Escriu l'historiador Federico Bravo que «el 1877 és l'any de L'Atlàntida de Verdaguer. El poeta de Folgueroles, que té trenta-dos anys, es situa amb aquesta obra en el primer lloc de la creació poètica catalana i espanyola. Diuen que en la peregrinació a Roma, quan el papa Lleó XIII sap que Verdaguer és un dels integrants d'un grup que el visita, el treu del conjunt, li parla de L'Atlàntida i li regala una medalla. Però Espanya es troba massa distreta amb els seus generals i els seus espectacles de tauromàquia i mai no saben que un home jove català ha compost un dels més bells poemes grans de tots els temps...»
Però és en els anys 30 quan el gran compositor Manuel de Falla, descendent de catalans per les dues cames, decideix de posar música al gran poeta i crear una òpera magna i fantàstica. Ho aconseguirà. Però primer ha de viure i reviure tot el que la mar inspira i amb aquesta intenció passa una temporada a Mallorca. I després a Cadis. Això vol dir la mar Mediterrània i l'oceà Atlàntic. Escriu Pemán que «aquells dies... amb un grup molt reduït d'íntims baixava quasi tots els capvespres a la platja... Així, durant hores, escoltava les ones, i apuntava en el seu quadern els acords que creia sorprendre a la mar i a les escumes. Llavors, de retorn a la ciutat, en saboroses tertúlies vespertines, explicava tot el seu projecte. Algú li explicava haver vist una certa disparitat entre els tipus de la seva música, tan intel·lectual i pitagòric amb llargues ressonàncies d'aquell poema còsmic i naturista. Però aleshores vàrem saber que L'Atlàntida era, per ell, sobretot, un poema religiós. Però per arribar a ell, havia de passar per ell, com el místic per la Creació, a la recerca de la causa primera. L'Atlàntida neix ja de l'obsessió religiosa que, per damunt de cap altra, el dominaria fins a la mort...»
Falla hagué de fer un grandíssim esforç per poder enllestir la música de l'immortal poema. Diu Pemán que cada vegada que el trobava, li mancaven encara vuit mesos de composició. Aquest retard, molt més que a les seves malalties, manies i atacs, era degut a la seva insaciable escrupolositat de llima i correcció. Ja per aquells dies en vaig tenir notícia només veient els llibres que s'amuntegaven en la taula de la seva cambra. Figuraven entre d'ells algunes gramàtiques catalanes, ja que com que el text del seu gran poema havia de ser en català, aprenia afanyosament la llengua. També aprenia llatí, ja que en el text de Verdaguer hi havia algun fragment bíblic en aquesta llengua. A Cadis, amb algun professor de l'Institut, va tenir llargues converses sobre les noves doctrines de la pronunciació del llatí. De tot plegat, un gran poema i una gran òpera.