No sempre aquella Mallorca dels anys 20 resultava idíl·lica. De tant en tant, els periòdics encetaven una pàgina negra. En aquest cas i tal dia com avui, la premsa publicava que s'havia esdevingut una sagnant malifeta a la localitat de Sant Jordi, un crim, a la possessió de Can Real. Allà trobaren, degollats, una dona i el seu fill. Les víctimes eren Catarina Palmer Miralles, de trenta anys d'edat, natural de Palma, i el seu fill, Pere Gamundí Palmer, de vint-i-nou mesos. El marit, Bartomeu Gamundí Cardell, es trobava absent quan tingué lloc la tragèdia. Sembla que havia anat a fer feina a Algaida. La Guàrdia Civil, després de comprovar l'estat de l'habitatge i les circumstàncies del moment, apunta el robatori com el mòbil del crim. Tanmateix, les autoritats es mogueren de seguida, tal era l'horror i l'escàndol popular que causava la notícia. Només quaranta-vuit hores després era detingut el tal Bartomeu Gamundí, espòs de la morta, i Bernat Suau Coll, missatge de la possessió i autor material del doble assassinat. Confessà aquest haver comès el crim per encàrrec del seu amo, el qual es volia alliberar de la seva muller a causa dels molts diners que li costaven la malaltia d'aquesta. Hagué de donar més detalls l'assassí i explicà, per tant, com havia pegat una mortal ganivetada a la dona mentre dormia. En despertar-se el nen, a causa del soroll, reconegué el missatge i s'espantà, cridant auxili. El criminal, sense pensar-s'ho dues vegades, el degollà també. Una història que anà de boca en boca molt temps i que em recorda aquelles que contava Ponson du Terrail en els seus episodis de «Rocambole», quan un assassí a sou, dels barris baixos, només havia de menester un gran ganivet de cuina per a tot armament i quan els infants eren morts sense cap mena de contemplació. En aquell assumpte, com en el de la ficció semblant (l'herència dels dotze milions), hi descobriren una situació permanent de maltractaments per part del marit sobre la seva esposa...Heus aquí la ficció: «Aleshores començà la pobra dona aquesta vida d'aïllament i de llàgrimes que oculta els seus cruels misteris sota la tirania conjugal. Ell estava sempre amable i somrient quan parlava a la seva esposa en públic però era el seu botxí dins la més fosca intimitat. El miserable inventà inversemblants tortures per tal d'acabar amb ella...»
I allà on Ponson conta que «una vegada més acaronava aquell el terrible desig de la mort del nen. I, tanmateix, el primer que veia era aquell infant adormit, en aquell racó solitari, lluny de tota ànima vivent, en aquella hora nocturna quan la idea del crim germinava amb facilitat dins la seva ment...(Dit i fet, acaba amb la vida de l'infant). I durant alguns minuts, restà l'assassí immòbil, paralitzat per una rara febre en el mateix lloc on havia comès el crim; llavors, el miserable, tingué por i volgué fugir; després recobrà la sang freda que caracteritza els criminals i va comprendre que si fugia es traïa a si mateix. Aleshores, amb passa insegura, però ja amb l'expressió tranquil·la, abandonà l'indret, tot caminant a poc a poc...».