Alguna vegada us han corregit (o us heu corregit) un hòmens o un jóvens pensant que no era correcte? O, al contrari, heu llegit homes i us heu demanat si hòmens també seria possible? La resposta és que, un cop més (com passa tan sovint en català, en què tenim un estàndard polimòrfic), que totes dues opcions són normatives. La tria, doncs, no depèn de la normativa pròpiament dita, sinó que es tracta d’una qüestió dialectal i d’adequació al context.
Per entendre per què existeix aquesta doble possibilitat, cal recordar, primer, com funciona el plural en català. La regla general és senzilla: per fer el plural, solem afegir una -s al singular. D’un diari en fem diversos diaris; d’un carrer, carrers; d’un arbre, diversos arbres. Ara bé, com sempre, aquesta regla general pot tenir excepcions. Així, d’una banda hi ha mots que fan el plural amb -os, com nas (nassos) o cas (casos), i n’hi ha d’altres que recuperen una consonant que forma part del radical però que en el singular no es manifesta. Per exemple, de mà fem mans; de pa, pans; d’ocasió, ocasions. En aquests casos, la n no és un afegit arbitrari, sinó una consonant etimològica que reapareix en el plural i en derivats, com podem veure a maneta, panet o ocasional.
Aquest mateix mecanisme explica què passa amb home, jove, orfe o marge. Històricament, aquests mots provenen de formes llatines acabades en -nem (homine, juvene, orphanu, margine). En l’evolució cap al català, la n final es va perdre en el singular, però va quedar integrada en el radical. Fixem-nos, per exemple, que en els derivats d’aquests mots la n sempre hi apareix: homenet, jovenalla, marginal, orfenat. Això fa que, en el plural, el sistema permeti dues solucions: una que segueix el patró més general (homes, joves, orfes, marges) i una altra que manté la n del radical (hòmens, jóvens, òrfens, màrgens).
La Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans admet les dues possibilitats com a acceptables, tot i que indica que no són igual de freqüents a tot arreu. Així, les formes sense n són majoritàries en els parlars orientals, mentre que les formes amb n són especialment habituals en parlars occidentals, en eivissenc i al Camp de Tarragona. Amb tot, els parlants d’aquests territoris solen recórrer a les formes sense n en els registres més formals.
El criteri, per tant, no és de correcció ni de normativa (les dues opcions són «bones»), sinó d’adequació i també, per descomptat, de coherència: si optem per una solució, convé mantenir-la al llarg del text. De tota manera, si després de tot això encara us han quedat dubtes, els podeu fer arribar a l’adreça galmic@uib.cat i mirarem de respondre-us tan aviat com puguem.