El passat divendres 17 d'abril el Casal de Cultura Can Gelabert de Binissalem acollí el primer acte del cicle de col·loquis de Més Semicercles de 2026. El d'enguany està dedicat a la catalanofòbia, a l'odi a la llengua catalana i a la seva centralitat en el panorama polític de l'Estat espanyol. La voluntat és entendre aquest fenomen, estendre la consciència lingüística i promoure marcs i estratègies per avançar cap a la normalització del català.
L'acte va comptar amb la intervenció de la professora de Sociolingüística i Lingüística Aplicada a la UIB, Rosa Calafat, i de l'advocat i assagista Sebastià Frau. Marina Garcias, delegada de Plataforma per la Llengua a les Illes Balears, en feu la moderació.
L'acte es va articular en cinc blocs. En el primer bloc, els ponents parlaren del nacionalisme espanyol tradicional i de com ha imaginat lingüísticament Espanya. Marina Garcias explicà que "el nacionalisme espanyol presenta una diferència històrica amb altres nacionalismes estatals europeus. En molts casos cerquen un enemic exterior, però en el cas de l'espanyol l'objecte d'hostilitat cohesionador ha estat bàsicament intern: les minories nacionals". Sebastià Frau encetà el col·loqui contrastant el cas suís i l'espanyol. El misser va explicar que l'estat suís fou creat com una suma de cantons: "O hi havia respecte per les llengües o no hi havia confederació. A Espanya a partir del segle XVIII s'imposa el centralisme borbònic: una sola llengua".
Durant el debat, Frau també va explicar que el Tribunal Constitucional espanyol ha negat que l'autonomia catalana es basi en cap noció de drets històrics, a diferència de la de Navarra. "És la diferència entre una guerra que acaba en derrota i una que acaba en pacte". Així i tot, d'acord amb Frau l'Estat espanyol no se'n sortí tan bé com França a destruir la diversitat interna.
Rosa Calafat, per la seva banda, va dir que "a França tenen avantatge en el reeiximent de la llengua única, a diferència de l'Estat espanyol, perquè al segle XVI ja emetien lleis contra les altres llengües". Per altra banda, a França de bon inici "les lleis van acompanyades d'una ideologia genocida lingüística". En tercer lloc, "la Il·lustració es vehiculà en francès, i convertí aquesta llengua en el que ara és l'anglès. En la llengua que tota persona culta coneix". L'Estat espanyol, en contrast, tot i que s'emmirallava en França, "estava arruïnat". "L'escola la gestionava el clergat, a qui el llatí i el català ja anava bé", afegí. L'endarreriment relatiu d'Espanya durant els segles XIX i XX, per tant, més que mèrits propis, explica la bona salut relativa del català.
En el segon bloc, els ponents varen tractar específicament la catalanofòbia i la seva centralitat en el debat públic espanyol. Aquest odi és molt present en la competició partidista i en els mitjans de comunicació d'abast estatal. En el tercer bloc es discutiren les tensions que hi ha hagut entre territoris catalanoparlants i, específicament, el secessionisme lingüístic. En aquest bloc s'analitzaren també les diferències en la intensitat d'aquests fenòmens en funció del territori. Frau va explicar que la diferència en la denominació que ha rebut el català als estatuts d'autonomia de les Illes Balears i el País Valencià no és innòcua: "Els noms tenen molta importància. Configuren la realitat o fan pensar a la gent que configuren la realitat".
En el quart bloc es va parlar de la figura jurídica del delicte d'odi i de si és una eina eficaç i vàlida per combatre la catalanofòbia i altres formes d'animadversió. Calafat defensà la idea que "el delicte d'odi no es regula en un context neutral. Està interferit per narratives dominants". Així, en aquest context, "intentar convertir-lo en una eina per protegir els catalanoparlants té poc recorregut". Frau, advertí que, en general, el català no aconseguirà gaires èxits per la via judicial, perquè la justícia està molt influïda pel nacionalisme espanyol.
En el cinquè apartat es tractà el paper de la societat civil i d'on s'ha de posar el focus per avançar cap a la normalització lingüística. Frau sentencià que "no podem confiar que la política salvi la llengua. Necessitam una societat civil, i tenint en compte que els corrents de fons ens van en contra. La realitat que tenim és de minorització creixent. Els mallorquins ens hem convertit en una minoria a ca nostra i n'hem de prendre consciència". Frau vinculà aquesta minorització creixent a un model econòmic turístic empobridor i acabà dient que si bé ser una minoria "no és el que ens agradaria", tenir-ne consciència "és l'únic que ens pot donar un futur. Les minories tenen drets, però no estam constituïts com a minoria".
Finalment, es conclogué el col·loqui amb un torn obert de paraules, que fou ben nodrit a causa de la gran assistència d'assistents, que ompliren la sala.
L'odi a la llengua, un fenomen que no desapareix
El discurs d'odi contra el català és qualsevol expressió missatge o pràctica comunicativa que promou, justifica o incita l'hostilitat, el menyspreu, la discriminació, la violència o la fragmentació envers la llengua catalana, les persones que la parlen o les que en defensen l'ús. Aquesta forma d'odi està estretament vinculada al nacionalisme espanyol, la ideologia hegemònica sobre la qual s'ha construït l'Estat espanyol modern.
El nacionalisme espanyol estableix una jerarquia entre llengües autòctones. Una d'elles, el castellà, tradicionalment parlat en una part del territori estatal, és elevat a la categoria de llengua "comuna" o "nacional", mentre que les altres, entre les quals hi ha el català, són relegades a la categoria de "particulars" o "regionals". Les dificultats històriques del nacionalisme espanyol per suplantar la llengua catalana als seus territoris propis, i les considerables resistències a aquest procés, poden ser motius darrere de la centralitat de la catalanofòbia en el debat polític i mediàtic.
En l'actualitat, l'odi a la llengua no està circumscrit a les capes de la població més relacionades amb el poder. Les discriminacions lingüístiques i les mostres d'hostilitat als catalanoparlants passen en tota mena de contextos. Les xarxes socials en són un vehicle central. Sovint, les discriminacions són justificades amb arguments nacionalistes espanyols: "esto es España", "tú eres español y tienes que hablar español", "el catalán es un dialecto". De vegades, l'odi a la llengua pren la forma de l'estigmatització. Alguns dels tòpics, no sempre coherents, amb què se n'ataca l'ús és que és una llengua "de pagesos", un idioma administratiu i artificial, una llengua inútil o agonitzant que no mereix que hom hi perdi el temps o, simplement, un idioma no apte o ridícul en determinades situacions.