El passat divendres, 20 de març, la Plataforma per la Llengua va organitzar el seminari 'La subordinació del català a l'imperi de la llengua comuna' a la seu de l'Institut d'Estudis Eivissencs; una reflexió i debat sobre les lògiques polítiques i socials que han situat el català en una posició de subordinació dins l'Estat espanyol. Els ponents foren la mestra i portaveu sindical de l'STEI Pitiüses, Núria Prieto, i el sociolingüista i assagista Bernat Joan. La taula redona fou moderada per l'advocat Eduard Clavell.
El debat versà sobre sis preguntes amb relació a la subordinació i fragmentació de la llengua catalana per part de l'espanyolisme lingüístic i polític. La taula redona començà aprofundint que el mite que el castellà és la «llengua comuna» de tots els ciutadans de l'Estat espanyol i que, per tant, és més important que la resta de llengües oficials i pròpies dels territoris perifèrics.
Bernat Joan començà fent un repàs històric: explicà que el fet de considerar que parlar una llengua minoritària faci mal educat en determinades circumstàncies sembla que té com a origen una mica abans de començar la Revolució Francesa, en què es propagà aquesta idea perquè els parlants de llengües minoritàries a França s'avergonyissin de parlar la seva llengua. Per altra banda, «la idea de promoure el castellà com a llengua de tots els regnes hispànics comença a prendre cos en alguns teòrics en el segle XVI». De fet, explica que a la gramàtica castellana de Nebrija (1492) ja apareixen sentències com ara «El vencedor impone las costumbres al vencido y con ellas su lengua» i es justifica «el justo derecho de conquista», en referència a la conquesta i colonització d'Amèrica; una expressió que després es feu servir al segle XVIII amb els decrets de Nova Planta per imposar el castellà als territoris de parla catalana.
Núria Prieto, per la seva banda, argumentà: «El castellà està en una situació que pensam que és neutral, que ha arribat aquí, ha set útil i l'hem après per utilitat. No és així, les llengües no s'expandeixen per utilitat, sinó per totes les institucions que hi ha darrere que impulsen aquest idioma; és un fet totalment imposat». En aquest sentit, exposà que conviure amb dues llengües podria esser una cosa natural, però la realitat és que hi ha una relació de poder entre ambdues llengües: «Una s'utilitza de manera 'comuna' com un fet natural, i l'altra queda rellevada a una qüestió d'àmbit privat i familiar». Argumentà que això és a causa d'un seguit de polítiques que impulsen tot el contrari: «Considerar el castellà com a llengua comuna és un fet totalment imposat; en l'àmbit històric més recent tenim els exemples del franquisme i tota la repressió contra els pobles de parla catalana i els discursos catalanòfobs que tenim actualment per part de la dreta i l'extrema dreta».
El mite de la llengua com a simple transmissor d'informació
Una de les línies de debat es va articular al voltant de la idea que les llengües només serveixen per transmetre informació i que, per tant, una sola llengua basta per entendre'ns tots.
Núria Prieto explicà que «la idea que s'ha de tenir una llengua oficial en nom d'una nació nega la realitat que tenim un Estat plurinacional i no reconeix la diversitat». El principi de territorialitat pot esser l'element de consens, però el posicionament ha de ser clar: «S'han de fer polítiques a favor de poder mantenir el català en el nivell que té ara mateix el castellà». En aquest sentit, proposà que en el debat públic no s'ha de debatre sobre si tenir o no una llengua comuna, sinó d'«acceptar que la diversitat existeix, i que en el nostre territori es parla en català».
Bernat Joan, per la seva banda, argumentà que hi ha exemples bons de bona gestió de la diversitat lingüística i cultural, com per exemple el Consell Nòrdic, que és un fòrum de cooperació entre tots els països nòrdics: «És una organització en la qual cadascú pot veure les televisions dels altres, i la tendència més habitual és que quan fan un congrés o algun tipus d'activitat entre ells, cadascú fa servir la seva llengua i és molt estrany veure que facin servir traducció automàtica». Aquesta voluntat de preservar la identitat i de respecte mutu es podria aplicar amb les llengües romàniques i, per descomptat, a l'Estat espanyol: «Un Estat espanyol que fos més respectuós amb la diversitat i que volgués organitzar-se amb uns certs punts d'igualtat segurament seria més viable, més acceptat per tothom».
La instrumentalització política dels dialectes
El debat continuà amb un tercer tema, relacionat amb la instrumentalització política dels dialectes i la presentació de l'estàndard català com un adversari de les varietats locals.
Núria Prieto argumentà que «defensar el català és totalment compatible amb defensar els dialectes», i que «rebutjar tot el que tengui a veure amb el català i evitar els discursos de defensa d'una nacionalitat ha set una porta d'entrada a la catalanofòbia». «Aquesta baralla de la dreta és per folkloritzar el nostre idioma sense reconèixer la importància que té el català, que no és només una llengua que es parla al dia a dia, sinó que forma part de l'administració, del debat públic, del debat polític de l'educació i dels mitjans de comunicació». També defensà que si a les escoles s'ensenyassin les llengües de l'Estat ajudaria a respectar la diversitat. En aquest sentit, Bernat Joan afegí que s'ensenya més el català a universitats europees que a les espanyoles, i que això ja demostra l'anomalia de l'Estat.
