Un estudiant del famós Col·legi de Sant Bartomeu, a Salamanca, Alonso de Paradinas, que passats els anys seria catedràtic en aquella universitat i temps després bisbe de Ciudad Rodrigo, enllestia la còpia més completa i fiable del Llibre del Bon Amor, obra admirable de l'Arxiprest d'Hita, Juan Ruiz, composta entre 1367 i 1403.
Són innombrables els mèrits d'aquesta obra tan singular. És un document valuós de com era la vida durant l'Edat Mitjana i com eren els costums amorosos d'aquell temps, de la moral aleshores existent en la màteria i de les llicències que alguns es podien permetre, de com actuava aquella societat en qüestions d'honor, de com feia servir cadascú el seu grau de sapiència i molts aspectes més, del tot útils per poder fer evocació d'una desapareguda i sovint falsificada etapa de la història. Però unes consideracions que m'han semblat del tot interessants poden anar dirigides vers una anàlisi del poliglotisme que els textos mostren al lector. És una tècnica realista de la literatura que jo he fet servir moltes vegades en els meus llibres, és a dir, que determinats personatges diguin alguna cosa en la seva pròpia llengua, que no és la general de l'obra. Explica, sobre aquest punt, Nicasio Salvador, professor de la Complutense, que en el capítol que parla de l'aventura d'En Pitas Payas, «hi són introduïts elements del català, l'occità i el castellà».
El mateix recurs és emprat en un dels episodis finals, quan una mora respon al protagonista en la seva llengua habitual i fa servir els mots: «Iznedrí», «Legualà», «Ascut», «Amxí»...
Però tornem a l'aventura de Pitas Payas que ens ha semblat prou divertida: «Et contaré la feta del que fou oblidat per sa muller. Ja em diràs si n'hi ha d'altra que sigui més burlesca. Era En Pites Palles un pintor de la Bretanya i es va casar amb una dona molt jove, més aviat per tenir companyia. Abans de complir-se un mes de la celebració de les noces, digué a l'esposa: Haig de marxar a Flandes i portaré de retorn molts guanys. Ella respongué: Anau senyor en hora bona i no oblideu la casa vostra ni la meva persona. Aleshores, emocionat, Pites Palles exclamà: Dona de fermosura! Jo us vull pintar en el vostre cos una figura i això us farà pensar en mi i us guardarà de tota temptació. I digué ella: Feis el que volgueu. Així les coses, Pites Palles pintà sobre el llombrígol de la seva dona un anyell. Marxà Pites Palles a fer les seves mercaderies i va estar fora dos anys i tant trigava que a la seva muller, cada mes li semblava un any sencer. I com la mossa gairebé no havia estat amb el seu home per fer l'amor, cercà un amant i a força de refregar-se el ventre de l'intrús i el de l'esposa infidel, el dibuix del llombrígol va desaparèixer. Al cap d'aquell temps, sabent ella que retornava el pintor, cridà espantada el seu amant i li pregà que pintàs com millor pogués un anyell sobre el seu ventre. Pintà però una ovella adulta, grossa de cap i amb totes les seves llanes... Quan el pintor arribà a ca seva la seva muller no el va rebre amb gaire entusiasme, gest que el pintor atribuí a la seva tardança a tornar. El primer que va voler veure, però, fou la figura de l'anyell i ella, la hi mostrà de bon grat. En Pites Palles descobrí que en lloc d'un anyell allò era una ovella gran. Com pot esser això?, digué. Senyor, heu trigat tant a tornar "fou l'explicació femenina" que l'anyell ha crescut. Si haguéssiu vingut abans encara seria un animal petit...».