Julián Paz publicava un opuscle amb les Reclamaciones de los mallorquines llamados de La Calle sobre su condición social, un document sobre les protestes i reivindicacions dels xuetes de Ciutat sobre tot un seguit de mesures de govern totalment injustes i arbitràries, algunes de les quals ben curioses, com aquella que eliminava teulades i voladissos del barri del Call i manava enderrocar nombrosos edificis medievals, fets, la majoria, esdevinguts en el segle XVIII. Entre els papers que volien provar la necessitat d'aquella reforma urbana hi havia una mena de plànol alçat on es poden veure moltes cases que avancen el pis superior sobre la planta baixa, la qual cosa, com s'esdevé en els pobles orientals d'habitatges foscos, permet als artesans de fer feina al carrer, sota un primer pis balconat o sobresortit, protegits així del sol i de la pluja. En el plànol, degudament identificats per números, se'ns mostra l'ésglesia de Santa Eulàlia, una plaça pública amb venda de queviures i fruita, el carrer de l'Argenteria, de la Vidrieria, Bosseria, de Sant Miquel... i denunciant, en mots de l'autor del plànol, «salientes que hacen oscura la calle que casi se tocan con las casas de la otra acera», taulells o «mostradores donde se trabajan varios metales», «tiendas donde se venden lienzos, indianas y otras ropas», «porches o aleros donde hay habitaciones por vivir estrechos en las cavas...», «terrados que sin ningún inconveniente se pasan de unos a otros por todo su barrio», «callejón nombrado d'en Cassola tan estrecho que los salientes en parte se topan», «la otra acera en donde viven mercaderes de lienzos y quincallería...». En resum, es pretenia, segurament, liquidar el call mitjançant esbucament massiu i repartir la població xueta per tota la ciutat, una solució tan freda com enciclopèdica però que el poble majoritari de cristians vells no acceptava. Així, en la coneguda cèdula de 10 de desembre de 1782, el rei diu que als xuetes no «se'ls pot impedir d'habitar qualsevol lloc de la Ciutat de Palma o illa de Mallorca, sinó que, ben al contrari, fos enderrocat consevulla arc, porta o senyal que delimiti el seu barri ni se'ls apliqui cap malnom que faci al·lusió al seu origen...». Era llarga la controvèrsia. El rei volia sortir del problema i no sabia com sense enfrontar-se a les institucions i societat mallorquines. Així estaven les coses, quan un succeït casual empitjorà les gestions: «El 2 de maig de 1783 arribava greument ferit, a l'Hospital General, un soldat del Regiment de Guàrdies Valones. En entrar a l'establiment, i segons les pràctiques de la casa, manà el metge que li fossin administrats els sagraments i, havent observat algú que els que acompanyaven el ferit parlaven dels seus cabals, es determinà el confessàs el tinent capellà, a qui el malalt manifestà que no ho podia fer per ser jueu...».
Declarà el ferit que quan s'enllistà va dir que nomia Carles Colnix però que el seu nom veritable era David Daniel, fill d'Abraham, parent de Daniel i Fàtima, naturals de Liorna. Sabent el que es jugava, va voler convertir-se, i els dies següents va continuar a l'hospital, a disposició dels inquisidors. L'interrogaren amb una certa freqüència i, en una d'aquelles sessions, afirmà que tant a la Península com a Mallorca hi havia criptojueus, més dels que es pensaven, que es dedicaven a la pràctica de la llei hebraica en secret, quan oficialment figuraven com a fills de conversos. Això sembrà l'alarma i activà les investigacions del Sant Ofici. Sembla que tot era una astúcia per embullar les autoritats amb falses llistes i que, tot d'una que aquestes es refiaren d'ell, va fugir, primer a Saragossa, després a Terol i, finalment, a València, on fou capturat. Comprovat que els noms dels enllistats eren ficticis, fou Carles Colnix traslladat a Madrid, on acabà empresonat sense que res més se sabés de la seva persona. Tot plegat va frenar les justes reivindicacions dels xuetes mallorquins, que, de cop i volta, tornaven a ser sospitosos.