídic antiigualitari, que dona privilegis al castellà i tendeix a minoritzar el català als seus territoris tradicionals. En darrera instància, és d'aquesta ideologia d'on prové la legislació discriminatòria.