Aquests dies en què alguns hem tingut la sort de poder fer vacances i fins i tot moure’ns una mica pel món, és possible que hàgim viatjat en trens hotel que tenien diversos vagons restaurant o que, si hem anat per la carretera, hàgim vist alguns camions cisterna. Fixem-nos, però, en la forma de tot això que hem vist: trens hotel, vagons restaurant, camions cisterna. Si hi ha dos noms, per què només el primer fa el plural? La resposta té a veure amb la manera com el català organitza determinades estructures nominals.
Algunes d’aquestes formes són el que anomenem locucions nominals, és a dir, seqüències formades per més d’una paraula que funcionen com un sol nom. Des del punt de vista formal, solen adoptar l’estructura d’un sintagma nominal: hi ha un nom amb algun tipus de complement. Aquest complement pot ser un adjectiu (com a flauta dolça, mala fe), un sintagma preposicional (com a lluna de mel, sac de dormir), o fins i tot una oració de relatiu (color de gos com fuig). A més, també hi ha locucions amb estructura coordinada, com anys i panys o punt i coma, i d’altres que inclouen determinants, com quatre gats o la flor i nata.
En general, aquestes locucions es comporten com qualsevol sintagma nominal: el nom que fa de nucli pot anar en singular o plural i marca el nombre, i la resta d’elements concorden si la seva categoria ho exigeix. Això explica plurals com flautes dolces, en què l’adjectiu concorda amb el nom, o llunes de mel, en què el complement preposicional es manté invariable.
El cas que ens ocupa, però, és una mica diferent. En construccions com vagó restaurant, tren hotel, camió cisterna o també decret llei o moble bar, el segon element no és ni un adjectiu ni un complement introduït per preposició, sinó un altre nom. Aquest tipus d’estructura s’analitza com una aposició nominal, és a dir, una construcció en què un nom (o un sintagma nominal) s’adjunta a un altre per modificar-lo.
Hi ha diversos tipus d’aposicions. Per exemple, n’hi ha d’identificatives, com el rei Jaume I o l’estany Blau (situat a Andorra), en què el segon element és un nom propi que permet identificar el referent. N’hi ha també de valor metalingüístic o classificatori, com la lletra erra, el número vuit o el color carabassa, en què el segon element indica la classe a què pertany el primer. I n’hi ha, finalment, en què el segon nom aporta una propietat o una funció, com un tema objecte de debat.
Les locucions del tipus vagó restaurant són aposicions amb valor classificador. El segon nom no té un valor predicatiu ni coordinat, sinó que delimita una subclasse dins el conjunt designat pel primer nom. És a dir: un camió cisterna és un tipus de camió; un moble bar, una mena de moble; un decret llei, una classe de decret. Aquesta relació és semànticament atributiva, però formalment no implica concordança.
De fet, un dels trets característics de les aposicions nominals és precisament que el nom en aposició no concorda en nombre amb el nom que modifica. Això es veu força clar en exemples com les lletres ela, colors blau cel o salses romesco, en què el segon element es manté invariable malgrat que el primer sigui plural. Aquest comportament també és el que tenen les locucions amb dos noms en aposició de valor classificador.
Per això, en el pas al plural, només es flexiona el nucli: vagons restaurant, camions cisterna, decrets llei, mobles bar. El segon element queda fix perquè no designa entitats comptables dins l’enumeració, sinó que funciona com a etiqueta de classe.
Aquest patró no s’ha de confondre amb altres estructures semblants quant a la forma però diferents pel que fa al significat. Així, quan els dos noms tenen pes equivalent i designen realitats que se sumen, tots dos elements fan el plural: berenars sopars, caces bombarders, tinents generals. En aquests casos, no hi ha jerarquia entre els components i és per això que el plural afecta tota la unitat.
Com sempre, no hi ha norma sense excepció, i hi ha casos en què la llengua admet variació, especialment quan el segon nom es pot entendre com a més o menys adjectival: procediments estàndard o estàndards, pobles fantasma o fantasmes.
Aquesta fluctuació, però, no afecta formes com vagó restaurant o camió cisterna, en què el plural recau només en el nom que fa de nucli, mentre que el segon nom es manté invariable. Tot depèn, doncs, de si l’aposició té un valor classificador. Amb tot, si teniu més dubtes sobre aquest tema o voleu tractar-ne algun altre, ens podeu escriure a l’adreça galmic@uib.cat i us respondrem al més aviat possible.