Quantes converses acaben començant amb un si? Si haguéssim sortit abans... Si no li haguessis contestat així... Si demà plou... Si tingués més temps... Les condicionals formen part de la nostra manera d’explicar el món. Les fem servir per imaginar situacions possibles, per especular sobre coses improbables i, sobretot, per reconstruir coses que ja han passat. De fet, bona part de les converses quotidianes (i també de les ruminacions mentals) consisteixen exactament en això: pensar què passaria o què hauria passat si alguna peça de la realitat hagués estat diferent.
Ara bé, aquestes estructures sovint ens fan dubtar. Comencem una frase amb tota naturalitat (Si m’ho haguessis demanat...) i, quan arriba el moment de completar-la, ens aturem: t’ho hagués explicat o t’ho hauria explicat?
El dubte és habitual perquè afecta unes construccions que fem servir constantment: les condicionals irreals de passat, és a dir, aquelles frases que descriuen situacions que podien haver passat però que finalment no es van produir. En són exemples frases com Si haguéssim sortit abans, no hauríem perdut el tren o bé la del títol: Si ens hi haguéssim esforçat més, potser ens hauria sortit millor. En totes dues, el parlant imagina una situació passada alternativa i en construeix les conseqüències.
Tradicionalment, el català ha resolt aquestes construccions diferenciant els temps verbals de les dues parts de l’oració, com fan també moltes altres llengües. A la pròtasi, que és la part introduïda per si, hi apareix el plusquamperfet de subjuntiu: si haguéssim sortit abans, si m’ho haguessis explicat, si ens hi haguéssim esforçat. A l’apòdosi, que és la part que expressa la conseqüència, hi correspon el condicional perfet: hauríem arribat, ho hauria entès, ens hauria sortit millor.
Aquest és l’esquema que continua considerant-se preferible en els registres formals i el que tradicionalment s’ha presentat com a model de referència. Tanmateix, qualsevol parlant sap que la llengua oral sovint funciona d’una altra manera. Frases com Si m’ho haguessis dit, t’ho hagués explicat o Si hagués plogut més fort, no haguéssim fet aquest tram del GR són molt habituals. En aquests casos, el plusquamperfet de subjuntiu apareix tant a la pròtasi com a l’apòdosi i, per tant, es produeix una igualació dels temps verbals entre les dues parts de la condicional.
La GIEC explica que aquesta igualació probablement es va veure afavorida, en part, per les varietats en què el plusquamperfet de subjuntiu i el condicional perfet comparteixen les formes en -ra. En alguns parlars valencians, per exemple, és perfectament normal dir Si m’hagueren avisat, haguera vingut abans. Aquí, la primera forma funciona com a plusquamperfet de subjuntiu i la segona com a condicional perfet, però formalment totes dues són iguals. Aquesta coincidència devia contribuir a reforçar la tendència a construir condicionals amb una mateixa forma verbal a les dues parts de l’oració.
A partir d’aquí, la igualació es va estendre també a altres parlars en què el condicional perfet i el plusquamperfet de subjuntiu no coincideixen formalment. És el cas de frases com Si m’haguessin avisat, hagués vingut abans, en què el plusquamperfet de subjuntiu ocupa la posició en què tradicionalment esperaríem un condicional perfet.
A més, aquesta tendència també es pot relacionar amb la proximitat funcional entre tots dos temps verbals. Tant el plusquamperfet de subjuntiu com el condicional perfet poden referir-se a situacions irreals de passat, és a dir, a situacions que podien haver ocorregut però que finalment no es van produir. En una frase com Si m’ho haguessis dit, t’ho hauria explicat, tant haguessis dit com hauria explicat remeten a una realitat alternativa i no realitzada. Aquesta proximitat semàntica facilita que, en la llengua parlada, un temps verbal tendeixi a «contagiar» l’altre.
Durant molt de temps, aquestes construccions es van considerar senzillament incorrectes o no normatives. Actualment, però, el que fa la GIEC és plantejar la qüestió sobretot en termes de registre: la igualació dels temps verbals es descriu com un ús propi dels registres informals, mentre que en els registres formals es continua considerant preferible mantenir l’esquema tradicional amb condicional perfet. Això implica, per tant, que frases com Si m’ho haguessis dit, t’ho hagués explicat no es poden entendre simplement com un «error», ni es poden condemnar.
A més, el fenomen no es limita a les condicionals. Les concessives introduïdes per encara que poden tenir uns comportaments molt semblants. La construcció considerada més formal seria, per exemple, Encara que m’ho hagués promès, no me l’hauria cregut, però en la llengua oral és molt habitual sentir Encara que m’ho hagués promès, no me l’hagués cregut. Els parlants també tendeixen a reproduir, en aquests casos, el mateix temps verbal a totes dues parts de l’oració.
Aquestes construccions mostren, al cap i a la fi, com conviuen diferents tendències dins la llengua. D’una banda, hi ha la distinció tradicional entre plusquamperfet de subjuntiu i condicional perfet, que continua funcionant com a model de referència en els registres formals. De l’altra, hi ha la tendència espontània de la llengua parlada a simplificar estructures i, en aquest cas, a igualar els temps verbals. Cap de les dues opcions no és «incorrecta»: simplement es tracta, com passa tan sovint, d’una qüestió de registre. De tota manera, si continueu tenint dubtes sobre els temps verbals o si hi ha alguna altra qüestió lingüística que us agradaria que comentéssim, ens podeu escriure a galmic@uib.cat i en parlarem als propers articles.