Avui és el Dia de la Mare. I hi ha alguna cosa en aquesta data que cada vegada em costa més sostenir.
Això no va començar amb mi sent mare, venia d'abans. Aquesta incomoditat, aquesta sensació que alguna cosa no encaixava en la meva manera d'estar en el món. Però ara, des que ho soc, i hi ha alguna cosa que s'ha tornat més difícil d'ignorar, de justificar, de celebrar sense matisos.
Perquè quan parlem de maternitat, parlem de vincle, de cura, de presència. D'una connexió que no necessita paraules. Parlem també d'aquest instint de protecció que moltes reconeixem quan parim: el de no voler que ningú toqui, ni tan sols miri, a la nostra criatura; el de decidir qui s'hi pot acostar i qui no, el de definir qui forma part del nostre ramat. I això no es fa evident només entre les i els de la nostra espècie.
Des de la mirada feminista i antiespecista que em travessa, i que forma part de com entenc el món, no puc celebrar aquest dia de la mateixa manera. No mentre hi hagi mares explotades, mentre es produeixin separacions sistemàtiques entre mares i cries, mentre els seus cossos continuïn sent controlats per al benefici humà.
I, no obstant això, hi ha alguna cosa que em costa cada vegada més entendre. Observar aquests passejos en família per la naturalesa, quan casualment ens trobem amb una cabra alletant a la seva cria, o amb una ovella envoltada de xaiets. La il·lusió amb la qual assenyalem l'escena, com li ho mostrem a les nostres filles i fills, amb l'impuls gairebé automàtic de voler immortalitzar aquest moment.
«La Verge dels Desemparats». Fotografia de Mar Agüera Llinàs
Veiem fins a quin punt ens pot entendrir veure a un vedell nounat buscant el braguer, o uns pollets seguint a la seva mare, o a un porcell corrent lliure pel camp. Ho reconeixem a l'instant. Sabem el que està passant. Ens commou. Però aquesta tendresa dura poc.
Perquè gairebé al mateix temps que apareix, l'apartem de manera inconscient.
En el nostre dia a dia, ens asseiem a la taula i consumim plats amb productes que provenen exactament d'aquestes mateixes vides que acabem d'admirar. I, en qüestió de segons, som capaços de desconnectar i posar-nos per davant com a espècie. Diem «que maco» i, gairebé al mateix temps, «que bo».
No és falta de sensibilitat. És aprenentatge.
És una manera de dissociar, profundament arrelada, que ens permet sostenir hàbits, costums i un sistema que necessita que no mirem massa temps, que no ens qüestionem res. Perquè, si ho fem, el sistema s'esquerda.
A vegades el meu pensament em porta a un lloc molt concret: imaginar que algú decideix sobre el meu cos, sobre la meva maternitat, sobre la meva cria, sense poder fer res per a evitar-ho. Imaginar que em separen d'ella.
I llavors deixo de poder sostenir la diferència.
Ser mare no m'ha canviat, però sí ha fet més difícil mirar cap a un altre costat.
També m'ha empès a un procés de desconstrucció: a revisar-me, a qüestionar-me coses que abans donava per fetes, a desaprendre. I aquest procés no sempre és còmode. A vegades fa mal. Però una vegada comences, hi ha preguntes que ja no pots tornar a silenciar.
Ara em costa més mirar aquestes contradiccions i seguir com si res. Per això, avui, em costa celebrar sense preguntar-me a qui deixem fora.
Perquè potser el problema no és que no sapiguem reconèixer el valor o la importància d'una mare.
Potser el problema és que, fins i tot reconeixent-lo, decidim que no totes importen igual.
Aurora Cantero - Associació Satya Animal