Tal dia com avui i per haver portat en el seu llaüt San José, de Barcelona a Mallorca, dotze desertors d'un regiment d'aquella guarnició, foren condemnats en consell de guerra el patró de la matrícula de Sóller Pere Joan Bauçà i el mariner Jaume Porcel, àlies Carreta, a la pena de sis anys de presó, i els altres tripulants, Josep Pinya, Damià Maiol, Joan Colom i Josep Bauçà, a quatre anys de servei de les armes, del qual podrien alliberar-se en pagar mancomunadament els danys i perjudicis causats a l'esmentat regiment per la manca de roba i altres coses que s'endugueren els desertors.
Curiós aquest comunicat! Sembla que aquest llaüt-viatger era ja molt vell i seria substituït per un altre del mateix nom el 1857, és a dir, un San José de trenta tones que passà de la matrícula de Palma a la de Sóller. Havia estat construït a les drassanes de Tortosa el 1840 i el seu propietari era Guillem Bernat i Castanyer. En aquells dies, el 1840, hi havia a Sóller, entre patrons i mariners, cent setanta individus. Superaven aquest nombre Palma, amb dos mil cent seixanta-set, i Andratx, amb cinc-cents deu.
Però tornem als fets que provocaren aquelles desercions i que no poden ésser altres que la primera guerra carlista. Aquesta va tenir el seu origen en el plet successori que es plantejà en morir Ferran VII i que enfrontà els partidaris de la seva filla Isabel als del seu germà, Carles Maria Isidre de Borbó, que també pretenia, com la princesa d'Astúries, Isabel, el tron d'Espanya. En realitat, pel que fa a la política, la brega era entre dues ideologies ja abans oposades, la dels que defensaven l'Antic Règim, anomenats apostòlics, i els que desitjaven una transformació liberal i progressista. Però no tot eren ideologies, a l'hora de la veritat. Com en tota guerra o revolució, els interessos econòmics, ja siguin públics, ja siguin privats, són la causa intrínseca de la moguda. I la política només serveix per a desfressar d'idealisme el que és únicament, des dels caps i dirigents, una qüestió de duros. Així doncs, en el camp sociològic, s'enfrontaven la burgesia creixent, modificada per l'impacte de la Revolució industrial, i el món agrari. Les mesures agràries, preses pels liberals, en particular la venda dels béns comunals, toparen amb una forta resistència per part dels pagesos del País Basc, en zones on la propietat mitjana estava molt estesa i les terres comunals eren el complement d'una economia que ells consideraven prou pròspera. Per altra banda, les tendències centralitzadores podien significar la total desaparició dels drets forals mantinguts en algunes regions. El carlisme, per aquesta raó, triomfà en zones de llarga tradició autonomista, com el País Basc i Catalunya, principalment. L'Estat liberal burgès amenaçava la seva forma tradicional de vida i per això Barcelona era el centre d'una autèntica guerra civil. I els soldats isabelins es jugaven la vida sense saber el perquè.