Amb l'arribada de la primavera tornen les excursions escolars. Per a moltes famílies són sinònim d'il·lusió: sortides, convivència i aprenentatge fora de l'aula. No obstant això, per a moltes altres famílies també suposen un dilema: buscar una alternativa quan el destí és un delfinari, un zoològic o una granja escola. Com amb quasi tot, existeix una altra cara de la moneda.
En aquests casos, comença un altre treball menys visible: parlar amb el professorat, plantejar un punt de vista minoritari i, a vegades, proposar activitats alternatives que permetin incloure altres mirades dins de l'aula. Som famílies que en algun moment ens hem qüestionat la captivitat i ja no l'entenem com una cosa disfrutable.
I és aquí on sorgeix una pregunta incòmoda, però necessària: què estem ensenyant als nins i nines quan els duim a aquests espais?
Durant anys se'ns han presentat com a llocs educatius, espais on aprendre a cuidar i respectar als animals. Curiosament, poques vegades mirem més enllà d'aquesta narrativa. Animals que en llibertat recorren quilòmetres, que estableixen relacions complexes i desenvolupen conductes pròpies de la seva espècie, passen a viure en espais reduïts, sense estímuls i sotmesos a dinàmiques completament artificials.
Els dofins són un exemple evident. La seva intel·ligència, la seva capacitat de comunicació i els seus vincles socials estan àmpliament documentats. En captivitat, la seva realitat es redueix a piscines que res tenen a veure amb l'oceà i a on repeteixen comportaments apresos per a l'entreteniment humà. El que es presenta com a espectacle és, en realitat, l'adaptació forçada a un entorn que mai van triar.
Il·lustració d’Aida Cortecero Sánchez del llibre 'Desde dentro'
A la nostra illa, aquest model té el seu màxim exponent en Marineland, un centre que des de la seva obertura en 1970 —sent el primer delfinari d'Espanya— ha format part de la vida de moltes famílies mallorquines i a on cada any els activistes es concentren davant les seves portes per demanar el tancament de les seves instal·lacions o la seva reconversió. És precisament des dels anys 70, que estudis científics han demostrat que la captivitat pot afectar greument la salut física i psicològica dels animals.
Avui, països com el Canadà, França o Bèlgica ja han legislat per a prohibir o limitar dràsticament el manteniment de cetacis en captivitat, provocant el tancament definitiu de centres icònics com Marineland Antíbol a França —que va ser durant dècades el major parc marí d'Europa— i Marineland Canadà —un dels més coneguts a nivell mundial—. Aquest fet reflecteix un canvi creixent en la consciència sobre els drets d'aquests animals i el seu benestar.
En els zoològics com a Natura Park o Safari Mallorca, el patró es repeteix. Encara que alguns han actualitzat el seu discurs cap a la conservació, la realitat de molts animals segueix marcada per la falta d'espai, la impossibilitat de decidir i l'absència d'estímuls naturals. Una vida segura, potser, però profundament limitada i avorrida. És això el que busquem? col·leccionar imatges d'animals en lloc de respectar les seves vides reals?
Les granges escola com a Granja Escola Jovent, per part seva, solen mostrar-se com una alternativa més pròxima i amable. A pesar d'això, també conviden a reflexionar sobre quin tipus de relació estem normalitzant: animals convertits en recurs educatiu, exposats constantment al contacte humà, mostrats com a tendres però obviant que l'entrepà d'embotit que prenen en la pausa pertany a la mateixa espècie que acaben d'acariciar.
Llavors, si cada vegada sabem més, per què continuem considerant-ho una opció educativa?
La resposta té molt a veure amb el costum. Hem crescut normalitzant aquests espais, integrant-los en l'àmbit escolar. El propi sistema ha contribuït a consolidar aquesta idea, presentant-los com a experiències positives. Però que alguna cosa sigui habitual no significa que sigui coherent o correcta. Per sort, la manca d'aquesta coherència comença a despertar consciències. Cada vegada hi ha més professorat disposat a obrir-se i escoltar, famílies que s'acosten a preguntar i a entendre, i també nens i nenes que, quan es qüestionen el que donaven per fet, troben sentit en arguments que desconeixien. En molts casos, fins i tot es generen connexions que permeten al centre buscar altres alternatives i proposar activitats en les quals puguin participar tots, apostant per la inclusivitat i donant espai a diferents sensibilitats dins de l'aula. És un canvi silenciós, però significatiu.
Des de Satya Animal, essent conscients d'aquesta realitat, impulsem un projecte centrat en l'àmbit educatiu i cada vegada més centres ens demanen ajuda buscant precisament això: oferir eines, generar reflexió i facilitar que aquesta consciència creixent pugui traduir-se en decisions concretes que després serveixen per a la vida diària.
Perquè potser educar-los no és mostrar-los els animals en captivitat, sinó ensenyar-los a respectar-los en el seus propis hàbitats. I tal vegada el vertader aprenentatge no es trobi en l'entreteniment, sinó en la capacitat de qüestionar-lo.
Al final, no es tracta d'allò que els animals poden fer per nosaltres, sinó del que estem disposats a retornar-los. Perquè ells no poden triar, però nosaltres sí.
Associació Satya Animal