El papa, Joan XXIII, dirigia un discurs per la unitat cristiana a un congrés de pares, i els periodistes en recollien especialment aquests mots: «Nosaltres creiem veure els primers senyals d'aquell dia tan llargament esperat en el qual ha de venir Nostre Senyor Jesucrist invocat per un desig ardent quan ell va dir que tenia altres ovelles fora del ramat però que això no importava perquè les aniria a cercar i aleshores només hi hauria un ramat i un pastor... Quin consol per a les nostres ànimes el poder llegir aquests mots, tots plegats i meditar sobre aquestes imatges de l'Evangeli de Sant Joan, especialment quan Jesús ens repeteix: Jo som la porta. El qui entri es trobarà amb salvament i podrà entrar i sortir i trobar bones pastures...».
Sembla que Don Angelo Roncalli tenia sempre ben present això de la porta per on entraven les ovelles i com que tenia sempre bon humor, un dia que un jove capellà que patia d'insomni, li confessà les seves angoixes, ho demostrà un cop més.
"Diuen que quan comptam ovelles ens compareix la son. Però
procuri que totes entrin dins l'estable i després tanqui la
porta.
No sempre, però, el somrís i l'humor eren la gran medicina. De
gades la dissort dels altres era tan profunda que no hi valien
coverbos. És el cas de quan visità una malalteta cega: «Un dia el
papa Joan visità l'hospital infantil Gesú, al pujol Janiculum, i
allà estant va recórrer les sales, llit per llit, observant els
petits malalts. Passejà el seu somrís de sempre entre aquells
trists habitants del món de la malaltia i era feliç de veure que
molts d'ells, com en un joc, reien a la seva esquena, com qui juga
a conions, tot cridant: Eh! papa Joan! Que jo som aquí!
O Joan! Joan! Ah que no em trobes? El Sant Pare s'aturà en el capçal del llit d'un al·lotet anomenat Angelo i digué: "Vols dir que tu et noms Angelo? Quina enveja que em fas! A mi m'hauria agradat molt seguir tenint aquest nom, Angelo! Però els capellans em feren papa i m'ho han canviat. Guarda'l bé el teu nom, que és preciós! Seguí la visita i aleshores s'aturà vora el llit de la petita Carmine Lemma, que era cega a causa d'una meningitis.
"Tu ets el papa!", Exclamà la nina, "Ho sé però no et puc
veure.
Una immensa tristor cobrí la cara de l'infant. El papa restà
dempeus allà mateix i durant una bona estona abraçà la menuda per
tal que sentís bé amb el tacte la seva presència. Joan XXIII,
aquell dia, havia exhaurit el somriure...».