És possible que, més d’una vegada, quan expliqueu un viatge, acabeu dient que heu anat a un lloc i que, a més, heu passat per un altre, i us quedes pensant si la frase sona bé. Aquesta setmana, per exemple, algú que volia visitar la ciutat txeca de Brno (on hi ha la Universitat Masaryk, que celebrava el desè aniversari de la implantació del grau de Llengua i Literatura Catalanes), pot haver-se trobat exactament en aquest dilema. Des de Palma no hi ha vol directe i cal passa per Viena, Praga o Bratislava. Aquí arriba el dubte que plantejàvem al títol: hem d’explicar-ho dient He anat a Brno a més de Viena o a més d’a Viena?
En català, la forma més habitual és la primera. La locució a més de ja porta incorporada la preposició de, i afegir la preposició que demana el verb anar davant del complement faria que la frase sonés carregada. Això passa perquè el català, com moltes altres llengües romàniques, evita el contacte de dues preposicions àtones: sona redundant i, fins a cert punt, queda estrany a l’escriptura.
Aquest fenomen apareix en molts contextos. Així, quan diem que hem llogat (tot i que és molt complicat) un pis de tres habitacions en lloc de quatre, eliminem la preposició repetida i evitem un *de de quatre que sonaria estrany. Quan expliquem que hem quedat amb en Toni en comptes d’en Pau, no diem *d’amb en Pau, perquè la locució ja porta la preposició i no cal afegir-ne cap altra. Fins i tot quan parlem de mesures, com un pescador que captura orades de 20 a 30 centímetres, el català evita un hipotètic *de de 20 a 30 centímetres.
La raó és fonètica i cognitiva: les preposicions àtones (com a, de o amb) tenen poc pes i, quan se n’ajunten dues molt pròximes, poden fer que la frase soni carregada, estranya o redundant. Per això tendim a eliminar la preposició «sobrera», que normalment és la que forma part del complement, mentre que mantenim la que és essencial a la locució. Per tant, quan diem que soparem de truita en comptes d’amanida o que, a diferència de l’edifici Ramon Llull, a l’edifici Guillem Cifre de Colonya de la UIB hi ha calefacció, evitem contactes forçats com *de d’amanida o *d’a l’edifici.
També hi ha combinacions que es mantenen i que ja sonen naturals: expressions com una renda de per vida, amics de per Inca o de per riure no són estranyes i ningú les qüestiona. També mantenim el contacte per a, que de fet funciona com una preposició diferent de per, si bé és cert que, oralment, els parlants de català oriental no la fem servir (gairebé) mai. Igualment, les preposicions tòniques, com davant, dins, darrere o fins sí que poden portar una preposició àtona darrere: diem davant de l’escola, darrere de l’arbre, dins de la cova o fins a la plaça, i ningú no ho troba estrany.
En resum, quan trobem dues preposicions àtones seguides, el català prefereix simplificar i eliminar-ne una i, per tant, direm que he anat a Brno a més de Viena i no *d’a Viena. Hi ha excepcions i, a més, la norma no s’aplica a les preposicions tòniques. D’això, però, ja en parlarem en una altra ocasió. Mentrestant, si teniu dubtes sobre aquest tema o voleu que parlem d’algun altre punt de la normativa que us encurioseix, podeu escriure’ns a galmic@uib.cat, i us respondrem tan aviat com puguem.
Elga Cremades (UIB, GALMIC)