La faula de la mosca (1615)

José de Villaviciosa, canonge i escriptor, de Moya, a la Diòcesi de Conca, nascut a Sigüenza el 1589 i que morí a Conca el 1658, publica un poema tragicocòmic, La Mosquea, de gran mèrit literari. És el millor en aquest gènere de la literatura castellana després de la Gatomaquia. L'argument del poema és una lluita èpica entre mosques, puces, mosquits i altres insectes. Potser és una obra que resulta massa llarga i de vegades pot semblar un poc feixuga, però presenta fragments de gran bellesa i mai no mereixen l'oblit en què han caigut text i autor. Potser la ja esmentada Gatomaquia, que Lope de Vega, signà amb el pseudònim Tomé de Burguillos, poema igualment burlesc, és obra més delicada i més plena d'enginy que la que comentam, puix en contar les aventures i rivalitats de Micifuf i Marramaquiz (1634) els acudits són certament divertits i originals. Però la mosca, com a personatge o protagonista de faula és plena de simbolismes i ha arribat pel camí de la literatura i les arts fins als nostres dies i segons alguns autors és l'espècie que podria sobreviure a un holocaust nuclear universal. La literatura oral popular és plena d'adagis entorn del tema: «Més mosques es cacen amb mel que amb vinagre», i expressions com «Hi havia un silenci que s'hauria sentit volar una mosca», «Era tan bo que mai no hauria fet mal a una mosca», «Sap com ventar-se les mosques», «Els soldats cauen com mosques», «Li ha pujat la mosca al nas». Insecte mirat amb una certa por per la gent planera a causa de ser transmissora de greus malalties, cas de la famosa tse-tse o de la son, de la vironera blava o saballonera i altres, especialment dels països tropicals. Sempre present en el nostre llenguatge, deim «mosca morta» a una persona hipòcrita i «amollar la mosca» al fet de pagar... Altres poetes que s'interessaren per aquesta bestiola i la feren centre d'alguna de les seves composicions són, per exemple, Zoltan Kodaly, quan diu, dirigint-se als infants: «La mosqueta ha fet un bot,/ i ha caigut d'esquena,/ una pota s'ha trencat,/ Déu meu quina pena!/ El caragol que és bon doctor,/ li ha vist la poteta,/ diu que haurà de descansar/ en un llit d'herbeta./ Moltes mosques li han portat/ tortells i coqueta/ que els fa pena veure al llit/ la seva amigueta/ Entremig dels requisits/ li han duit medecines/ i la mosca ha caminat/ sense fer tintines». A simple vista ens pot semblar un poeta un gra massa cursi però si el miram millor i hi descobrim un rerefons irònic, passa de cançó infantil a burla social. Hauríem de veure amb quines circumstàncies va ser escrit, com aquell altre de Pere Quart que diu: «La natura/ diligent ens procura/ una bèstia/ per a cada molèstia./ Si a les fosques/ ja no piquen les mosques,/ hi ha els mosquits/ que treballen de nits». Molts d'altres s'han capbussat en algun moment en aquest món dels insectes, Jacint Verdaguer, Salvador Espriu, Josep Carner, Maria Antònia Salvà, Josep Maria Guasch i tot un seguit de noms il·lustres. Per altra banda, Salvador Dalí dedicà tot un programa televisiu a demostrar que ell era l'artista del món que millor pintava les mosques.