Per altra banda, Bernat Joan explicà els orígens del secessionisme lingüístic al nostre territori, que té com a motivació primera el supremacisme lingüístic espanyolista. Així, «una de les estratègies que han fet servir aquí ha set la divisió dialectal, i presentar les diferents variants dialectals com si fossin llengües diferents». Ho explicà: «No hi ha una fragmentació real entre els territoris de parla catalana fins als decrets de Nova Planta, al segle XVIII, que es promou d'una manera absolutament descarada; en comptes de dir que el català és una llengua es diu que és un dialecte, per tant, per 'naturalesa' només un estàndard, una llengua comuna, que seria el castellà, fa viable la situació». Per combatre aquests discursos de l'espanyolisme lingüístic apel·là a la necessitat de conèixer la nostra història.
Combatre les estratègies del supremacisme lingüístic
Amb relació a l'estratègia del supremacisme lingüístic espanyolista de presentar els catalans com a opressors i les seves demandes de justícia lingüística com a trivialitats pròpies de persones privilegiades, Bernat Joan argumentà el següent: «En psicologia hi ha la 'imaginació projectiva': quan projectes en l'altre el que realment estàs fent». Això ho aplicà la propaganda espanyolista: «Quan vulguis tenir algú dominat digues que està intentant dominar el món, i fes por amb això». Per contrarestar aquest discurs, proposà aplicar el mínim sentit comú: «Com es pot parlar de supremacisme català en un lloc on les Illes Balears els catalanoparlants habituals no arriben al 50 %? Si fos supremacisme seria el 100 % i ningú no ho discutiria. Com es pot parlar d'això quan s'han de fer mesures correctives de la desigualtat en àmbits com l'ensenyament?»
Per la seva banda, Núria Prieto aportà més arguments: «El que els diria és que el privilegi és no haver de canviar la llengua. Que poguéssim parlar sempre en català, com passa actualment amb el castellà». Per altra banda, explicà que també hi ha el discurs, a Eivissa, que els catalanoparlants són uns privilegiats perquè accedeixen a llocs de la funció pública pel fet de ser-ho. «Jo, com a mestra, els dic que precisament s'ha d'ensenyar el català a les escoles perquè tothom pugui accedir en aquests llocs de feina». Conclogué sentenciant que «parlar la llengua del territori no és una qüestió trivial; estam parlant de justícia social, de reconeixement i de drets lingüístics. No és supremacisme en cap cas».
El català com a garant en la igualtat d'oportunitats
Bernat Joan, per una banda, explicà que «el fet de tenir vincles amb el lloc és una cosa fonamental per prosperar, i un element per arrelar-hi és la llengua». En aquest sentit, explica que el sector social hostil a la llengua catalana «no és una gent que tengui grans oportunitats a la vida; a més, des del poder es fa servir per impedir que hi hagi un mínim de normalitat cultural i lingüístic aquí». Joan denuncià que el lerrouxisme atià aquest enfrontament entre classes vinculat als orígens durant la Segona República, per tal que l'autonomia de Catalunya no pogués créixer.
Núria Prieto, per altra banda, manifestà que no s'han de donar responsabilitats individuals en una qüestió estructural, i que això passa per una resposta col·lectiva. Remarcà, com Bernat Joan, que hi ha una qüestió de classe: «Molta d'aquesta gent ve a treballar i a sobreviure com pot, i el tema del català si s'ho troba bé, i si no, no s'ho troba. A més, tenim la dreta i extrema dreta bombardejant amb arguments catalanòfobs com mai, no podem pretendre que la gent canviï l'opinió així, parlant». En aquest sentit, proposà que la qüestió es treballi per part de les institucions i associacions apropant-se en aquests sectors socials, per exemple a través d'organitzacions de nouvinguts: «No hem de tenir una resposta reactiva, sinó que hi hem d'arribar primer que ningú i els hem de dir que el català és la llengua que es parla aquí i és la llengua de cohesió social, abans que els arribi el missatge que amb el castellà podem anar a totes bandes».
Reptes per al futur: presa d'autoconsciència i treball a les aules
Per cloure la taula redona, Núria Prieto defensà que els mestres fan una bona feina en la qüestió d'integració lingüística dels nouvinguts. En aquest sentit, parlà de la necessitat d'estar molt presents a les xarxes socials i crear contingut per als joves.
Sobre la pregunta de «Com s'ha de combatre el supremacisme lingüístic espanyol?», Prieto argumentà que «el primer que hem de fer és visible que l'hegemonia del castellà ha fet que hi hagi una situació de poder entre les dues llengües. El relat ha de ser nostre: no hem de justificar per què hem de parlar el català». Per altra banda, defensà que «l'educació és l'únic espai en què els infants aprenen català i tenen col·lació amb la cultura del nostre territori». Finalment, argumentà que s'ha de normalitzar l'ús del català i fer-lo present, de manera individual, per decidir el model de societat que volem: «Parlar en català no és anar contra ningú i és construir una societat justa, equilibrada i respectuosa».
Per la seva banda, Bernat Joan, conclogué que s'ha de denunciar sempre que es pugui el nacionalisme banal, que consisteix a agafar com a no nacionalista, com a «normal», coses que són profundament nacionalistes. En segon lloc, considerà que «es tracta d'inserir la llengua en un discurs fonamental sobre valors compartits, com la Declaració universal de drets humans i la Declaració universal de drets lingüístics, precisament en un moment històric en què hi ha una espècie de guerra cultural mundial en què hi ha forces molt poderoses que estan intentant desballestar aquestes idees de valors compartits».