Els germans August i Lluís Lumière ofereixen al públic francès el seu primer espectacle cinematogràfic. Després, el cinema, de simple espectacle de curiositat, passà el 1900 a la seva forma expressiva i es produeixen els primers llargmetratges i, d'experiment negoci, neixen els gèneres. El cinema serà mut molts anys i, malgrat la invenció de fantàstiques històries per a la pantalla, no arribarà a la seva maduresa fins que el sonor i el color suposin les avantatges tècnics definitius.
Es transforma el cinema en indústria, abans de la Primera Guerra Mundial, a França, Itàlia i els Estats Units. Serà llavors, durant els anys 20, els feliços 20, mal anomenats, quan el cinema obté el seu perfil expressiu i es converteix en obra artística. L'avantguarda francesa i el surrealisme (Delluc, Epstein, Survage, Dulac, Artaud), l'escola soviètica (Koulechov, Poudovkin, Vertov, Eisenstein), l'expressionisme (Balazs, Kurtz) condueixen al que serà conegut, amb tota raó, com el Setè Art. Ja hem dit que amb l'invent del so, el 1927, que permet la fluïdesa dels diàlegs i la incorporació de la música, o del color, el 1936, que amplifica les possibilitats visuals, el cinema és major d'edat.
Però pertany als Lumière l'honor d'haver donat les primeres passes en la descoberta i el desenvolupament del fenomen, multiplicador i multitudinari. Lluís (1864-1948) era químic i treballà amb el seu germà August (1862-1954) en aquell projecte que suposaria la presa de vistes animades i el seu posterior ús sobre la pantalla, iniciant-se, així, el nou gènere d'espectacle i la nova indústria. Reflectí, primerament, en els seus films «minute», nombroses escenes de la realitat diària: «Sortida dels obrers del port», «Sortida dels treballadors de la fàbrica Lumière», «Esbucament d'un mur», «Arribada d'un tren» etc, i influí pedagògicament als primers i nombrosos operadors, que formà.
Avui en dia els espectacles cinematogràfics incentiven tota mena de sentiments, pensaments, ideologies... i promouen cultura a tots els nivells. Són, segurament, en les sales de projecció, però també en els vídeos i la TV, els mitjans més poderosos per divulgar aspectes essencials instructius i educatius, però també, en alguns casos, destructius i deformadors, això, és clar, quan a cavall de la indiscutible llibertat d'expressió, promouen un atac frontal als drets humans i la llibertat «autèntica», que és la meva però també la dels altres. Pot ser un instrument de renovació de l'art. I també una eina educativa.
I no cal preocupar-se. En el maremàgnum de la producció només hi surarà allò que valgui la pena i que els crítics més especialitzats, a través del temps, ho vagin salvant, generació rere generació. I és que ser progressista no significa, necessàriament, ser un pobre «imbècil» amb idees vandàliques i antisolidàries. Els germans Lumière volien reflectir la vida diària, els canvis en la rutina existencial de l'home, les manifestacions humanes, el sentiments i les passions. Aquests propòsits s'han complit generosament.