Parlem de tauromàquia.
La volen definir com una tradició, com un espectacle o com una pràctica cultural. Però l’hem d'anomenar pel que realment és: violència subvencionada convertida en entreteniment.
La tauromàquia consisteix en la tortura i mort d’un animal amb finalitats recreatives i econòmiques. És, a més, un instrument amb el qual una minoria intenta imposar una idea d’identitat, una suposada «espanyolitat» que no representa la majoria de la societat. S’ha volgut vendre com un símbol de país, quan en realitat és el reflex d’una part cada vegada més petita.
Aleshores, sorgeix una pregunta inevitable: per què matar s’ha intentat convertir en una marca de país? És realment representativa o només és el renou d’uns pocs?
La majoria de la població pensa que això ja és cosa del passat. Que ja no passa. Però la realitat és una altra: amb el silenci i amb els imposts, continuam finançant-ho.
A les Illes Balears, com a altres territoris, s’hi han destinat doblers públics: subvencions, manteniment d’espais, promoció. I això passa mentre la societat avança en una altra direcció. De fet, més del 70% de la població espanyola mostra poc o gens d’interès en la tauromàquia, i una gran part s’hi posiciona en contra.
Aleshores, per què es manté una pràctica sense suport majoritari? Per costum? Per interessos? Per indiferència? Per què la víctima no crida com nosaltres? Per què no la volem mirar als ulls?
És hora de dir-ho clar:
La tauromàquia no és cultura. La cultura evoluciona, el que no avança, es podreix. La tauromàquia no és art. L’art no necessita sang per emocionar. Si hi ha dolor, no és art: és violència.
La tauromàquia no és identitat. Cap identitat digna es construeix damunt el patiment.
Aleshores, què és?
És la història d’un animal condemnat des del moment que neix. Criat no per viure, sinó per morir. Però no és només la mort, és tot el que passa abans.
És arrabassat del seu entorn. Transportat amb estrès, amb por, tancat, confós. Després, alliberat dins un espai que no entén: renou, crits, llum, caos. El cor li batega desbocat, no sap on és, no sap què passa, només sap què vol fugir.
Però no hi ha sortida, comença el càstig.
Una llança li travessa la carn, no és un cop net. És una ferida profunda que es remou, que s’obre, que sagna. El dolor no s’atura, s’acumula.
Després venen les banderilles. Punxons que li queden clavats al cos. Cada passa, cada moviment, cada intent de mantenir-se dret fa que la ferida es torni a obrir. El seu propi cos es converteix en una font constant de dolor.
La sang cau, la força se’n va. Respira amb dificultat, tremola, cau. El fan aixecar i cau una altra vegada i el tornen a empènyer. No hi ha descans, no hi ha pietat. Només hi ha més dolor. La por es converteix en desesperació i el seu cos diu basta però l’obliguen a continuar.
I arriba el final. Una mort que tampoc és immediata, que s’allarga, que s’embruta. On, moltes vegades, encara hi ha consciència mentre el cos es va apagant. I tot això passa davant gent que aplaudeix, crida i ho celebra. Com si no passàs res i aquella vida no importàs. Però aquell animal lluita, fins al final, perquè vol viure, com ho faríes tú.
Això no és espectacle, no és res per celebrar. No és cultura. No és res d’admirar. I, sobretot, no és educació. ÉS VIOLÈNCIA.
I malgrat això, des de l’any passat es permet entrar menors a aquests espectacles. Infants en periode de desenvolupament, exposats a la violència com si fos normal o acceptable.
I aquí la contradicció es fa encara més grossa: Inca, amb la certificació de «Ciutat Amiga de la Infància», permet i acull aquest tipus d’actes.
És una incoherència flagrant i una contradicció impossible de defensar. És com donar un premi a l’alimentació saludable… mentre reparteixes menjar ultraprocessat a la porta. O declarar un espai «lliure de fum»… mentre tothom hi encén cigarrets. Només de pensar-ho incomoda. Idò això és exactament el que està passant, avui 17 de maig a Inca.
O s’és «Ciutat Amiga de la Infància» i protegeixes els infants prohibint l’entrada i/o l’esdeveniment.… O s’és còmplice d’aquesta barbàrie.
Avui 17 de maig, a Inca, els animals no podran triar el destí que els imposam, no podran decidir fugir del que els espera. Nosaltres sí i educar és decidir si volem perpetuar la violència… o tallar-la d’arrel. El que avui elegim nosaltres, és el país que heretaran ells.
Associació Satya Animal