No sé si aquesta és una data fiable ni tampoc si Soren Kierkegaard, el filòsof danès, creador d'alguna manera de l'existencialisme, va viure de veritat l'amor no correspost que expressa en aquestes cartes «literàries». Sí que és cert que enamorat d'una tal Regina hagué de veure i patir com ella escollia un altre home, ric hereu, i més ben plantat que el filòsof, un poc geperut, lleig de cara i malalt de tuberculosi. Nascut a Copenhaguen, Kerkegaard, visqué de 1813 a 1855, una vida curta però prou fértil per donar a la impremta i a la humanitat una obra densa i magnífica.
Sempre, l'escenari és Copenhaguen, on ell va viure sempre, llevat de dos anys d'estada a Berlín com alumne de Schelling. En aquesta epístola, Soren es fa dir Johannes i dirigeix la correspondència a una amiga confident, Cordèlia:
«Confident del meu cor, t'haig de confiar un secret. A quina altra persona ho podria confiar? Ben segur, no al ressò, que em trairia. Tampoc als estels: són massa freds i llunyans. Ni als homes, que mai no em podrien comprendre. Només a tu, que ho sabràs conservar. Conec una al·lota més hermosa que el somni de la meva ànima, més pura que la llum del sol, més profunda que les fonts de la mar, més altiva que el vol de l'àguila... Jo conec una al·lota... Oh! Posa el teu cap sobre el meu pit i acosta l'orella a les meves paraules i així trobaré el camí que duu al teu cor! Jo estim aquesta al·lota més que a la meva pròpia vida; ella és la meva veritable vida; més que tots els meus desitjos, ella és el meu únic desig. L'estim més càlidament del que, en la solitud, una ànima engoixada estima el dolor... amb més nostàlgia de la que pot sentir l'ardent sorra del desert quan estima la pluja; sí, amb més tendresa que els ulls d'una mare quan contemplen el seu fill; més inseparable del que una planta es troba unida a les seves arrels.
El teu cap es torna feixuc i pensatiu, cerca el suport del pit i el pit s'ha d'aixecar quasi per a sostenir-lo. Cordèlia meva! Tu em comprens. Em voldràs guardar aquest secret? Et puc tenir confiança? Tot el que et pugui revelar val per a mi el mateix que la vida; és la mateixa riquesa de la meva vida. No tens tu també un secret per confiar-me? Tan ple de significat, tan cast, tan hermós, que ni les forces sobrenaturals podrien fer-m'ho trair?».
Curiós text, cent per cent fruit del romanticisme pseudopopular que Kierkegaard visqué, i com explica un dels seus biògrafs, «la seva vida es caracteritzà pels seus constants conflictes interiors que forjaren dins la seva persona un caràcter melancòlic. Quan els seus contemporanis encara vivien de l'entusiasme del progrés, heretat del segle de les llums, Kierkegaard hi veia ombres. Segons ell, els perills, estaven més que mai, a punt de caure sobre els ordes intel·lectual, social i religiós.