Segurament alguna vegada heu vist una notícia sobre un partit d’hoquei o sobre la lesió d’una jugadora d’handbol, o bé heu parlat amb algú del husky que fa poc ha adoptat el veí. Igualment, pot ser que hàgiu llegit algun poema de Hölderlin o que, al teatre, us hagin cridat l’atenció algunes escenes de Hamlet. Tot això forma part del nostre dia a dia, però us heu aturat mai a pensar si heu de parlar de la jugadora d’handbol o *de handbol? O si tocava dir que parlàveu d’aquelles escenes de Hamlet o *d’Hamlet? Per què diem l’hoquei però el husky? Totes aquestes vacil·lacions tenen a veure amb un detall, l’apòstrof, i amb unes normes que, encara que puguin semblar complicades, en realitat són ben senzilles.
Per entendre-ho, primer de tot convé recordar per a què serveix l’apòstrof. Com sabem, és un signe que indica que una vocal s’elideix, és a dir, que desapareix quan dues vocals entren en contacte i seria incòmode pronunciar-les seguides. En català, aquesta elisió afecta sobretot els articles (com el, la, en, na, es o sa), la preposició de i també alguns pronoms febles, sobretot quan van davant d’un mot que comença per vocal (en el cas dels pronoms, també passa quan van darrere d’un verb que acaba en vocal). Per això escrivim l’avi, l’aigua, d’hora o m’agrada, i també expressions deixa’m o porta’l. En tots aquests casos, una de les dues vocals s’elimina perquè la pronúncia sigui més fluida.
Aquest mateix mecanisme és el que explica l’apostrofació davant de moltes paraules que comencen per hac. En català, en la gran majoria de casos, la hac no representa cap so: és una lletra que escrivim per tradició o per etimologia, però que no es pronuncia. En paraules com ham, heura, hivern, hora o húmer, la hac és muda, i el que realment sentim a l’inici del mot és una vocal. Des del punt de vista fonètic, doncs, aquestes paraules funcionen igual que avi o aigua, i per això l’article i la preposició de s’apostrofen quan les precedeixen: escrivim l’ham, l’heura, l’húmer, i també d’hivern o d’hora.
Ara bé, no totes les hacs són mudes. En molts manlleus procedents d’altres llengües, sobretot de l’anglès o de l’alemany, la h inicial sí que es pronuncia i té un valor consonàntic. És el que passa en paraules com hawaià, haima, henna, hòlding, husky, hàmster o hàndicap (tot i que en aquests dos darrers casos també hi ha parlants que la fan muda). El mateix succeeix amb molts noms propis, com Helen, Hamlet, Houston, Harlem o Hollywood. En tots aquests mots, pronunciem una consonant a l’inici, de manera que no hi ha cap vocal que es pugui elidir. Per això no apostrofem i diem el husky, el hòlding, na Helen o de Hollywood. Tampoc apostrofem la preposició davant del verb halar, en què la h també s’aspira.
Encara hi ha, però, un altre grup de paraules que poden portar a confusió. Es tracta de manlleus que en la llengua d’origen tenien una h aspirada però que en català s’han adaptat i han perdut aquest so inicial. És el que veiem en paraules com hoquei, handbol, harakiri, hosanna, hússar, hugonot, Himàlaia o Hiroshima. Tot i que s’escriguin amb h,ac en català no comencen amb cap consonant, sinó amb una vocal, i per això s’hi aplica la mateixa regla que amb hora o hivern: l’hoquei, l’hosanna, l’hússar, l’hugonot, l’Himàlaia o d’Hiroshima.
La norma, al capdavall, és molt simple: abans de decidir si apostrofem o no, no hem de mirar tant la lletra que hi ha escrita com el so que realment pronunciem. Si la hac no sona i el mot comença fonèticament per vocal, apostrofem; si la hac sona i fa de consonant, no apostrofem. Això és el que explica que mirem partits d’hoquei però parlem del husky del veí.
Amb tot, si encara teniu dubtes sobre aquest punt o sobre qualsevol altra qüestió relacionada amb la normativa de la llengua catalana , ens podeu escriure a galmic@uib.cat i mirarem de respondre-us tan aviat com puguem.
