Tal dia com avui, en el diari El So, de Madrid, Miguel de Unamuno ens explica una de les seves excursions, per la banda de Conca, ja prop del País Valencià. Les seves observacions són una autèntica lliçó de paisatgisme i una avançada de les idees ecològiques actuals, puix que valora cada perspectiva, cada angle i cada punt...
«Aquí em trob per a digerir, a coure sensacions de Conca enlairada entre la falç del Xúquer i la del Huècar, que baixen de la serralada Ibèrica, costellam de la Península... Pengen els habitatges de Conca sobre les fondalades d'ambdós rius, i és com si la ciutat fos el bullir de les encletxes de la serra Ibèrica; cases desentranyades i entranyables que guaiten a l'abisme. I tot, les cases i el terreny, paisatge natural. I espiritual. Roques granítiques, color grisenc obscur, i alhora barroques, que semblem muralles, com si tinguessin merlets, potser capbussats dins l'heura; un castell interior, del ventre de la terra mare, encara més que l'Àvila de santa Teresa. Ossos, pell i pèl moixí dels arbrets fets malbé, no com a Salamanca, de terra sucosa. I tota aquesta convulsió que amuntega Conca no fou plutònica, de terratrèmol, sinó obra de l'aigua lenta i entossudida, la que cala i rosega i descarna la terra i la cenyeix i conforma. Així, la tradició, líquida també, solca i mastega, llavora i talla, i tortura fondes falç en el llit rocós d'un poble. Fins i tot, inquisitorialment, com ho provà i comprovà Conca tot al llarg de la seva història. S'abracen i conjuguen el Xúquer i el Huécar just als peus de l'església major que ha beneït tants desembocaments mutus de vides d'ànimes obscures».
Realment, no era un periodista. Era un literat que escrivia en els diaris. Miguel de Unamuno, rector de la Universitat de Salamanca, basc, que nascut el 1864 es trobava a cinc anys de la seva mort en el moment d'escriure aquest article. Ell, i el seu sentiment tràgic de la vida, Quixot literari al cap i a la fi...
«Mesclada a la boirina de les falç he contemplat el fumet de les llars ciutadanes. A les voreres dels dos rius, albers i pollancres encesos, com ciris, color tardoral. I quines vides! Esperant cada dia, des del matí, el matí etern; esfuardant-lo, més que esperant-lo. Vida no d'esperança, ni d'espera, sinó d'esguard. I de suportar el que sigui. Tot és com l'Hostal del Racó, i no només la fonda així anomenada, i empaparada amb setmanaris gràfics d'actualitats passatgeres. A un racó d'una fondalada, els xiprers de les Angoixes, acostats a l'esquena de la roca, vora el convent abandonat, on no fa molt cercava refugi i sossec el cardenal Segura, primat d'Espanya».
Moltes coses veren els ulls periodístics d'Unamuno però se li estalviaren, encara, molts horrors de la Guerra Civil.