La Roqueta (periòdic independent que sortirà a rotlo, per als presents cada dissabte), que té la seva administració i redacció a la llibreria de la vídua i fills de P.J. Gelabert, d'es pas d'en Quint, que es ven, com diu la propaganda «net i esporgat» a cinc cèntims de pesseta, ofereix en el seu número 34, d'aquestes dates d'agost, un interessant article en clau d'humor de Bartomeu Maura, escriptor i germà del polític Antoni Maura. Tracta sobre les casetes, és a dir, les segones residències, que deim ara, on els «palmesanos» hi van a passar aquests mesos d'estiu: «La veritat, ne tenc enveja. Els ulls me tornen verds cada vegada que pens que quasi tothom té un allà que jo no tenc i les dents me pruen de veure que els dissabtes horabaixa no queden dins Ciutat més que els qui no tenen més remei que quedar-s'hi...»
Sensació de carrers solitaris, de ciutat òrfena, de calçades amb
sol i pols i manco gent...
«Si veis passar, un dia, a mitjan setmana després de la Mare de Déu
d'Agost, un carro de parell, amb una vànova mallorquina o un
llençol més blanc que la neu, per vela, carregat de criades ben
netes i amb sos braços color de rave rebetjat, rient i folgant i
donant pessigades al pareller; esperau-vos un poc i veureu que no
se torba a seguir-lo una calessa, breack vell, òmnibus desllustrat
galereta nova, amb un o dos senyors de casquete, mudadeta de llista
blanquinosa, ulleres verdes i sabata blanca. Solen acompanyar-los
algunes senyores, qualque dida, alguns infants pelats de fresc i un
capellà amic de la casa».
I com passaven el temps els ciutadans amb possibles fora de la seva casa urbana? Què hi feien en aquells edificis, bungalous d'un tardà romanticisme, amb belvederes torrejats?
«Per allà es passegen, cacen, la senyora fa novenes a la capella, el capellà diu missa a l'hora que volen els senyors i el fill majoret la serveix i quan l'ha dita, pren amb ells la xocolata, llegeix el diari, fa comentaris a gust dels consumidors, ensenya lletra als ninets. La criada més llesta pesca el missatge més graciós i el criat més atrevit sol dur-se'n qualque floret de coses de la figueralera que pareix més aturada.
«Aquestes famílies van i vénen de fora sense sorprendre's i sense cap il·lusió. El mateix es pot dir dels homes de carrera, que fan passar a ses famílies gran part de l'estiu al camp, més o menys lluny de la capital. Ja s'ha fet un costum de tothom conegut.
Acaben les feines, prenen un carril i se'n van, a les dues, a descansar del treball d'aquell dia, per a baixar el matí següent, i així passen la temporada...»
És clar que a molts, la rutina, no els deixa veure el privilegi
del qual cada estiu poden gaudir.
«... No poden creure que sia molt natural la vida que fan a Son
Sardina, el Terreno, Son Serra, es Molinar, el Pont d'Inca, ni,
fins i tot, Son Rapinya. Veritat és que no costa molt veure ben de
matí o a posta de sol, una joveneta amb bata, trunyelles amollades,
parasol de mànec llarg, i una novel·la davall l'aixella, trescant
per dins el jardí, de deu passes en quadre, amb aire sentimental i
amb una manera d'anar que demostra creure's amb tot el seu cor que
es passeja i es troba en el camp...»