Durant els meus anys d'estudiant a Madrid vaig llegir molt Gómez de La Serna, un autor, per altra banda, un dels preferits en llengua castellana pel nostre filòleg inoblidable Francesc de Borja Moll, com m'explicà un dia i en el decurs d'una de les seves classes de català a l'Estudi General Lul·lià pocs anys després. Jo pens que entre el vell mestre ciutadellenc i aquell escriptor ja desaparegut, tan «castizo» i rebel alhora, hi havia una certa afinitat en aquest tarannà del bon humor i del coverbo ocurrent i recurrent. Anant per Madrid m'agradava d'evocar aquell escriptor, que per cert tenia un llinatge català i a més a més, el matern de mon pare. L'evocava en aquelles «tascas» i cafès de Barbieri, a la famosa «Cuesta de la Vega», a la plaça d'Orient que fou el seu indret de jocs infantils, a la «Corredera Baja» i a tants altres llocs que recordaven aquelles tertúlies literàries, com la del cafè Pombo, immortalitzat per Solana.
Així doncs, Ramón Gómez de la Serna Puig va néixer al carrer de Las Rejas, a Madrid, el 1888, fill del jurista Javier Gómez de la Serna Laguna i de dona Josefa Puig Coronado, filla d'una germana de la poetessa del romanticisme Carolina Coronado. Morirà a la capital argentina el 1963. Conta un dels seus biògrafs que allunyat dels problemes polítics, trobant-se en una situació difícil, La Serna abandona Madrid l'agost de 1936 i en aquestes dates arriba a Buenos Aires, tot aprofitant el Congrés dels Pen Clubs que es celebra, aleshores, a la ciutat del Plata.
«Els bonaerenses volen que La Serna sigui el portaveu de la Guerra Civil espanyola, però Ramón defuig tota declaració de tipus polític i això disminueix les seves possibilitats de conferenciant i les seves col·laboracions als diaris com a literat pur. Ha de patir, per això mateix, anys de solitud i fam... Ell mateix confessava a un amic que «foren vuit anys negres, sense protecció de ningú, mig mort de fam, molts de dies sense altra cosa que una escudelleta d'arròs, escrivint innombrables articles, trenta cada mes, per a un sol diari, a dòlar cada article, i a més d'això, notes biogràfiques, pròlegs, solapes de llibres, i tot això en delirant nocturnitat, de tres del capvespre a les nou del matí del dia següent, sense dissabtes ni diumenges».
La seva situació milloraria el 1944, és a dir, cap a la fi de la Segona Guerra Mundial, quan l'Argentina era peronista. Enyora Madrid però té por de tornar a un país, al seu país, on han vessat tant odi i on una dictadura fèrria imposa un nou ordre. Però, tanmateix, el que amb més força restarà de Gómez de la Serna haurà d'esser la seva figura a la tertúlia del cafè Pombo, a un a taula d'intel·lectuals presidida per una ampolla de rom La Negrita, de la qual tots, entre polèmica i polèmica, devien participar.